"Vaig saber per casualitat que m'havien condemnat"

14/03/2017 - 18:37

Rafa Besoli

Entrevista. Conversem amb Ahmed Ali, fotoperiodista i activista egipci protegit per Amnistia Internacional. Jutjat en absència i sentenciat a 25 anys de presó, ha sol·licitat asil polític a Espanya.

Egipte s’ha convertit en una de les presons de periodistes més grans del món sota el comandament del mariscal de camp Abdel Fattah al-Sisi, president del país des del 2014. Aquesta és l’opinió de Reporters sense Fronteres, que assegura que els informadors són perseguits i condemnats a llargues penes de presó, fins i tot a cadena perpètua. Aquest va ser el cas d’Ahmed Ali, fotoperiodista, col·laborador de la Comissió Egípcia de Drets i Llibertats i membre del Moviment de Joves 6 d’Abril, un dels impulsors de la revolució de Tahrir, ara prohibit. L’Ali tenia 18 anys quan es va manifestar a la plaça per exigir la caiguda de Hosni Mubarak, i 23 quan el van condemnar a passar 25 anys a la presó en un judici que ni tan sols li van comunicar. Va fugir del país i resideix a Espanya des de l’abril del 2016, acollit pel Programa de protecció temporal de defensores i defensors dels drets humans d’Amnistia Internacional. Fa cinc mesos va sol·licitar asil polític. Diplomat en informàtica, espera poder ampliar els estudis aquí i seguir treballant com a periodista.

Com va començar tot?

Em van detenir l’1 de setembre de 2014 amb nou companys més del Moviment 6 d’Abril. Llavors treballava en un documental sobre periodistes que havien estat arrestats i que havien mort, i anava a cobrir el primer aniversari de la mort d’Ahmed al-Masri, un amic al qual la policia va disparar quan feia fotografies de la matança de Rabaa al-Adawiya [el 14 d’agost de 2013 més de vuit-centes persones van morir quan l’exèrcit va dispersar a trets al Caire dues acampades de protesta contra l’enderrocament, liderat per al-Sisi, del Govern dels Germans Musulmans].

Què va passar durant l’arrest?

Vaig estar arrestat cinc dies, durant els quals em van insultar i em van amenaçar. Em van espantar molt dient-me que no tornaria a sortir mai i que la meva família podria patir violència. A mi no em van torturar ni em van pegar, però a altres sí. Vaig sortir en llibertat després de pagar una fiança. Vaig estar dues o tres setmanes a casa per tranquil·litzar-me i després vaig tornar a treballar al centre de drets humans.

“A Egipte es jutja la gent amb les mateixes acusacions. Són un talla i enganxa

I et van jutjar un any després en absència.

Em vaig preocupar durant mesos, però el meu advocat em va dir que no tenien proves en contra meu. Però a l’octubre del 2015 em van condemnar a 25 anys de presó, sense comunicar-m’ho, ni a mi ni a ningú. Me’n vaig assabentar per casualitat, perquè un advocat amic meu era allà, als jutjats. Ens van acusar de pertànyer al Moviment 6 d’Abril, d’haver-nos manifestat sense autorització, d’haver-nos enfrontat a les forces de seguretat, de tallar el trànsit. A Egipte sempre s’utilitzen les mateixes acusacions. Són un talla i enganxa.

Vint-i-cinc anys de presó és cadena perpètua a Egipte.

Sí. Els judicis han estat molt durs contra els fotògrafs, els periodistes, els activistes i els polítics, sobretot després del 30 de juny de 2013 [data del cop militar que va destituir el president Mohamed Mursi]. Hi ha hagut fins i tot sentències de mort. El jutge que em va condemnar, Nagy Shehata, és molt conegut per les seves sentències increïbles: va jutjar més de mil persones i cap d’elles no va sortir en llibertat. El diari El Watan el va entrevistar dues setmanes abans del judici i va ser molt franc parlant del nostre cas: va dir obertament que estava en contra de la llibertat de premsa, que la revolució de gener va ser un fracàs i que tenia una enemistat personal amb el Moviment 6 d’Abril. També va dir que rebíem fons de països estrangers per desestabilitzar el país.

I vas decidir fugir del país. Va ser difícil prendre aquesta decisió?

Molt. Jo no volia anar-me’n, però els meus amics em van convèncer perquè marxés. És clar que va ser difícil deixar el país i no poder tornar. Per això al principi vaig passar per una etapa llarga de profunda tristesa. Però si m’hagués quedat a Egipte, hauria anat a la presó, i no n’hauria sortit, segurament. També hauria estat allunyat del meu país.

Com vas aconseguir fugir?

S’estava condemnant tanta gent llavors, que podien passar dues o tres setmanes fins que la policia actuava. Me’n vaig anar tres dies després de la sentència. Vaig sortir tranquil·lament, per l’aeroport. No tenia por, perquè si m’arrestaven m’esperaven 25 anys a la presó. Vaig parlar amb la policia, els vaig dir que era fotoperiodista i que anava a Uganda a treballar. I me’n vaig anar, no va passar res. Vaig passar dos mesos a Uganda, i després tres mesos a Kenya, on vaig col·laborar amb Amnistia Internacional. Ells em van ajudar a aconseguir el visat per entrar a Espanya.

Per què Uganda?

Perquè per a un egipci és molt fàcil aconseguir-hi un visat. De fet, pensava anar-me’n al Líban, però per poder viatjar-hi necessitava un permís de les forces de seguretat. Per això en l’últim moment vaig canviar i vaig optar per Uganda.

Vas participar en la revolució de Tahrir, el gener del 2011. Com has viscut el que ha passat des d’aleshores?

Vaig viure amb entusiasme la revolució i vaig estar els divuit dies a la plaça de Tahrir. Jo era dels partidaris de no deixar la plaça quan va caure Mubarak, però la Junta Militar va convèncer altres partits polítics que tot s’havia solucionat. Vam tornar a Tahrir més tard, quan la Junta Militar no va respectar cap de les demandes del poble. Vam demanar que s’acabés el Govern militar, i durant un any els Germans Musulmans van estar en el poder. Llavors es van ajuntar l’estupidesa dels Germans Musulmans i l’astúcia de la Junta Militar. Els Germans Musulmans van pensar que com més reconeguessin el poder de l’exèrcit i de la policia, més els protegirien. Però la Junta Militar va ser molt més llesta que ells i va jugar amb ells per poder-los enderrocar.

I va començar la repressió contra el partit islamista. Què vas fer?

Vaig lluitar per ells i per les víctimes de Rabaa, i m’he manifestat en contra de la repressió a què els sotmet el Govern. Tothom té dret a manifestar-se i a tenir un judici just, i qualsevol que no tingui relació amb un acte de violència hauria de ser posat en llibertat. Però, políticament, m’hi oposo. Els Germans Musulmans també eren dictadors, però era una dictadura de la religió. Són víctimes de la repressió, però no les úniques. Crec que ara el règim reprimeix amb molta més violència els liberals, els socialistes i els laics.

“A Egipte es titlla de terrorista qualsevol que es manifesti contra el règim”

La repressió és ara més dura que durant la dictadura de Mubarak?

La situació ara és més difícil. Durant l’època de Hosni Mubarak només hi havia unes quantes desenes de persones que alçaven la veu, i per això només unes quantes eren arrestades. Passaven uns mesos a la presó, els espantaven una mica i en sortien. Amb la revolució es van obrir les comportes i molta més gent va començar a parlar, per això ara el nombre és més important. A més, s’han promulgat noves lleis encara més repressives, com la del terrorisme, que permet a la policia arrestar molta gent. Es titlla de terrorista qualsevol que es manifesti contra el règim. I s’imposen condemnes molt dures.

Com definiries el Govern actual d’Egipte?

És un règim militar que va dur a terme un cop contra la revolució de gener, no contra els Germans Musulmans. Al-Sisi és un dels fills polítics de Mubarak, que va posar al capdavant dels serveis secrets. Egipte ha estat ostatge dels militars des del 1952, quan es va proclamar la república. I quan parlo dels militars no estic atacant les persones que pertanyen a l’exèrcit, estic parlant dels comandaments.

 

Comparteix aquest contingut

Whatsapp