Nacionalitat XXA

29/11/2017 - 15:32

Redacció

Drets. Almenys deu milions de persones són apàtrides a tot el món. La gran majoria no gaudeix ni de protecció ni de reconeixement, cosa que els impedeix accedir als drets.

La Convenció de l’ONU sobre l’estatut dels apàtrides del 1954 defineix una persona apàtrida com aquella que no és reconeguda com a ciutadana de cap país d’acord amb la seva pròpia legislació. Els diccionaris normatius de la llengua catalana i el de la Real Academia Española ho simplifiquen dient que és apàtrida la persona que no té cap nacionalitat. Enhamed Ahmed és sahrauí i se sent ciutadà de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), una nació sense estat proclamada el febrer del 1976 pel Front Polisario i reconeguda només per uns quants països de l’Àfrica, el Pròxim Orient i l’Amèrica Llatina. Però segons el dret internacional, Enahmed és un apàtrida, i això no el defineix ni li dona cap identitat.

L’Enhamed podria ser legalment sahrauí si la seva pàtria, el Sàhara Occidental, més de quaranta anys després que Espanya se’n retirés, no fos un territori en disputa ocupat pel Marroc a l’espera d’un referèndum d’autodeterminació que mai se celebra. Podria ser algerià, ja que va néixer el 1993 a Farsia, a la província de Smara, en els campaments de refugiats de Tindouf, ubicats al sud-oest d’Algèria. També podria ser espanyol, perquè els seus pares van néixer en temps del Protectorat espanyol del territori i en tenen la nacionalitat. Però cap país no el reconeix com a ciutadà, tret de la mateixa RASD.

“Jo sempre dic que la meva nacionalitat és la sahrauí, me’n sento molt orgullós i no en vull cap d’altra”, afirma l’Enhamed. I afegeix: “Però la gent aquí en sap molt poc, de nosaltres. Et pregunten d’on ets i quan dius que del Sàhara Occidental et diuen que si està a l’Aràbia Saudita o si és el Sàhara marroquí. I quan parles dels campaments de refugiats et pregunten si són a Síria, al Kurdistan o a Grècia. I fa mal, perquè ho haurien de saber.”

L’Enhamed és un dels molts sahrauís que han aconseguit oficialment l’estatut d’apàtrida a Espanya des que en els darrers anys diverses sentències de l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem van sentar jurisprudència a revocar decisions desfavorables del Ministeri de l’Interior, que solia denegar-los l’apatrídia. Des d’aleshores s’han incrementat molt tant el nombre de peticions com el percentatge de resolucions favorables. Les sol·licituds han passat de 34 presentades l’any 2006 a 1.401 el 2016, la majoria de sahrauís. Pel que fa a les resolucions, l’any 2015 es van aprovar més de 1.000 peticions, tres cops més que en anys anteriors, mentre que se’n van rebutjar només 172.

A l’Enhamed no li va costar gaire obtenir-lo, sobretot gràcies a l’ajuda i la tenacitat dels advocats de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR). Això sí, el va demanar l’abril del 2015 i va trigar un any i mig a tenir resposta, quan per llei les sol·licituds s’haurien de resoldre en tres mesos.

El que li va costar més és decidir-se a demanar-lo, ja que això suposava renunciar a la seva pròpia pàtria a canvi de papers. O això o quedava atrapat en uns llimbs legals, sense residència i cap accés a drets. Havia entrat a l’Estat amagat sota el seient d’un cotxe que va creuar la Mediterrània des d’Algèria en ferri, un trajecte pel qual va pagar més de 2.000 euros a les màfies que trafiquen amb migrants. La seva situació administrativa era irregular i calia solucionar-ho si volia estudiar i treballar per poder ajudar la seva família als campaments, a més de difondre la causa sahrauí a Espanya, un altre dels motius que, explica, el van portar aquí.

“M’ho vaig pensar molt, perquè jo tinc el meu propi país, la meva pròpia nacionalitat, els meus propis costums, com tothom. I és molt dur. Però em vaig haver de conformar perquè no hi havia una altra solució. Ara em sap molt greu quan em pregunten què és un apàtrida o per què no tinc cap país”, es lamenta.

Un nen, cada deu minuts

La situació de l’Enhamed i del poble sahrauí no és excepcional. Segons l’ACNUR, un nen apàtrida neix cada deu minuts en algun lloc del planeta. L’agència de l’ONU per als refugiats estima que hi ha almenys 10 milions d’apàtrides a tot el món i al voltant de 400.000 a Europa. La European Network of Statelesness (ENS), una xarxa d’entitats, iniciatives acadèmiques i persones individuals que treballen en defensa dels drets de les persones apàtrides a Europa, ho eleva a almenys 600.000. És un problema tan silenciat que ni tan sols hi ha estadístiques fiables.

És també un problema sobre el qual hi ha tan poca conscienciació que només 82 països de tot el món han subscrit la Convenció del 1954 i 60 la Convenció per reduir els casos d’apatrídia del 1961, en comparació als 146 països que s’han adherit a la Convenció de l’Estatut dels Refugiats del 1951 i al seu Protocol del 1967. Només quinze països han posat en marxa un sistema de determinació i protecció de l’apatrídia, entre els quals es troba Espanya des del 2001.

Per això, l’ACNUR va llançar el 2014 un pla d’acció global que té l’objectiu d’erradicar l’apatrídia en deu anys, a l’horitzó del 2024. Amb el lema #IBelong (#JoPertanyo) el pla propugna un conjunt de mesures polítiques i legislatives a adoptar pels governs dels estats, com dur a terme accions en aquests àmbits, garantir que cap nen neixi apàtrida o protegir els migrants sense nacionalitat. “L’apatrídia té un impacte terrible sobre la vida de les persones. La possessió d’una nacionalitat és essencial per a la participació plena a la societat i un requisit previ per gaudir de molts drets fonamentals”, assegura l’organisme internacional.

Les causes de l’apatrídia són moltes. Una persona pot no tenir nacionalitat perquè no se li va donar una en néixer o perquè va perdre la que tenia i no n’ha adquirit una altra. Molts apàtrides viuen en el país on van néixer i on han viscut sempre, però alguns són a l’exterior, sigui perquè l’apatrídia i la violació dels drets que comporta els van forçar a marxar o perquè la van perdre en el procés de migració. L’apatrídia, si no se soluciona, es pot transmetre de generació en generació i convertir-se en un cercle viciós.

La desmembració d’estats o la secessió de parts d’estats és una de les causes importants de la manca de nacionalitat. El primer és el cas de les antigues federacions soviètica i iugoslava, dissoltes i dividides en repúbliques independents, o la separació de la República Txeca i Eslovàquia. El segon és el de la independència d’Eritrea d’Etiòpia o el Sud del Sudan del Sudan. El no reconeixement d’estats, com és el cas de la República Àrab Democràtica Sahrauí, també n’és una causa.

Un factor important és la discriminació de grups ètnics o religiosos, i la discriminació de la dona en molts països del món, que els impedeixen donar la nacionalitat als seus fills.

En l’informe “A la recerca de solucions. Abordar l’apatrídia al Pròxim Orient i al Nord d’Africa”, que l’ACNUR va publicar el 2016 per fer balanç dels dos primers anys de la campanya #IBelong, l’agència per als refugiats de l’ONU va posar el focus sobre la situació dels infants sirians nascuts a l’exterior.

“Atès que la llei siriana prohibeix a les dones transferir la seva nacionalitat als seus fills i que en una de cada quatre famílies refugiades sirianes no hi és el pare, hi ha el risc que alguns dels 709.000 nens nascuts a l’exili durant la guerra acabin sent apàtrides”,  va alertar.

Refugiats apàtrides

Una persona apàtrida pot ser alhora sol·licitant d’asil o refugiada. L’ACNUR no comptabilitza les poblacions refugiades sense nacionalitat dins les estadístiques d’apàtrides, per evitar comptar-les dos cops. Amb tot, i com ho documenta l’Institut de l’Apatrídia i la Inclusió (ISI), n’hi ha de nombroses, com és el cas dels rohingya de Birmània refugiats a Bangladesh i en altres estats, els kurds que han fugit de Síria des de l’inici del conflicte armat, els negres mauritans refugiats al Senegal, Mauritània o França, o els kurds faili, de confessió xiïta, d’origen iraquià refugiats a l’Iran. L’ISI els calcula almenys en 1,5 milions de persones.

També és el cas dels sahrauís que es van refugiar a Tinduf a mitjan anys setanta i dels seus descendents, tot i que legalment no se’ls reconeix la condició de refugiats i no formen part del règim de protecció de l’ACNUR. “El problema és que no estem reconeguts com a país mundialment i per això no ens reconeixen com a refugiats”, afirma Enhamed.

A la Unió Europea, i segons dades d’Eurostat, el nombre de persones apàtrides que han  sol·licitat asil es va incrementar de 3.190 el 2012 a 10.065 el 2015 i 9.950 el 2016. Un 2% de les 700.000 persones a les quals es va concedir protecció internacional l’any passat eren apàtrides, és a dir, 14.000 persones. Entre altres, hi havia kurds, bidun (residents apàtrides de la regió del golf Pèrsic i especialment de Kuwait), rohingya i persones d’ascendència mixta etíop i eritrea.

El grup més nombrós de sol·licitants d’asil apàtrides a la Unió Europea són persones d’origen palestí. El problema dels palestins és similar al dels sahrauís, però més complex a l’hora de poder regularitzar la seva situació legal com a apàtrides, tant pel fet que l’Estat palestí ha estat reconegut per l’ONU i per diversos països europeus, com perquè molts viuen sota el mandat de l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient (UNRWA, per les sigles en anglès), que els dona assistència però no protecció jurídica.

L’UNRWA calcula que hi ha al voltant de 5,5 milions de palestins entre Gaza, Cisjordània, el Líban, Jordània i Síria. La majoria són apàtrides segons el dret internacional o, almenys, la seva situació pel que fa a la nacionalitat és ambigua. El motiu és una barreja d’exclusió social, polítiques de restricció a l’accés a la nacionalitat i el fet que molts palestins prefereixen no renunciar al dret de retornar a Palestina.

“La Lliga Àrab va recomanar el 1948 acollir-los, però no reconeixer-los la ciutadania perquè poguessin demanar el dret al retorn. Ni a Síria ni a Jordània els reconeixen la ciutadania plena. La pitjor situació és al Líban, perquè els drets són molt limitats”, explica Òscar Monterde, doctor en Història per la Universitat de Barcelona i expert en l’URNWA.

Monterde assenyala que l’estatut d’apàtrida és una qüestió jurídica, i depèn tant del país d’on se surti com al qual s’arribi, és a dir, de les autoritats d’acollida. “A Espanya, encara que no hi hagi un reconeixement d’un estat palestí, s’entén que hi ha un estat que els reconeix i a molts que venen de Gaza o Cisjordània se’ls denega l’estatut d’apàtrida”, explica. “Però per molt que hi hagi un Estat palestí, no hi ha ningú que els acabi donant protecció i no hi poden tornar”, afegeix.

Accés a una nacionalitat

Per a l’Enhamed, l’estatut d’apàtrida no és la panacea, però ha estat la via per residir legalment a Espanya i tenir autorització de treball. Des del novembre del 2016 disposa d’un NIE i d’un document de viatge, un passaport de color verd que l’autoritza a viatjar allà on vulgui, tret que ell sap que ni el Marroc ni Israel el deixarien entrar. En tots dos documents figura el codi de tres dígits XXA, que l’identifica com a persona apàtrida, segons la convenció del 1954.

Ara fa un any que el té i això li ha permès trobar feina fent de cambrer, encara que sigui precària, però encara no ha pogut homologar els estudis de cinema que va cursar als campaments de Tindouf, l’àmbit en què s’ha format i en què es vol desenvolupar professionalment. El que lamenta és que l’estatut d’apàtrida només l’autoritza a treballar a l’Estat i no en cap altre país europeu, i que la documentació de què disposa caduca d’aquí a cinc anys, i li fa por que arribat el moment no la hi renovin.

Per Enhamed seria millor accedir a la nacionalitat espanyola, però com a apàtrida hi té el mateix dret, en principi, que qualsevol ciutadà d’un país tercer, és a dir, a sol·licitar-la després d’un període de residència de deu anys, i no dels cinc d’una persona reconeguda com a refugiada.

Ho va intentar fa temps, però les gestions no van prosperar, i això que els seus pares van néixer al Sàhara Occidental en temps del Protectorat espanyol i en tenen la nacionalitat. A Espanya, a més, l’uneixen molts vincles i anys de residència prèvia: va viure a Castelló amb una família d’acollida entre els 3 i els 12 anys, per guarir-se d’una tuberculosi, i va cursar l’ESO a Madrid, dels 13 als 15 anys, visquent a casa d’un oncle.

“És molt contradictori, perquè si els meus pares són espanyols jo hauria de tenir dret a la nacionalitat”, afirma. “Però els papers dels meus pares es van cremar quan els van cremar la casa durant la marxa negra, que els marroquins anomenen la marxa verda, i al Registre Civil de Madrid em van dir que els havien de demanar ells personalment. No ens ho posen gens fàcil als sahrauís”, explica.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp