“Les tasques de cura són molt dures, i per això recauen en les dones migrades”

25/09/2018 - 08:53

Redacció

Entrevista. Parlem amb Carmen Juares, de l’Asociación Mujeres Migrantes en Cataluña que dóna suport a un dels col·lectius més invisibilitzats: les dones migrades treballadores de la llar i de la cura. Ha compartit amb la Letícia Dolera el pregó de La Mercè.

La Carmen va arribar a Barcelona des d’Hondures ara fa tretze anys i, d’aquests, n’ha passat sis vivint amb una persona gran i atenent-la gairebé les vint-i-quatre hores del dia. Fugint de la violència del seu país d’origen, va caure en un altre tipus de parany: la vida de les dones que tenen cura dels nostres grans, en condicions sovint d’explotació i perdent pel camí l’autoestima, els drets i, a vegades, un bon futur. Però la Carmen, com la majoria de les que arriben a les nostres terres, s’ha fet encara més forta, i ara no només ajuda companyes a sortir del pou, sinó que comença a tenir veu per reivindicar, davant de les administracions i dels polítics, els drets que li pertanyen. No vol caritat ni condescendència. Reclama el que els pertoca: els mateixos drets de què gaudeixen la resta de treballadores i treballadors. I aquests dies els ha reclamat amb més veu: ha estat convidada a compartir el pregó de la Mercè amb la Letícia Dolera i no s'ha mossegat la llengua a l'hora de parlar de les condicions de vida de moltes dones abocades als pitjors treballs de cura.

Vas fugir d’Hondures per la violència. Van matar el teu pare davant teu.

Sí, per això no em sento hondurenya. És una societat que no respecta els drets humans més bàsics, majoritàriament masclista, amb molts feminicidis sense càstig. No, no el sento com a meu.

I aquí t’has sentit acollida?

Bé, d’una banda a Catalunya em sento més a gust i en general sóc feliç de viure-hi. És aquí on he trobat les condicions que cercava per desenvolupar-me com a persona. Però de l’altra, hi han moments en què no em sento del tot acceptada. De tant en tant algun comentari o alguna actitud, fins i tot racista, em fa pensar que malgrat que parlo català, que visc i treballo des de fa molts anys aquí, hi ha una part de la població que encara no em veu com una ciutadana més.

Quan vas arribar a Catalunya, vas buscar feina i vas acabar treballant com a cuidadora d’una persona gran.

Sí, semblava, i encara ho sembla, que, si vens de fora d’Europa, no tens papers, ets morena i jove, l’única cosa que pots fer són tasques de cura: gent gran, nens o neteja. Però fins i tot aquí hi ha nivells d’explotació. Conviure les vint-i-quatre hores amb una persona gran, que requereix molta atenció, provoca tensió. Si li sumes que no tens un espai propi, ni gaire temps lliure per a tu, i que cobres una misèria, doncs és molt dur. Hi vaig ser cinc anys. Tancada.

Però també t’he sentit dir parlar cop de la responsabilitat que té la Llei d’estrangeria en aquesta situació.

És que és així: amb l’actual Llei d’estrangeria és molt difícil, gairebé impossible, aconseguir papers, i les feines on encara la gent s’atreveix a no fer contractes són les que menys es veuen. A banda de la situació de vulnerabilitat a la qual ens aboca aquesta llei: no ens dona gens de capacitat de negociació amb les persones que ens contracten. És allò de “Si tu no ho acceptes, n’hi ha moltes altres que ho acceptaran”.

“El menyspreu per la teva feina i per la teva persona és tan evident que realment acabes pensant que no serveixes per a res”

Com us en sortiu les persones que feu aquestes tasques?

Doncs algunes millor que altres. El cert és que totes pateixen problemes de salut per no tenir cura de si mateixes, i totes tenen una autoestima baixissíma. El menyspreu per la teva feina i per la teva persona és tan evident que realment acabes pensant que no serveixes per a res. Quan vaig començar a estudiar, estava convençuda que no m’aniria bé, que no serviria per estudiar.

T’ha anat malament?

