Nàufrags a recer a Barcelona

29/01/2018 - 20:04

Redacció

Refugi. El programa municipal Nausica dona suport integral a persones refugiades i sol·licitants d’asil en situació de vulnerabilitat. És el cas del Vladímir i la seva família.

El Vladímir era a Barcelona de vacances quan va esclatar l’anomenada 'Revolució de Maidan', les protestes que van fer fora el president prorús d’Ucraïna i que van desembocar en el conflicte armat. Era la tardor del 2013, s’havia pres uns mesos per viatjar per Europa i tenia previst tornar per reincorporar-se a la seva feina com a educador social en un centre de rehabilitació de drogodependències de la seva ciutat.

“No tornis, espera. La situació ha canviat molt i és molt perillosa”, el va advertir el seu pare quan el Vladímir va veure les notícies que arribaven del seu país i el va trucar per telèfon.

Es va quedar a Barcelona i va esclatar la guerra. Si tornava al seu país, l’exèrcit ucraïnès el reclutaria per al servei militar. Si s’hi negava, el considerarien un desertor. Això ja els estava passant a amics i coneguts. Qui podia marxava. La seva parella, la Caterina, va decidir deixar la feina al banc, fer les maletes i reunir-se amb ell a Barcelona. Van llogar una habitació amb quatre estalvis i van treballar del que van poder, en negre, perquè no tenien papers, fins que, temps després, un amic ucraïnès, refugiat també a Barcelona, els va recomanar sol·licitar protecció internacional.

Quan la van demanar, l’octubre del 2014, ja eren tres de família: havien tingut una nena. No eren els únics: aquell any 890 ucraïnesos més van sol·licitar protecció a l’Estat, 250 dels quals eren a Catalunya i 195 a Barcelona. El 2015 van ser 3.345 a tot Espanya, quatre vegades més que l’any anterior, i només els superaven els sirians. Ucraïna va ser la nacionalitat més atesa al Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) per refugi des del 2014 fins al 2017, quan Veneçuela va ocupar la primera posició.

El Vladímir i la seva família van seguir vivint un any precàriament fins que una treballadora social els va derivar al programa estatal d’atenció a sol·licitants d’asil: van passar nou mesos en un centre d’acollida d’Andalusia, van estudiar castellà i es van formar com a cambrers i auxiliars de cuina. Van tornar a Barcelona, on ell, que parla diversos idiomes, havia aconseguit un lloc de treball en una agència de viatges.

Tot els anava relativament bé. No podien tornar a Ucraïna, però podien parlar amb la família per Skype i enviar als avis els vídeos dels primers passos de la neta desconeguda, del primer cop que va dir “mama” i “papa” o del pis que van poder llogar. Havien fet amics i havien començat a aprendre català.

Tot va canviar l’abril del 2017. Dos anys i mig després d’haver sol·licitat asil els va arribar la resposta de l’Estat: negativa. La situació a Ucraïna, va argumentar el Ministeri de l’Interior, s’havia normalitzat. Cap problema, podien tornar-hi sense perill.

El Vladímir no opina el mateix. “És impossible tornar-hi. Era un país quan en vam sortir, ara n’és un altre”, afirma. La criminalitat s’ha disparat, explica, els suborns són una pràctica corrent, hi ha tensió política i crisi econòmica i segueixen reclutant els homes en edat militar. El Vladímir explica que ha perdut amics a la guerra i que a alguns, que hi han sobreviscut, l’experiència els ha traumatitzat.

Recurs pont

El Vladímir, de 31 anys, la Caterina, de 33, i la seva filla són actualment usuaris del programa municipal d’acollida de Barcelona. Batejat amb el nom de Nausica, nom de la filla d’Alcínous, rei dels feacis, que va acollir Ulisses quan va naufragar a l’illa, el programa es va posar en marxa l’abril del 2016 com un recurs pont per donar suport a les persones sol·licitants d’asil i refugiades en situació de vulnerabilitat que ja no disposen d’ajuts de l’Estat, però que segueixen necessitant suport.

El programa va néixer fruit d’un procés col·laboratiu amb les entitats socials en què el Govern central delega la gestió del programa estatal. Calia complementar el pla estatal i donar resposta a alguns problemes que s’havien detectat, com és el cas de persones que queden fora del programa quan rebutgen la mobilitat geogràfica obligada o d’altres que acaben tots els ajuts sense assolir les competències necessàries per ser autònomes.

Un cas específic és el dels refugiats del col·lectiu LGBTI, que necessiten una atenció individualitzada, com les persones transsexuals, i el dels sol·licitants d’asil, molts, als quals l’Estat denega la protecció i que d’un dia per l’altre esdevenen immigrants en situació irregular i han de tornar a començar de nou.

Aquest va ser el cas de la família del Vladímir. Un paper i tot va canviar. No els van renovar la targeta vermella i els van tornar el passaport. Sense papers ja no podien treballar legalment ni seguir pagant un habitatge.

“Cada setmana em truquen amics ucraïnesos dient que els han denegat l’asil”, afirma el Vladímir.

No hi ha dades oficials per confirmar-ho: les darreres dades desglossades que ha publicat el Ministeri de l’Interior són del 2015, però la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) calcula que el 90% de les sol·licituds de protecció internacional que aprova són per a ciutadans sirians. L’entitat denuncia que Espanya està limitant al màxim el dret d’asil als refugiats d’altres nacionalitats i “negant-lo en moltes ocasions a persones que fugen d’altres guerres i persecucions”.

La família comparteix un habitatge municipal a Barcelona amb una mare sola i un fill adolescent de la seva mateixa nacionalitat. Tenen allotjament i les necessitats bàsiques cobertes i disposen de suport professional i psicosocial i orientació jurídica, formativa, sanitària i d’inserció laboral, així com classes de llengua.

Tots dos nuclis familiars compleixen un dels criteris de vulnerabilitat per accedir al programa: tenir menors a càrrec. Altres criteris són tenir una malaltia greu, estar embarassada, ser persones grans, tenir alguna discapacitat o haver patit violència de gènere, discriminació per orientació sexual, tortures o altres formes de violència psicològica, física o sexual.

Suport i acompanyament

“És un miracle, el Nausica ens va salvar la vida”, diu el Vladímir mentre prepara un cafè i conversa amb Enric Besolí, educador social de la Fundació Ficat, una de les entitats col·laboradores del programa, que gestiona les 5 places d’aquest habitatge i 7 de repartides en dos pisos més. Les altres entitats conveniades són Accem, amb 18 places; la Fundació Benallar, 15 places; la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), 15 places; Iniciatives Solidàries, amb 12, i Acathi, amb 8. El Centre Exil hi aporta el suport psicològic.

La tasca de Besolí és acompanyar les persones acollides en algunes de les places que gestiona Ficat. Això implica fer-ne un seguiment invidualitzat i seguir un programa que incideix en la seva situació psicosocial, jurídica, formativa i laboral. Cal potser aprendre castellà i català, convalidar estudis, formar-se per trobar feina o buscar feina i fer un seguiment de la sol·licitud d’asil o apel·lar-ne la denegació.

Cada cas és un món i els perfils són molt diferents. “Els motius pels quals arriben són molt diversos, no tothom fuig d’una guerra, hi ha altres tipus de persecucions”, explica Besolí. Entre les persones que acompanya hi ha quatre nois de 19 a 27 anys que actualment comparteixen un pis i que són originaris de tres països diferents: dos afganesos, un somalí i un guineà. També dona suport a una família catòlica del Pakistan, que en van haver de marxar per motius religiosos.

Si cal, Besolí també els dona un cop de mà en moltes altres coses, des d’acompanyar-los a comprar i al metge si no parlen encara castellà o català, fins a garantir que facin un pla d’estalvi per poder satisfer el pagament d’una garantia quan deixin el programa i hagin de llogar un pis. En el cas dels joves, incideix en la convivència i fan assemblees periòdiques en què decideixen, per exemple, els torns de neteja del pis.

“Canvia en funció dels casos. Tenim persones que han passat pel pla estatal i no saben prou idiomes o, si és una persona jove, potser no té experiència laboral, ni aquí ni al seu país d’origen”, explica l’educador social de Ficat. “És que és molt difícil que s’estabilitzi una situació en sis mesos”, explica en referència al període estàndard d’estada en un centre o pis d’acollida del pla estatal. I afegeix: “No és només donar allotjament, és posar-los en contacte amb persones perquè facin xarxa. Hi ha persones que es van tancant en si mateixes. Quan ja són aquí i se senten segures, és quan comencen a sortir les angoixes i tot es fa més lent.”

El programa Nausica, pioner a l’Estat, és més flexible amb el temps que el programa estatal i ofereix una atenció més personalitzada i integral. L’estada mínima en el dispositiu d’acollida és de sis mesos, prorrogable dos cops a tres mesos més.

Durant l’any 2017 ha disposat d’un pressupost que raneja en el milió d’euros i ha atès 144 persones: 48 d’atenció social especialitzada i 96 d’allotjades en el dispositiu temporal d’acollida. A finals de l’any passat, les 80 places de què disposa estaven ocupades per persones d’11 nacionalitats diferents. El col·lectiu més nombrós van ser les persones originàries d’Ucraïna, seguides del Pakistan, el Marroc, Geòrgia i Síria.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp