“Molts llatinoamericans no saben que existeix l’asil i es regularitzen com a immigrants”

27/07/2017 - 12:13

Redacció

Refugi. Entrevista sobre les dificultats per demanar i aconseguir protecció a Espanya des de l’Amèrica Llatina.

Parlem amb Erika Torregrossa i David Querol Sánchez, secretària general i membre del Col·legi d’Advocats Penal Internacional respectivament, sobre la situació a l'Amèrica Llatina i les dificultats per demanar i aconseguir protecció a Espanya.

El 20 de juny el Col·legi d’Advocats Penal Internacional (BPI-CAPI) va organitzar una jornada d’assessorament gratuït amb motiu del Dia Mundial de les Persones Refugiades a Barcelona, on té la seu, i a l’Haia, on té oficina. L’objectiu era atendre totes les persones interessades a saber més sobre el dret d’asil, tant si eren persones necessitades de protecció internacional, entitats d’atenció a persones refugiades com advocats. Amb aquest objectiu, Erika Torregrossa i David Querol Sánchez van passar tot el dia de guàrdia a la seu de l’organització al carrer d’Ausiàs March.

El BPI-CAPI (per Barreau Pénal International) es va fundar el 2002 a Mont-real i aplega col·legis i associacions d’advocats i juristes compromesos en la promoció de la justícia global i la defensa dels drets de les víctimes de delictes contra els drets humans davant d’instàncies supranacionals. Torregrossa n’és la secretària general des del mes de febrer, després d’haver-ne estat coordinadora per a l’Amèrica Llatina durant vuit anys. Querol n’és un dels membres.

El currículum internacional de tots dos és molt atapeït. Ella és també vicepresidenta de la Comissió de Justícia Penal Internacional de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) i és especialista, entre altres, en el dret humanitari internacional i la justícia transicional en processos de pau. Nascuda a Colòmbia el 1974 i resident a Barcelona des del 1986, és neta d’un advocat republicà de Lleida que es va refugiar a Colòmbia fugint de la Guerra Civil i hi va morir assassinat a trets a mans d’un sicari per defensar persones en situació de vulnerabilitat.

Querol també té una trajectòria poc freqüent. Nascut a Barcelona el 1974, es va convertir el 1998 en el membre més jove del cos consular acreditat a la ciutat, quan va ser nomenat vicecònsol de Guinea Conakry, cosa que el va posar a càrrec de la gestió migratòria de les persones d’aquesta nacionalitat. Actualment és advocat d’estrangeria i de protecció internacional i advocat general del consolat general d’Hondures a Barcelona. També és president de la Comissió d’Estrangeria del Col·legi d’Advocats de Mataró.

Una de les primeres visites que van tenir el 20 de juny va ser el d’una noia veneçolana que els va explicar la seva història i els va preguntar com podia sol·licitar asil. “Ens va dir que tenia por, que no podia tornar a Veneçuela perquè no hi havia seguretat col·lectiva”, explica Torregrossa. A banda de visites, també van atendre consultes telefòniques, com la d’una advocada d’ofici que trucava des de l’aeroport del Prat, on s’havia desplaçat per atendre una dona hondurenya susceptible de demanar asil. La va atendre Querol mentre parlàvem.

Què volia?

David Querol: Era una companya experta en estrangeria però no en asil. Li han trucat per fer una assistència a l’aeroport. No li han dit que era un cas d’asil, sinó d’expulsió i devolució. Es tractava d’una senyora gran, hondurenya, que venia com a turista però ha dit que venia a treballar també, i aquesta contradicció ha fet que l’apartessin immediatament de la cua. Quan hi ha arribat la meva companya, la senyora li ha dit que si la retornaven a Hondures la matarien, perquè no pot pagar l’impost de guerra que pagava tots els mesos a les maras [bandes criminals organitzades] i que l’havien amenaçat de mort. Ella m’ha trucat per preguntar-me: “Què he de fer”?

Erika Torregrossa: Si un advocat d’estrangeria no sap com fer un procediment d’asil estem en un equilibri difícil. Hi ha pocs advocats especialitzats en asil, perquè fins que no hem tingut una situació d’emergència humanitària no hem pres consciència de la necessitat d’obrir portes i tenir un aixopluc legal i de formació dels professionals per donar cobertura als usuaris. Però si com a advocats no coneixem la matèria, estem infringint un dret inalienable, com és el d’asil.

I què li has dit?

David Querol:  A l’aeroport el procediment d’asil és accelerat, tens molt poc temps per saber si la petició d’aquella persona serà admesa a tràmit o no i aquesta és la diferència entre que sigui tornada o no. És quan més despert has d’estar, sobretot a l’hora de veure que no s’hagi vulnerat cap dret. Li he dit que el que primer que ha de fer és reunir-se amb la senyora a soles perquè li expliqui bé la seva història: d’on ve, si té familiars aquí que puguin aportar proves, si ha fet alguna denúncia que les maras l’extorsionaven o si algú la pot fer…

També l’he avisada que un dels problemes que es plantegen a l’aeroport és que la Policia Nacional ja haurà parlat amb ella per treure-li informació, amb les coaccions corresponents. Hi ha companys que fins i tot han denunciat que s’ha vulnerat el dret de fer bé una assistència d’asil i de protecció internacional i que per això no s’ha admès a tràmit una petició. El policia el que fa moltes vegades és prejutjar i considera que aquella persona està demanant asil per demanar i ho fan constar a l’atestat. Però cal entendre que un hondureny no explicarà la seva situació a un policia. No hi confien. A Hondures des de fa anys hi ha un procés de depuració de la policia, perquè molts agents col·laboren amb les maras a canvi de diners.

Erika Torregrossa: Tenen un component de por per la seva integritat, que és el que més retrotrau de poder demanar protecció.

David Querol: Un altre problema és la falta d’informació. Quan arriben aquí no saben que hi ha un procediment d’asil i protecció internacional. Això ho he vist en casos molt flagrants. Un noi que feia anys que era aquí va estar més de quaranta dies en un CIE i el volien expulsar. Una setmana abans, les maras van matar el seu tiet. Era un cas clar de protecció internacional, però ell no sabia que això existia. Molts busquen regularitzar-se com a immigrants econòmics.

La violència associada a les maras és la principal causa de la fugida a l’exterior des d’Hondures i altres països del Triangle Nord? 

David Querol: Sí, la delinqüència comuna generalitzada, que a Hondures és organitzada entre grups territorials i afecta qualsevol sector de la població. Se’ls  coneix vulgarment com maras, de marabunta, perquè aquests grups s’incrusten en tots els sectors de la societat i en viuen a través de l’extorsió i de l’anomenat impost de guerra, que la majoria dels comerços han de pagar. En cas que no paguin, els extorsionen, a ells o a les seves famílies. O pagues o te’n vas. Les maras, a banda d’implantar terror, busquen eliminar els familiars directes de la persona extorsionada, per evitar ser detinguts i acabar a la presó, encara que el compliment de penes és curt. Molts dels seus membres han estat reclutats de molt joves i els han amenaçat de mort si no entraven a l’organització, i si no feien una prova d’entrada, com matar algun familiar. És la principal causa de fugida del país.

Cap on van?

David Querol: La via per escapar, tant per als que no volen entrar a l’organització com per als que fugen perquè en són víctimes, és fugir als Estats Units via Mèxic, a través del desert, en un tren de mercaderies, al qual anomenen la bèstia.  Dura molts dies i alguns moren en el camí. Altres són interceptats i deportats. Molts han desaparegut en el desert. Els que poden estalviar i preparar-se, s’amaguen dins del país i busquen una segona via, que és la de viatjar a Espanya com a turistes. Si no tenen prou diners per desplaçar-se tota la família, viatgen els que estan més exposats i estalvien perquè els altres ho puguin fer després. Atenc moltes famílies que estan partides.

“Les dones, en contextos de guerra, estan sotmeses a condicions especialment vulnerables”

A Colòmbia, tot i l’acord de pau entre el Govern i les FARC, també continuen els desplaçaments interns i la fugida a l’exterior. Quines són les condicions de seguretat actualment?

Erika Torregrossa: La pau va suposar l’abandonament de les armes per part de les FARC i va ser un avenç valuosíssim, però existeixen organitzacions criminals amb interessos particulars que estan atemptant contra el cor de la pau, que són els defensors dels acords i dels drets humans, i la violència continua afectant la població civil. Aquestes organitzacions criminals han de ser perseguides, jutjades i erradicades. L’Estat ha de proveir els mecanismes perquè la pau s’implanti a tot el territori, que els acords no es quedin en paper mullat o en un desideràtum fragmentat pels territoris. Només així s’aconseguirà combatre la impunitat del crim organitzat.

Colòmbia és el primer país del món en nombre de desplaçats interns. Tu has treballat amb dones obligades a fugir de casa seva. En quina mesura pateixen el conflicte? Quina és la problemàtica de gènere?

Erika Torregrossa: Les dones, en contextos de guerra, estan sotmeses a condicions especialment vulnerables, són utilitzades com a esclaves pels combatents, se n’abusa físicament i moralment, són les que durant els desplaçaments porten a sobre el pes dels fills. Durant 50 anys de violència a Colòmbia, com en altres països d’Amèrica Llatina i del món, la violència sexual ha estat una pràctica generalitzada i silenciada, amb un nivell d’impunitat que fa vergonya. Però hi ha un “halo” d’esperança que creix. En els darrers anys i gràcies a la lluita d’organitzacions no governamentals dins i fora de Colòmbia, s’ha obert la perspectiva de gènere en els processos de veritat, justícia i reparació; s’ha promogut la participació activa de les dones en els processos de presa de decisions, i s’ha aprovat una llei que estableix que els actes de violència sexual comesos dins el conflicte armat poden constituir crims de lesa humanitat, crims de guerra i actes de genocidi. Això els fa imprescriptibles.

Com en el cas d’Hondures o Veneçuela, les peticions d’asil a Espanya per part de colombians també s’estan incrementant. Per què n’hi havia tan poques abans?

Erika Torregrossa: Els increments més dramàtics de sol·licituds d’asil de colombians i les colombianes a Espanya es van produir el 2000 i el 2007, just abans de la introducció del visat de trànsit a Espanya. El desplaçament colombià ha estat eminentment intern, tot i que els desplaçats econòmics representen un percentatge important a Europa i els Estats Units. Pràcticament tothom que ha marxat de Colòmbia en un moment o altre durant aquestes darreres dècades, ha tingut un motiu subjacent, que és la violència estructural dins el país. La violència, provinent de grups armats, organitzacions criminals o  estructures paramilitars és el principal motiu de desplaçament forçós. Als anys vuitanta —jo en vaig marxar al 1986— es va produir una onada de violència impressionant. Cada dia hi havia atemptats a les grans ciutats amb víctimes civils; les organitzacions criminals al marge de la llei es van organitzar per perpetrar crims i per sembrar el terror. Tothom que tenia família a l’exterior, enviava els seus fills a l’estranger.

Hi ha una part important de la població, però, que desconeix els seus drets de protecció internacional. Molts no han estat conscients del fet que, malgrat ser víctimes d’un conflicte intern, té una transcendència internacional i hi ha un conveni supranacional que els empara.

Quines són les principals dificultats que es troben aquestes persones per poder sol·licitar i obtenir protecció a Espanya?    

David Querol: D’entrada, l’accés a fer la petició, perquè encara que els convenis internacionals estableixen que es pot sol·licitar protecció en missions diplomàtiques, en la pràctica no es pot fer fins que s’entra a Espanya. Un altre factor és la prova indiciària, és a dir, el relat dels sol·licitants i els documents que reforcin els fets que explica: per exemple, una denúncia feta a la policia abans de marxar, les còpies dels bitllets d’avió o fotografies si s’han produït lesions. Totes aquestes proves serveixen per reforçar l’entrevista que han de fer, però sovint és difícil aconseguir-les. I una bona entrevista és crucial, és un 80% de l’admissió a tràmit de la sol·licitud. Quan acompanyo algú a fer-la, li dic al policia que apunti que està plorant, que apunti l’expressió que mostra mentre explica què li ha passat. El més important de l’entrevista és mostrar por fonamentada a tornar, el perill, com t’ha afectat aquella situació. Un cop es fa això, és l’Oficina d’Asil i Refugi (OAR) qui investiga per saber si és cert o no.

Erika Torregrossa: Les entrevistes les fan policies i no funcionaris, i no tenen prou formació per poder-los atendre i per poder discernir si compleixen els requisits. A vegades els requisits es compleixen i es passen per alt. A més, encara no s’ha desenvolupat el reglament de la Llei d’asil del 2009, i això és fonamental, perquè deixa molts buits. El reglament regula l’especificitat del bé jurídic protegit, i en aquest cas està totalment desprotegit perquè hi ha una llei molt oberta a interpretacions arbitràries per part de l’Administració.

“En comptes de regular el dret d’asil i fer-ho de la manera més ràpida, eficaç i humana possible, s’ha fet tot el contrari i s’han prioritzat les devolucions en calent.”

Quines conseqüències té això?

David Querol: Doncs que li expliquis una cosa a un policia i digui: “Jo no considero que en la teva situació hi hagi tant perill per a la vida”. Ells no resolen, fan un informe i l’envien, però la persona que no ha vist res, que no ha vist aquest home plorar com l’he vist jo, admetrà o no a tràmit la petició o farà que s’investigui en funció del que llegeixi.

Erika Torregrossa: Afecta els mitjans de prova. Quan hi ha persones que temem per la seva vida els pregunten com han estat amenaçats. Per exemple, un periodista pot dir que li han enviat amenaces de mort a través de Twitter. El policia pot dir que això no és admissible com a prova i ho pot recollir en el seu informe o no, però és discrecional. Hi hauria d’haver un reglament que especifiqués els mitjans i els elements probatoris pels quals es pugui admetre a tràmit o no un procediment. Si no, queda molt obert.

Fa vuit anys ja que es va aprovar la Llei d’asil, com és que no s’ha desenvolupat?

Erika Torregrossa: Perquè hi va haver un canvi de govern a Madrid i no s’ha considerat prioritari. Tenim un govern central que és el mateix que ha autoritzat les devolucions en calent en la disposició cinquena de la Llei de seguretat ciutadana. Estem vivint una situació en què en comptes de regular el dret d’asil i fer-ho de la manera més ràpida, eficaç i humana possible, s’ha fet tot el contrari i s’han prioritzat les devolucions en calent.

David Querol: El que també està passant és que estan trigant dos i tres anys a donar una resposta a les sol·licituds. M’ha passat amb hondurenys que els han admès a tràmit la sol·licitud i passat el temps han decidit tornar la targeta vermella, demanar el passaport i retornar a Hondures. Un dels problemes més greus és que ningú coneix la targeta vermella de documentació que donen als sol·licitants d’asil, i no els volen donar feina. No troben feina i no poden estar sense fer res. El que necessiten és un NIE. Els ho dic a tots quan entren al despatx: “Us penseu que heu arribat a una illa i esteu salvats?” Esteu equivocats. Ara comencen els problemes, i em refereixo a obtenir els serveis socials derivats de la petició d’asil.

Demanar asil a l’Estat no és una panacea?

Erika Torregrossa: Ni a Espanya ni a altres països europeus. Només conec un país on és fàcil i t’ho posen bé, que és el Canadà. I ha estat una aposta. La nostra organització va néixer a Mont-real i a la darrera jornada que hi vam oferir vam parlar d’asil i refugi. Una advocada canadenca ens va dir que nosaltres estàvem a la prehistòria.

 

Comparteix aquest contingut

Whatsapp