Perseguides, discriminades, explotades… acollides?

26/10/2017 - 13:25

Redacció

Refugi. Centrem la mirada en les dones refugiades, víctimes de múltiples violències que poden quedar diluïdes quan l’assistència ignora el factor de gènere. Aquestes dones pateixen problemes específics que no sempre reben una resposta adequada.

Les dones i les nenes representen, segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), la meitat de les persones refugiades, desplaçades o apàtrides. No obstant això, sovint són invisibles. Sigui perquè es veuen abocades a màfies i xarxes de tràfic, sigui per la posició social que ocupen o per la manca de perspectiva de gènere en dispositius d’atenció i acollida, els drets de les dones a la protecció internacional són vulnerats de manera sistemàtica. Representants de diverses organitzacions europees que dia a dia treballen per fer-los efectius s’han trobat a Barcelona per visibilitzar les dones refugiades i analitzar els principals reptes als quals han de fer front.

La recerca de protecció internacional és una cursa d’obstacles. És un camí pel qual han de transitar persones que fugen de situacions de violència i d’opressió, amb una motxilla plena d’inseguretats, pors i vulnerabilitat. Però la motxilla no va sempre igual de carregada: a alguns col·lectius els pesa més. Parlem, per exemple, de persones sense estudis, menors no acompanyats o persones sense recursos econòmics, entre altres. I parlem també, és clar, de les dones, que sumen una característica més als diferents eixos que posen les persones refugiades en situacions de risc.

Només durant el 2016 el Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats de l’Ajuntament de Barcelona va atendre un total de 2.292 persones amb relació a refugi; la xifra representa un augment del 67% respecte a l’any anterior. De totes les persones ateses, poc més del 45% eren dones i nenes.

El gènere és un factor clau a l’hora de comprendre i donar una resposta adequada a les necessitats de les dones amb dret a refugi. Amb l’objectiu de posar-hi el focus, la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) va organitzar el 23 d’octubre la jornada “Les dones també som refugiades”, en què van participar expertes tant de Catalunya com de la resta de l’Estat espanyol i d’Europa. Totes les veus van coincidir, en un moment o altre de la jornada, en una mateixa idea: si bé cal reconèixer avenços aconseguits en els darrers anys, la garantia efectiva dels drets de les dones amb relació a l’asil és encara un horitzó llunyà.

Persecucions per motius de gènere

La desigualtat de gènere i la subordinació de les dones en l’estructura social és un patró comú a la majoria de poblacions del planeta. Això situa les dones, d’entrada, en una posició de desavantatge a l’hora de sol·licitar protecció internacional. A més, però, cal tenir en compte que les dones són objecte de formes específiques de persecució. Les dones són víctimes de diversos tipus de violència masclista, matrimonis forçats, mutilacions genitals, esterilitzacions forçades, explotació sexual o feminicidis, entre altres. Com a factor de risc s’hi suma, de vegades, una orientació o opció sexual que qüestiona les normes socials.

La Convenció de Ginebra no recull explícitament el gènere com a motiu per sol·licitar l’asil, però l’ACNUR, mitjançant les seves consideracions, ha establert que el gènere es pot incloure dins del motiu “pertinença a un grup social determinat”. A l’Estat espanyol, l’article 3 de la Llei 12/2009, que defineix la condició de refugiat, sí que fa una referència explícita al gènere.

No obstant això, la protecció de les dones que mereixen refugi no sempre es fa efectiva. Les causes són diverses.

Com explica Helena Zarco, del servei jurídic de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), en els casos de violència masclista el principal problema rau a provar el relat de la víctima. Tot i que aquest relat pot ser suficient per tirar endavant una sol·licitud d’asil, sempre ajuda tenir mitjans de prova que puguin corroborar-lo. En moltes ocasions, la violència masclista es produeix en l’àmbit privat; moltes dones, a més, no denuncien tant per por a represàlies com per la certesa que la policia no actuarà per protegir-les.

Comptar amb el suport d’una prova genera també problemes per als casos de dones lesbianes. Zarco lamenta la dificultat de demostrar l’orientació sexual: “Què han de fer, erigir-se en activistes perquè la resta vegi què fan? Han d’exposar-se molt més perquè l’orientació sexual o la identitat de gènere siguin visibles?”

En una línia similar, la investigadora Maria Barcons, de la Universitat Autònoma de Barcelona, posa l’accent en la dificultat de provar casos de matrimonis forçats, que a Espanya, a la pràctica, no es tradueixen en reconeixement del dret d’asil. Segons dades recollides pel Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, durant el 2016 es van detectar catorze casos de matrimonis forçats a Catalunya, i durant el primer semestre del 2017, quatre casos.

Altres obstacles que impedeixen sovint l’accés al dret d’asil són, per exemple, l’existència d’una legislació al país d’origen que formalment protegeix les dones (encara que sigui paper mullat), i la manca de formació pel que fa a temes de gènere dels cossos policials i intèrprets al país d’arribada. A aquesta última qüestió es refereix amb cruesa Gabrielle Hobenreich, de l’organització alemanya SOLWODI. Hobenreich va denunciar durant la jornada les dures paraules d’una persona que havia entrevistat una sol·licitant d’asil: “No m’importa el que t’hagi passat després que abandonessis el teu país. Pot ser una tragèdia humana, però no és rellevant per a la meva decisió.”

Sol·licitud denegada

Les sol·licituds denegades són un obstacle més en el camí d’algunes dones refugiades. La Sara (nom fictici) ve d’un territori on “ser dona és una lluita diària: suposa estar a disposició dels homes, deixar de viure la teva vida”, segons explica. Divorciada al seu país d’origen, la Sara se sentia “presa fàcil” per als homes; el seu entorn l’assetjava fins al punt de fer-la sentir “bruta”, relata.

Un dia, el seu exmarit la va denunciar per “mala educació religiosa” de la filla que tenen en comú, i va amenaçar de prendre-l’hi. La filla de la Sara, d’una altra banda, va ser amenaçada dues vegades amb arma blanca. Quan va denunciar les agressions a la policia, respostes carregades de masclisme van justificar els fets: la noia no duia vel i portava les ungles pintades.

A fi de garantir a la seva filla un futur en llibertat, en què per exemple no hagi de casar-se amb qui no vol, la Sara ha buscat refugi a l’Estat espanyol. Com a resposta, però, l’Estat ha considerat que els motius al·legats eren insuficients i li ha denegat la sol·licitud d’asil. Ara, la Sara es troba pendent de recórrer la decisió.

“No podem tenir por”

De les històries de dones refugiades, com la de la Sara, destaca sovint la valentia. És també el cas de la Laura (nom fictici). Originària de l’Amèrica Llatina, i resident a Barcelona des d’encara no fa un any, el seu relat acumula diverses formes de violència.

El seu periple va començar fa sis anys quan, embarassada del seu segon fill, va haver de fugir d’un marit que la maltractava. Va refugiar-se, amb el seu fill d’un any i tres mesos, a casa la seva mare. La criatura que duia al ventre va néixer prematurament.

A casa de la mare, va haver de buscar-se la vida per tirar endavant. Com que havia començat estudis d’educació, va posar en marxa un petit espai d’atenció a infants amb problemes d’aprenentatge. A canvi d’una petita quota mensual, convertia la casa de la seva mare en un centre de suport durant algunes hores al dia. Però amb allò no n’hi havia prou: la Laura volia acabar la carrera a la universitat, i a més havia d’aconseguir ingressos per mantenir-se ella i els seus fills.

Per això, va decidir buscar una feina com a treballadora domèstica a casa d’un funcionari del Govern. Va passar-hi uns anys, fent-se càrrec fins i tot dels fills de la família. Però també en aquesta ocasió la violència va marcar-li la vida. Després que el funcionari pel qual treballava la violés per segona vegada, va decidir denunciar-lo i passar per un procés en el qual fins i tot va haver d’acarar-se amb el seu agressor.

La manca de resposta del sistema judicial la va portar a denunciar el cas a la televisió. “No podia oblidar veure tant cinisme en una persona que basa la seva campanya política a parlar de la violència contra les dones”, explica la Laura. La seva intervenció pública va comportar-li persecucions i amenaces, i va precipitar el tancament de la sala d’estudis que havia organitzat. Finalment, va aconseguir fugir i ara sol·licita asil a l’Estat espanyol.

Des de Barcelona, el seu missatge per a les dones que es troben en situacions de violència és clar: “Que no es deixin, que no callin […] No podem tenir por, perquè si en tenim, com podem ajudar-nos i ajudar els altres?” Conscient que hi ha cicatrius que no s’esborren, lluita cada dia per continuar endavant.

Barcelona: un bon refugi per a les dones?

Tant la Sara com la Laura parlen amb profund agraïment de l’equip que els ha donat suport en la seva estada a Barcelona. Segons explica Mireia Cano, integradora de CCAR que treballa en l’acollida de persones sol·licitants d’asil, en la intervenció es tenen en compte les motivacions i necessitats de les dones i es pretén apoderar-les. Als pisos d’acollida, per exemple, es treballa per evitar que es reprodueixi la segregació de funcions per gènere, es promou la participació de les dones amb fills en els itineraris sociolaborals (amb ajuts de llar d’infants i menjador escolar) i s’acostuma a assignar a les dones la titularitat de les ajudes.

Però malgrat que s’han implementat algunes bones pràctiques, queden molts reptes per endavant. Des de sicar.cat, Rosa Cendón n’assenyala alguns, com la millora de l’abordatge dels casos en què les sol·licitants d’asil són víctimes de tràfic o la diversificació de l’atenció prestada a menors no acompanyats. Cendón  destaca igualment la necessitat d’assegurar una primera atenció adequada a tots els aeroports de l’Estat, inclòs el del Prat.

Per continuar avançant cap a la garantia efectiva del dret a la protecció internacional, la col·laboració dels cossos policials, la formació en perspectiva de gènere i la participació d’entitats i organitzacions especialitzades es configuren com aspectes imprescindibles. Tots poden contribuir, sens dubte, a descarregar la motxilla de les dones que necessiten refugi.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp