“A Espanya tenim un problema: no sabem quants esclaus i esclaves tenim”

“A Espanya tenim un problema: no sabem quants esclaus i esclaves tenim”

08/03/2017 - 15:25

Redacció

Entrevista. Parlem amb Rosa Cendón, portaveu i coordinadora de sensibilització i incidència política del programa SICAR cat, impulsat per l’orde de les adoratrius, que atén dones víctimes del tràfic d’éssers humans a Catalunya.

Rosa Cendón és treballadora social i pedagoga, i és el rostre més visible de SICAR cat, el programa que va posar en marxa fa quinze anys la congregació de les adoratrius per atendre dones víctimes de tràfic amb finalitat d’explotació sexual a Catalunya. Portaveu i coordinadora de sensibilització i incidència política de l’entitat, Cendón analitza i fa una radiografia d’un fenomen criminal molt antic i d’abast mundial, que sobreviu, creix, es modernitza, s’adapta al context i al marc jurídic i s’aprofita de la vulnerabilitat de les víctimes. Aquest és el cas, actualment, de la crisi humanitària dels refugiats. Cendón alerta que els estats europeus no garanteixen la seguretat i la protecció de les víctimes potencials de tràfic de persones que hi arriben buscant refugi i que els traficants les van a buscar i se les emporten dels centres d’acollida. Sobre tot això reflexiona sovint al seu blog.

Comencem pel principi: què s’entén per tràfic d’éssers humans?

La definició ens la donen les Nacions Unides, l’any 2000, a través del Protocol de Palerm. És un conjunt d’accions, de mitjans i finalitats: la captació, el trasllat i la recepció de persones a través de mitjans il·lícits, com poden ser el rapte, l’engany, l’ús de la violència, les amenaces, les coaccions o, fins i tot, aprofitar-se d’una situació de vulnerabilitat o generar una situació d’abús de poder. Pel que fa a les finalitats, a Europa en general es posa molt l’accent en les situacions d’explotació sexual, però hi ha altres situacions d’explotació que també són considerades tràfic de persones, com pot ser l’explotació laboral, la mendicitat, el tràfic d’òrgans, els matrimonis forçats i per a la comissió de delictes. Hi ha altres realitats arreu del món que també es poden considerar tràfic de persones, com pot ser la dels nens soldats, que són captats per combatre en conflictes armats.

És un fenomen en creixement i molt subjecte a la demanda…

Sí, i no només la demanda dels consumidors de serveis sexuals. Tots, d’alguna manera, som còmplices de l’existència de l’esclavitud contemporània, que és així també com la defineixen les Nacions Unides, perquè a través dels mòbils que utilitzem o de la roba que portem es generen situacions d’explotació laboral. Jo sempre dic que el concepte tràfic d’éssers humans ens permet parlar de forma políticament correcta d’un tema que si definim bé ens incomoda molt més: el fet que actualment encara hi ha milions de persones en règim d’esclavatge al món.

I no hem evolucionat?

No hem evolucionat. En el que potser s’ha evolucionat és en les formes més subtils de captació. Quan va néixer el nostre programa, el 2002, els mitjans il·lícits tenien a veure amb situacions de segrest i de desaparicions de persones que anaven pel carrer; les agafaven i les ficaven en un cotxe, traspassaven fronteres i a partir d’aquí començava la situació d’explotació. Ara els mètodes de captació són més subtils i utilitzen mecanismes més psicològics, com pot ser a través de l’enamorament o de l’abús de confiança de les relacions d’amistat, de parella o de família. Quan el que impera és l’engany i l’abús de la relació de confiança, fa que sigui mes fàcil poder captar persones i més difícil combatre aquest fenomen. Ara ja no cal ni el segrest, i per segrest em refereixo a estar en una situació d’explotació invisible, en espais tancats, de difícil accés, etcètera. Ara tenim les víctimes a peu de carrer i tots les veiem, els ciutadans i els serveis públics.

Ara tenim les víctimes a peu de carrer i tots les veiem, els ciutadans i els serveis públics”

A peu de carrer?

Aquí mateix, a la ciutat de Barcelona. Un volum important de les persones que atenem han patit situacions d’explotació als espais en què habitualment s’exerceix la prostitució a Barcelona. A casa nostra els Mossos d’Esquadra han intervingut en tallers tèxtils a la zona del Maresme, o en el sector càrnic a Osona. És a dir, tenim persones que viuen en les nostres ciutats que estan sent explotades, i no són persones que estiguin en contextos aïllats.

Quin seria el vostre perfil de víctima?

El 53% de les dones que vam atendre el 2016 són nigerianes. Són persones que són captades en el seu municipi a través d’una falsa promesa. Tot i que n’hi ha que saben que vindran a exercir la prostitució, igualment és una situació de tràfic, perquè l’engany es produeix sobre les condicions que han pactat prèviament. Són persones que han fet un trànsit llarguíssim, que pot ser fins i tot d’anys, en què des del minut zero ha començat la situació d’explotació i la vulneració sistemàtica dels drets fonamentals. La duresa i la violència que han viscut durant el trànsit es frena quan arriben a Europa, i per això la sensació és que ja no estan en una situació d’explotació. Evidentment, aquí continuen sent explotades, però les condicions són molt diferents.

Com és el procés de recuperació?

El fet d’estar tants anys en trànsit i en una situació d’explotació i de vulneració sistemàtica dels seus drets dificulta moltíssim el procés de recuperació. Parlem de persones que han travessat deserts a peu, que han vist morir molta gent, que han patit situacions de tortura, directament o indirectament. Recuperar-se de tot això no és fàcil. La Unió Europea ha fallat en els mecanismes de prevenció quant a la persecució d’aquest delicte, i tractant-se d’una violació dels drets humans, els estats tenen l’obligació d’oferir una reparació efectiva a les víctimes. Hem d’entendre que són processos molt llargs, i aquesta és l’aposta d’organitzacions com la nostra. No podem donar respostes simplistes, pensar que en tres o sis mesos es recuperaran, perquè això no és així.

“La Unió Europea ha fallat en els mecanismes de prevenció d’aquest delicte, i els estats tenen l’obligació d’oferir una reparació efectiva a les víctimes”

És aquesta la resposta?

La resposta és que no n’hi ha. De fet, no existeixen serveis públics per atendre les víctimes. És cert que l’Administració col·labora amb les ONG a través de subvencions, però les subvencions anuals no són garantia de res. Nosaltres anem darrere que l’Estat espanyol generi la seva pròpia resposta. I també la Generalitat, perquè tenim un instrument propi, la Llei 5/2008 del dret de les dones a eradicar la violència masclista, que recull el tràfic de dones i nenes per a l’explotació sexual com una manifestació de violència. Evidentment, aquesta resposta pot ser en col·laboració amb entitats com la nostra, però el que no pot ser és delegar-nos tota la responsabilitat de la protecció i de l’atenció, això és el que trobem a faltar. Jo diria que des de l’àmbit local i, en concret, des de l’Ajuntament de Barcelona, hi ha una aposta important des de fa molts anys, és la part més estable que tenim a escala econòmica per desenvolupar el nostre projecte. Però la pregunta és: només ha de ser a Barcelona? Nosaltres sempre hem plantejat que ha de ser una qüestió d’estat.

Les dades estadístiques sobre víctimes són discrepants i varien molt entre el que es considera víctima potencial i víctima identificada.

Tothom pot detectar una víctima potencial de tràfic de persones, però la potestat d’identificar una víctima, que és el que després permet accedir a drets, només la tenen els cossos policials. A Espanya hi ha un abisme entre les xifres potencials de víctimes i les que en realitat identifiquem com a víctimes i a les quals restituïm els drets, perquè passem de les 10.000 i escaig de potencials a 50 víctimes identificades l’any. El diagnòstic al conjunt de l’Estat espanyol no està ben fet. En el potencial, varia molt en funció de qui està al Govern. La qüestió de l’explotació sexual va molt lligada ideològicament al què faríem davant de la prostitució, i les postures abolicionistes afirmen que tothom està en una situació de tràfic, cosa que nosaltres no compartim. Quan es fan registres en clubs on es practica la prostitució, es compten totes les persones com a víctimes. Alhora, no tot el que veu la policia és tot el que està succeint: hi ha altres espais on intervenim les ONG en què no hi ha controls administratius i la policia no arriba, però en els quals també es produeixen situacions de tràfic, com poden ser les carreteres o els hivernacles d’Almeria. A Espanya, d’entrada, tenim un problema: no sabem quants esclaus i esclaves tenim.

Quins problemes més tenim?

La pregunta és: la identificació de les víctimes l’han de fer forçosament els cossos de policia? Això no ho posa en cap marc internacional, però a la Unió Europea en general i els estats han delegat aquesta funció en els cossos policials de cada país. I la policia té una doble funció: d’una banda, perseguir i controlar els fluxos migratoris i, de l’altra, protegir les víctimes. Per tant, i en funció de les ulleres que decideixen posar-se aquell dia, poden veure una persona que està cometent una falta administrativa i a la qual han d’incoar un expedient d’expulsió, o una persona que és víctima d’un delicte i han de protegir. Aquí ens movem ja en un tema de sensibilitat, de formació i de mandats. També és un mal plantejament vincular el tràfic de persones a la política d’estrangeria, perquè tenim el cas de víctimes de països comunitaris en què no hi ha hagut un traspàs de fronteres. Ubicar-ho a estrangeria és perjudicial, perquè és com dir que el fet de ser europeus o comunitaris ens protegeix de poder patir aquest delicte.

I, en canvi, les dades indiquen que la majoria de les víctimes són europees.

És clar, però aleshores per què apliquem la Llei d’estrangeria? A Espanya es produeix una discriminació importantíssima en la resposta a les víctimes: les persones que són de tercers països i estan en situació irregular l’únic que guanyen pel fet que el tràfic estigui ubicat a estrangeria és que l’Estat els ofereix permís de residència i de treball si denuncien i col·laboren amb la policia, o per la seva situació personal. Entendre aquest tema només com una necessitat de papers és no entendre res. Les persones tenen altres necessitats. I si la víctima és espanyola o comunitària, què li oferim, si ja està en situació administrativa regular?

Què?

Aquest és el gran què. Tenim un problema, i és que durant molt de temps s’han confós dos fenòmens i dos delictes, el trafficking, el tràfic de persones amb fins d’explotació, i l’smuggling, el tràfic il·lícit d’immigrants. Això ho ha pervertit molt, perquè una cosa és un delicte contra l’Estat, que és facilitar l’entrada, en aquest cas a la Unió Europea, per un accés no habilitat, i l’altre és el tràfic de persones, en què es produeix un trasllat, però aquest trasllat podria ser d’una persona captada a Barcelona i explotada a Manresa, i això seria una situació de tràfic. La dificultat de separar aquests dos delictes i de tenir-los ben tipificats al Codi penal ha provocat que es posés a estrangeria. A Espanya, fins al desembre del 2010 al Codi penal només teníem un article, que era el 318 bis, sobre tràfic, pel qual entraven totes les qüestions de tràfic. Vam aconseguir que, per directiva europea, es generés l’article 177 bis, en què hi ha el delicte de tràfic.

També la majoria de sospitosos són europeus.

Els titulars dels mitjans i de les notes de premsa que parlen de màfia nigeriana, màfia xinesa o màfia romanesa han fet molt mal. Jo sempre dic que són màfies “hispanonigerianes”, perquè totes disposen del suport de gent d’aquí. Parlem del segon negoci més lucratiu de tot el món, associat a temes d’impunitat i de corrupció, i els corruptes no són sempre els de fora. És curiós que anem alimentant aquest discurs. Hi ha un imaginari molt concret entorn d’això. A vegades, quan faig formació pregunto qui pensa que podria ser víctima de tràfic, i ningú no aixeca la mà. A mi em sembla una ingenuïtat. Què pensem?, que som més llestos que totes les víctimes que atenem?

“El traficant de persones no et veu com a subjecte, et veu com un objecte que li pot generar uns guanys, i això ens fa susceptibles a molts de convertir-nos en víctimes”

Vols dir que tothom és una víctima potencial del tràfic de persones?

És clar. Tots som vulnerables. Hem d’entendre que en el tràfic de persones el traficant no et veu com a subjecte, et veu com un objecte que li pot generar uns guanys. I això ens fa susceptibles a molts de convertir-nos en víctimes. Els contextos de crisi encara ens fan més vulnerables, i sempre hi ha algú que se n’aprofita. Em sobta que ens pensem que perquè som de la Unió Europea n’estem protegits. Jo ja estic una mica esperant que comencin a sortir els primers espanyols explotats en altres països.

Què passa en el cas de la crisi humanitària actual?

Em preocupa que en el cas de la crisi humanitària s’està parlant només de l’smuggling i estem ignorant el trafficking. Només posem l’accent en el trasllat i no estem entenent que arribar a Europa no vol dir que ja estiguis protegit: hi haurà persones que han començat a ser explotades a Líbia o abans, i en arribar a Europa continuen la seva situació d’explotació, i d’altres les quals els traficants van a buscar un cop arriben aquí per explotar-les. Determinades xarxes ja saben com està estructurada la resposta als refugiats i saben en quins espais els acolliran. Aquí també desapareixen persones, per això cal que estiguem molt atents. Ens arriben persones a les quals es va acceptar la sol·licitud d’asil, que van entrar en contacte amb les entitats d’acollida i ens expliquen que al cap de dos dies els traficants ja les van anar a buscar. Interpretar que la gent marxa voluntàriament [dels dispositius d’acollida] no porta enlloc. El tema de la protecció i la seguretat no ha entrat dins de la lògica dels refugiats, perquè sempre hem entès que l’amenaça era al país d’origen, però en el cas de les víctimes de tràfic no només és en origen, també és en el destí, i per tant, necessiten un plus de seguretat. No pot ser la mateixa resposta.

Del 96.000 menors no acompanyats que van sol·licitar asil el 2015 a la Unió Europea, 10.000 han desaparegut dels radars de l’Administració. Podrien ser víctimes del tràfic?

Per a mi hi hauria dues situacions. Un gruix podria ser el de menors que ja han estat traslladats a la Unió Europea amb aquesta finalitat. Són els casos que estem veient i atenent. Pel que fa als altres, és evident que quan marxen dels centres de menors pels motius que sigui, la seva vulnerabilitat augmenta i, per tant, són fàcilment captables per a les bandes de traficants.

Moltes de les dones que ateneu han sol·licitat protecció internacional a Espanya. Totes són candidates a obtenir-la?

En molts casos, sí. El procés de tràfic de moltes persones comença precisament perquè ja fugen per un dels motius de persecució establerts a la Convenció de Ginebra i a la Llei d’asil espanyola. Les anaven a casar per la força, els volien practicar la mutilació genital femenina, sortien d’un conflicte armat o pertanyen al col·lectiu LGBTI. I com que han hagut de fugir, la fugida ha estat poc informada, poc planificada i amb pocs recursos, i són carn de canó dels traficants. En aquests casos apareixen sempre en escena els benefactors que els ajuden a arribar a la Unió Europea, i el que s’hi troben són aquestes situacions d’explotació.