“No volia que les meves filles creixessin sota les bombes”

19/04/2017 - 16:34

Redacció

Entrevista. Parlem amb Gulnar Hajo, escriptora i dibuixant siriana exiliada a Istanbul. Ha estat la il·lustradora convidada a l’edició d’enguany del festival literari per a infants i joves Món Llibre.

Gulnar Hajo (Damasc, 1977) encomana optimisme des del primer moment. Mare de dues nenes tan boges per la música com ella ho és per als llibres i l’art, entre els seus nombrosos i premiats treballs destaca la il·lustració del conte La Nur s’escapa del conte, publicat a Damasc fa dos anys i enguany en català a Mosaic Llibres. És la història d’una nena que viu en un món fosc del qual aconsegueix sortir gràcies a la imaginació. Casada amb el també artista i editor Samer al-Kadri, amb el qual va fundar l’editorial infantil Bright Fingers, ha obert una llibreria-cafè a l’històric barri de Fatih d’Istanbul, on viu exiliada amb la seva família des del 2015.  “Pages”, com es diu el local,  s’ha convertit en refugi literari i humà dels sirians refugiats a Turquia. Hajo va ser la il·lustradora convidada al festival literari per a infants i joves de Barcelona Món Llibre 2017 que es va celebrar el 8 i 9 d’abril, tot i que no hi va poder assistir en persona. Parlem amb ella per Skype.

Uns dies especialment tristos, després de l’atac amb armes químiques patit per la població civil siriana aquest mes d’abril. ¿Com vius notícies tan terribles com aquesta des de l’exili?

És tristíssim. Fa l’efecte que no hi ha un punt on es pugui anar més avall, com si no poguéssim anar a pitjor. Passen coses terribles i sembla que ningú pot aturar-ho. És una sensació d’inseguretat terrible. ¡Estem parlant de civils! De l’ús d’armament il·legal! Fa molta por, autèntic terror.

¿Què recordes del dia en què vas decidir marxar del teu país?

Recordo molt bé el dia que vam prendre la decisió de marxar. Nosaltres estàvem en contra del règim d’Al-Assad i podíem sentir el perill. Vivíem a Damasc i tenim dues nenes molt petites. No volíem que creixessin sota les bombes. Teníem por sobretot per les nostres filles, perquè veiem a venir que les circumstàncies cada cop esdevindrien més perilloses. Ho podia sentir. Era el 2012 i el meu marit i  jo havíem d’anar a una fira de llibres a Abu Dhabi. I vam enviar les nenes amb la meva germana, a Jordània. Mentre érem fora, un oficial de seguretat es va presentar a casa i va preguntar per nosaltres. Aquest fet va ser definitiu. Vam entendre que no podíem tornar i ens vam quedar a Jordània.

¿Sempre havieu viscut a Síria?

Sí, havíem viatjat bé per feina bé per vacances però Síria és la nostra terra, és casa nostra. Allà tenim família i amics. Marxar va ser una decisió molt difícil. Estimem el nostre país. És terrible no tenir l’opció de poder-hi tornar. No li desitjo a ningú.

Al principi del que es va anomenar les primaveres àrabs, des d’aquí es va mirar amb esperança les revoltes contra dictadors que el mateix Occident havia estat recolzant. Ha d’haver estat molt frustrant viure-ho des de dins.

I tant. Molt frustrant. La de Síria va ser una gran revolució. Tenim una dictadura molt cruel i perillosa. Els ciutadans van perdre la por i van dir que ja no la volien més. Els sirians volen democràcia i un futur. Ara, per desgràcia, sigui per la ubicació estratègica del país o per la raó que sigui, la idea de revolució està aturada. La idea de la revolució ha estat segrestada, però crec que tornarà. Potser sóc ingènua però ho crec.

“A Síria tenim una dictadura molt cruel i perillosa”

Ets optimista?

Ho sóc. Sóc molt optimista. Crec en la bellesa, l’amor, la humanitat, la pau. Sempre podem posar el focus en aquestes coses en un moment de tanta foscor. Sempre. En aquesta època tan dura en què vivim tenim l’obligació, el deure, de centrar-nos en la bellesa i les coses bones.

La Nur s’escapa del conte és una història trista però deixa un final obert ple d’esperança.

La creativitat i la imaginació sempre reflecteixen la personalitat que és al darrera. I jo visc plena d’esperança.

La sola idea de muntar a Istanbul un cafè que es podria definir com un “refugi literari” va per aquí: els llibres, la cultura, com a protecció i punt de trobada…

Al juny farà dos anys que vam obrir “Pages”. Primer vam passar un temps a Jordània. Però de viatge per Istanbul hi vam trobar moltes similituds amb Damasc. Vam veure que hi havia molts sirians i vam descobrir que hi havia molts àrabs, però cap llibreria àrab. Va ser fàcil trobar escola per a les nenes. I ens vam decidir. Va ser idea del meu marit, de fet. No només és una llibreria. Fem moltes activitats. Faig tallers amb nens. Hi ha música. Trobades.

¿Com tracta Turquia la gent que ve de Síria com a refugiada?

Al principi, la gent que arribava era molt ben rebuda a Istanbul. Era fàcil trobar-hi feina. Però amb el temps cada cop hi havia més sirians. Ara parlem de gairebé tres milions de sirians [a Turquia]. Això és molta gent. Per a la societat turca hem esdevingut un problema, un repte, i els polítics utilitzen el problema de Síria. I les coses estan més difícils. Ara, la majoria de sirians estan atrapats a Turquia, no se’n poden moure. Si no tens la residència, un negoci, no pots entrar i sortir del país.

Molts sirians que són a Turquia pensen que Europa pot ser un bon destí i una terra de drets. Però potser no és com era. Només cal veure els morts a la Mediterrània…

Per desgràcia, no deixen d’intentar-ho. Jo sento que estic millor aquí. M’agrada Europa però Istanbul és més a prop que Suècia o Alemanya. Però depèn de la situació de cadascú. La gent necessita treballar, i potser un enginyer pensa que li serà més fàcil fer-ho a Alemanya que a Turquia. A Síria hi ha tota mena de gent, com a qualsevol societat. La situació als camps de refugiats és inhumana. És el pitjor problema que es viu des de la Segona Guerra Mundial. Però no és un problema de Turquia. És un problema del món. Ara hi ha menys gent que vagi a Europa, molta menys. L’acord entre Turquia i la Unió Europea ho fa molt més difícil.

“Entenc que Europa es vulgui protegir, però els refugiats som persones normals”

¿Com veus l’evolució d’Europa, cada cop més tancada en sí mateixa i reticent a l’estranger?

Entenc les sospites, els temors, les reticències dels europeus… com les dels turcs. Són les mateixes que podem tenir nosaltres. Hem d’estar units i ajudar-nos. Si puc ajudar els turcs, els ajudo. Entenc que Europa es vulgui protegir, però els refugiats som persones normals, som com vosaltres. Cal que estem junts. El terrorisme és una altra cosa.

Els sirians intenten romandre plegats?

Per descomptat. “Pages” és com a casa. Quan ets a l’estranger i has perdut la casa, poder trobar-se és important. Et pots sentir sirià i sentir-te bé. No passa res. Ho intentem. Tenim una història i una cultura, literatura, arts, música. Sempre és necessari, però en unes circumstàncies com l’exili encara cal més. És una necessitat, com menjar o respirar.

Voldries tornar?

Abans de la guerra tenia la fantasia de viure fora, però ara penso sempre a tornar a casa. Somnio que la guerra acabarà i que tornaré a casa.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp