Víctimes de moltes violències

Víctimes de moltes violències

21/12/2016 - 11:46

Redacció

Refugi. Visitem el Centre Exil, una associació pionera en l’atenció a persones que han patit tortura i violacions dels drets humans, que presta suport terapèutic integral al programa municipal Nausica.

Al Centre Exil ho tenen clar, moltes de les persones refugiades a les quals atenen i acompanyen no només estan afectades per la violència que van patir en els seus països d’origen i que les va forçar a marxar, sinó també per la que han patit durant el trajecte de fugida i la que viuen en el país d’acollida. El psiquiatra Jorge Barudy, director d’Exil, parla de “doble violència organitzada”, una expressió que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix com el conjunt d’agressions que exerceix un estat o un grup sobre persones indefenses per destruir-les com a ciutadans de drets.

Barudy va ser també víctima de la tortura i la persecució al Xile de Pinochet. Es va exiliar a Bèlgica i l’any 1976 hi va fundar el Centre Exil. El 2000, i juntament amb la seva parella, la pedagoga, psicòloga i psicoterapeuta infantil Maryorie Dantagnan, va obrir l’associació a Barcelona, on es va incorporar també la psicòloga Patricia Jirón (vegeu-ne l’entrevista). Si a Brussel·les s’havien centrat en l’atenció a persones refugiades de les dictadures militars de Xile, l’Argentina i l’Uruguai, a Barcelona proporcionen suport integral a tres col·lectius: les víctimes de tortura i de violacions dels drets humans, els infants que han patit maltractes i abusos i les dones víctimes de violència masclista. I també hi atenen els familiars d’aquestes persones.

En total, treballen a Exil al voltant d’una quinzena de professionals: quatre psiquiatres, dos psicòlegs d’adults i quatre d’infantil, una artterapeuta, una terapeuta corporal, un treballador social i personal de gestió i administració. L’associació es financia sobretot amb subvencions d’institucions i entitats, entre les quals hi ha l’Ajuntament, però en època d’austeritat ha hagut de buscar altres maneres de fer front a les retallades i mantenir la qualitat de l’atenció.

Atenció integral

El Centre Exil acompanya, en el que els seus professionals anomenen procés de reparacióuna mitjana de 300 persones a l’any, que els arriben derivades d’altres entitats. En el cas del col·lectiu de persones perseguides en els seus països d’origen, els arriben sobretot a través de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), el Consolat de Colòmbia a Barcelona, l’associació Acathi, Sicar.Cat i els serveis socials. A vegades es tracta de persones que fa pocs mesos que són a Espanya, però sovint hi fa ja uns anys.

“Aquestes persones han patit formes diverses de patiment i situacions de desprotecció prolongades en el temps. L’etiqueta que millor defineix la sintomatologia és síndrome d’estrés posttraumàtic complex i crònic, explica el psiquiatra Marc Walther, que forma part de l’equip del centre.

Els símptomes solen ser similars, d’origen psicotraumàtic, com mals de cap, dolors i fatiga, insomni, falta de concentració i problemes de memòria, a més de trastorns alimentaris, trastorns del son, reviviscències dels records traumàtics, alteracions de la personalitat, depressió i angoixa, entre altres.

Hi ha tants traumes a superar i tants dols a realitzar que l’atenció que presta Exil és integral i holística: té en compte tots els aspectes i el context de l’individu, el mèdic, el psicològic i el social.

“Estem parlant d’un procés que pot incloure la tortura, l’exili, el desarrelament del país d’origen, l’acollida en una societat que no està preparada per acollir o que no vol acollir, la distància amb els fills…”, apunta Bernat Aviñoa, el coordinador i treballador social del centre, que fa de nexe amb tots els serveis i les entitats que atenen les persones, i vetlla perquè puguin disposar dels recursos formatius, d’inserció laboral i d’habitatge que necessitin al llarg de tot el procés terapèutic.

“El trauma no es resol en dos anys. El programa d’acollida estatal dels sol·licitants d’asil és curt i moltes persones no en tenen prou. Hi ha persones que fa vuit anys que són aquí i no parlen castellà o català, i això té una explicació clínica vinculada al trauma”, afegeix Aviñoa.

La recuperació varia d’una persona a una altra, d’unes vivències a unes altres, tot i que els professionals d’Exil coincideixen que té millor pronòstic i més eines per gestionar l’adversitat i adaptar-se als canvis la persona que ha tingut una infantesa estable i un bon entorn afectiu i recursos propis per reactivar-los.

“Nosaltres volem saber una cosa que sovint s’oblida: Qui eres tu abans? Qui eres com a nen? Qui eres com a noia? Què feies? Què sabies fer?”, subratlla Marc Walther. I afegeix: “A vegades el balanç es desastrós i aquí has de limitar els danys i alleujar la situació. Però quan han tingut pares que els han estimat, han tingut rols de pare o mare, han desenvolupat capacitats o han tingut formació, tot això no està perdut i s’ha de valorar.”

El valor de l’afectivitat

Ali Mohamadou té 37 anys. Fa anys, al seu Camerun natal, era un home jove que tenia tota la vida per davant i que no somiava a deixar el seu país i anar a Europa. “Sé que continuo sent la mateixa persona, però moltes coses en mi han canviat molt”, explica al Centre Exil, on va començar a rebre acompanyament fa dos anys.

Fill de pares divorciats, la vida li va canviar quan va morir la seva mare. Treballava de dia i estudiava el batxillerat de nit i estalviava per poder muntar un negoci de moto taxis quan, l’any 2010, tot se’n va anar en orris: el seu oncle, militar, que li havia pres l’herència materna, el va acusar d’haver-li robat tres vaques del ramat familiar, que al seu país donen estatus social i riquesa. Les amenaces que va rebre i el risc que l’empresonessin arbitràriament el van forçar a marxar del país.

