Exilis d’ahir, exilis d’avui

17/12/2019 - 19:18

Redacció

Sensibilització. Una obra de teatre, ‘Rastres-Argelers’, i un monòleg del refugiat sirià Ahmad Alhamso ens mostren els paral·lelismes entre el refugi de fa vuitanta anys i el d’avui.

Argelers, avui: queden pocs rastres de la història de les persones refugiades que van passar mesos o anys en el camp improvisat a la platja, pocs rastres de l’exili republicà que fugia de les represàlies del bàndol vencedor de la Guerra Civil Espanyola. Grècia, avui: continuen arribant persones que busquen refugi des de Síria, continuen les dures condicions als camps de refugiats.

En el marc del programa municipal Barcelona Districte Cultural es va poder veure, al Centre Cívic Vil·la Urània, l’obra Rastres-Argelers, sobre l’episodi del final de la guerra civil en què unes 465.000 persones van viure amuntegades durant mesos a la platja d’Argelers, al sud de França. Durant la segona part de la sessió, l’actor Ahmad Alhamso, refugiat de la guerra siriana, va interpretar un monòleg escrit per ell mateix sobre l’experiència a Nea Kavala, el camp de refugiats de Grècia on va viure dos anys fins que va venir a Espanya.

L’espera, l’abandó

S’estableix així un paral·lelisme entre la situació material i emocional de les dues vivències, tot i que han transcorregut vuitanta anys. El fred, la por i la gana, però, per damunt de tot, la desesperació, l’espera, la incertesa de no saber quan podran sortir, començar una vida nova i retrobar la família. Tant les protagonistes de l’obra de teatre, la Maria i la Lola, com l’Ahmad parlen de la nostàlgia de la vida anterior, de la tristor de l’espera al camp i dels somnis d’una vida futura digna. Elles, a Argelers, en una platja de sorra freda i a la intempèrie; ell, en una tenda de campanya bàsica, en un petit poble grec.

“Vaig sentir la necessitat de donar veu a aquells a qui se’ls havia robat la veu”

Memòria de l’exili republicà

La directora i actriu de Rastres-Argelers, Aina Huguet, explica que llegia el llibre Els vençuts, de Xavier Benguerel, justament en una zona de la Catalunya Nord propera a Argelers quan va decidir crear una obra que recuperés la memòria dels milers de refugiats i refugiades espanyols, la majoria catalans, que van patir unes condicions infrahumanes en aquella platja. Una platja sense records, sense memòria. “Vaig sentir la necessitat de donar veu a aquells a qui se’ls havia robat la veu”, explica.

La platja és l’escenari principal de la peça de teatre, en què, a través del testimoni de les dues protagonistes, coneixem les situacions de gana, manca d’higiene, fred, violacions i agressions per part de l’exèrcit francès que moltes persones van haver de suportar durant prop de dos anys.

Per crear l’obra, Aina Huguet es va documentar bàsicament amb fonts escrites, testimonis de persones que van ser a la platja, i amb els relats de fills, filles, nets i netes que han pogut conèixer el que van viure els seus ascendents. El fil dramàtic el porten dues dones, la Maria i la Lola, interpretades per la mateixa Aina Huguet i per Bàrbara Roig, que simbolitzen la diferència d’orígens, la diversitat dins un mateix exili i la solidaritat, però també els lligams que es generaven al camp, sense els quals hauria estat encara més difícil sobreviure. Huguet ha recollit així mateix les revoltes de la dignitat, com quan el 14 d’abril els exiliats i exiliades van treure les banderes de la república i van entomar els cops i les agressions dels carcellers fins al final, o quan es van negar a agafar el pa que els llançaven des de lluny, com a animals.

Vuitanta anys després, les coses han canviat poc

Aquesta imatge del pa volant també la va viure l’Ahmad al camp de Nea Kavala en diverses ocasions: els militars grecs es divertien llançant-los menjar per veure com es barallaven.

Un altre paral·lelisme que demostra que no hi ha hagut un progrés en la percepció del refugi com a responsabilitat humanitària és la criminalització de les persones exiliades impulsada per la premsa i els poders polítics de fa vuitanta anys i d’avui. La criminalització i la política de la por a l’altre és una combinació perfecta per mantenir controlada la població.

El teatre com a eina de sensibilització

Totes dues expressions dramàtiques, l’obra de teatre i el monòleg, tenen, segons els autors, un mateix objectiu: explicar la realitat de l’exili per no oblidar i perquè no es repeteixi. Conèixer el que altres han viscut, com explica l’Ahmad, perquè siguem conscients que ens pot passar a tots, no importa si som espanyols, sirians, francesos o grecs: “Un dia soc jo el refugiat, un altre dia ho pots ser tu”.

Aquesta trobada en el temps forma part del circuit professional Barcelona Districte Cultural, que ja ha arribat a la sisena edició i que vol apropar la cultura de qualitat als barris. Els centres cívics i altres espais municipals de la ciutat presenten espectacles culturals, tallers, xerrades i qualsevol proposta que pugui fer que els veïns i veïnes de la ciutat siguin agents actius de la cultura.

 

Comparteix aquest contingut

Whatsapp