Del trajecte llarg i tortuós que va recórrer a través de l’Àfrica subsahariana fins que va arribar a Espanya recorda només una cosa positiva: els amics que va fer pel camí. “Formàvem com una família. Sempre hi ha algú que viu la mateixa situació que tu, i ho pots compartir”, afirma. Amb alguns manté encara el contacte per Facebook.

Els professionals del Centre Exil subratllen el valor terapèutic dels vincles afectius i de la solidaritat. Per poder-se recuperar, expliquen, una persona necessita formar part d’un grup humà. Crear vincles de confiança i de seguretat és una de les primeres tasques que duen a terme. Els detalls petits són importants: l’associació és en un pis prop de la plaça de Lesseps, els espais són lluminosos i els mobles confortables, i la cuina sempre està oberta per a qui vulgui seure-hi i prendre-hi un cafè.

L’objectiu és que no se sentin tractats com números, ni tan sols com usuaris: són hostes i són persones benvingudes. “El que fan la tortura, de forma intencionada, i la guerra, de forma col·lateral, és destrossar la dignitat. Restablir la dignitat és la primera cosa que ajudem a fer quan una persona entra per la porta. Humanament, a Exil funcionem com una família”, afirma Walther.

Un dels riscos més grans és l’aïllament, per això el procés de recuperació inclou activitats grupals i sortides. Les dones, segons l’experiència dels professionals del centre, se’n solen sortir millor: tenen una gran capacitat de ser solidàries, tenen més proximitat física i comparteixen habilitats i interessos senzills i econòmics de posar en pràctica, com cuinar. “I als homes, qui els toca? Alguns poden estar mesos i anys sense que algú els hagi abraçat, i això es necessitaria cada dia”, subratlla el psiquiatra d’Exil.

Una altra intervenció prioritària és desculpabilitzar —no en són els culpables, sinó les víctimes— i entendre i assumir que les seves reaccions físiques i psicològiques, per molt extremes que siguin, són normals, el que no és normal és la situació que les ha provocat.

Denegacions d’asil

Una de les dificultats a què s’enfronten i han de superar moltes persones refugiades a Espanya és la denegació d’asil i tot el que això comporta. No és només que no obtenir protecció suposi perdre els ajuts estatals, haver de marxar o quedar-s’hi en situació irregular i, en aquest cas, córrer el risc de ser detinguts i deportats al país d’origen, sinó que implica també retraumatitzar-se, viure una sensació d’una impotència enorme, incomprensió i desprotecció i haver de tornar a començar.

“A Espanya aquestes persones no estan amenaçades en la seva integritat física, però sí en la moral”, explica Ariadna Nuño, la psicòloga referent d’Ali Mohammadou al Centre Exil. “Les denegacions d’asil són un moment molt extrem, un cop que se superposa a molts d’altres”, afegeix.

El problema és tan greu que el Centre Exil i la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) van dur a terme entre els anys 2013 i 2016 un projecte especialment centrat en persones refugiades i sol·licitants d’asil a les quals l’Estat havia negat protecció i estaven en risc d’exclusió social. El programa Integra, que va finançar la Comissió Europea, es va desenvolupar en dues fases de 18 mesos cada una.

La taxa de reconeixement de la protecció internacional a Espanya s’ha incrementat en els darrers anys, però segueix sent molt baixa i per sota de la mitjana europea: l’any passat va ser de menys del 32%. És a dir, l’Estat va rebutjar prop del 70% de totes les sol·licituds d’asil sobre les quals va prendre una decisió, 7 de cada 10.

Bernat Aviñoa evoca temps pitjors, quan només es concedia protecció al 5% dels sol·licitants d’asil. “El gran col·lectiu de persones a les quals es denegava protecció van passar a ser el nostre primer col·lectiu d’atenció, i a efectes administratius eren persones en situació irregular que s’havien de buscar la vida”, recorda.

En el programa Integra van prendre part un total de 66 persones de 29 països a la primera fase i 80 a la segona, a les quals es va fer un acompanyament terapèutic integral, jurídic i social. Algunes van poder regularitzar la seva situació administrativa, aconseguir autorització de treball i trobar feina.

Ali Mohamadou va ser una de les persones que hi van participar. Ell no ha assolit l’autonomia perquè no aconsegueix inserir-se en el mercat laboral, i això que s’ha format en diversos oficis. Viu atrapat en un cercle viciós, afirma: no té papers perquè no té feina i no té feina perquè no té papers. Per poder regularitzar la seva situació i no dependre dels ajuts socials, necessitaria que algú li fes un contracte d’un any a jornada completa.

Actualment, i durant un període de sis mesos, viu a la Casa Bloc, acollit en el marc del programa Nausica, que ha posat en marxa aquest any l’Ajuntament per donar atenció a les persones refugiades vulnerables que no reben ajuda del programa estatal o que no han assolit l’autonomia. L’associació Exil garanteix l’atenció terapèutica del programa i ja està atenent vuit de les persones que hi estan acollides.

Mentrestant, l’Ali fa de voluntari per a diverses entitats, la Creu Roja, el projecte “Baixem al carrer” —que ajuda persones grans amb mobilitat reduïda—, i al mateix Exil. És una manera de sentir-se útil, retornar el suport que ha rebut i tenir un motiu per aixecar-se del llit cada matí i afrontar la incertesa.

 

Més informació