No del tot [somriu]: aquest any he fet el primer curs de la llicenciatura en educació social, he tret cinc matrícules, i la resta, excel·lents i notables… Per sort, tinc el suport de la meva família i els ànims i la força que em donen les meves companyes.

Segueixes treballant mentre estudies, oi?

Sóc treballadora familiar des de fa cinc anys al Servei d’Atenció Domiciliària (SAD) de l’Ajuntament de Barcelona, que no només dona atenció a gent gran, com gairebé tothom es pensa, sinó que atenem gent en tot el cicle de la vida, en el marc de la Llei de dependència.

I, a més, dediques moltes hores a l’Asociación Mujeres Migrantes en Cataluña. Com va sorgir aquesta associació?

La veritat és que el primer nucli de Mujeres Migrantes va sorgir en una trobada en una manifestació pels nostres drets. Vam crear un grup de mòbil, que es va convertir en un grup de suport mutu. A poc a poc va anar creixent i, al final, per poder fer més coses, ens vam constituir en associació. Ja som més de dues-centes dones, i continuem creixent.

Què feu a l’associació?

Doncs treballem plegades per poder tirar endavant i superar els obstacles que ens anem trobant. Això vol dir, per exemple, organitzar cursos de català durant els caps de setmana, ja que, per les característiques de la feina, entre setmana no hi poden assistir, i l’idioma és la primera barrera per demanar l’arrelament social. També ajudem a companyes que acaben d’arribar i es troben amb la jungla que és la Llei d’estrangeria. Una altra tasca que duem a terme és acompanyar les companyes que es veuen amb cor d’interposar denúncies contra els seus contractants, per manca de pagament, per maltractaments, per l’incompliment de tractes. I dic “tractes” perquè moltes no tenen contracte. Sovint la base de l’acord no està ni escrita. En aquesta tasca tenim l’ajuda del Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers de CCOO. Ah, i ara també començarem el programa “Xerrem”, que les mateixes companyes han demanat i organitzat, per poder practicar la llengua catalana i sentir-se més segures a l’hora de fer el “test d’integració” per obtenir l’arrelament.

Les famílies d’aquí s’aprofiten de la situació de les dones migrants?

No es pot generalitzar, hi ha de tot, però la vulnerabilitat de les dones és extrema, i és molt fàcil caure en el pensament que ja els està bé que algú les contracti, encara que sigui amb aquestes condicions. No està mal vist “explotar”. Fins i tot, o potser encara més, en el cas de les famílies que tenen recursos suficients. Sigui com sigui, tampoc no defenso els que no tenen gaire diners i els que la Llei de dependència, que sabem que està poc dotada de recursos, no ajuda. Per què hem de ser nosaltres les que paguem aquestes mancances?

Què han de fer les famílies per tenir cura dels que ho necessiten?

La Llei de dependència no aporta solucions per manca de voluntat política (aquests mateixos polítics a vegades són els que exploten dones migrades a casa seva), però les persones ens hem de corresponsabilitzar de la cura dels nostres familiars. Podria explicar infinites històries de companyes sobre les quals recau tota la cura d’una persona, mentre que els familiars no participen en res.

“Existeix un discurs feminista blanc i benestant que no sempre en fa partícips les dones del sud, racialitzades i d’altres religions”

I a les administracions què els diries?

Per començar, és evident que la Llei d’estrangeria és la principal barrera que impedeix portar una vida laboral i, de retruc, una vida personal digna. Però també és evident que, si Espanya signés el Conveni 189 de la Organització Internacional del Treball, en què s’equiparen els drets de les treballadores de la llar amb els d’altres treballadores, les condicions millorarien, perquè de sobte alguns comportaments caurien directament fora de la legalitat. I, per acabar, deixa’m dir que fins i tot les administracions més sensibles a les nostres lluites a vegades no entenen que ens és difícil organitzar-nos i que necessitem solucions que queden fora dels estàndards de les actuacions clàssiques. Ja he explicat que hem hagut de ser nosaltres mateixes les que organitzem cursos durant els caps de setmana, perquè és l’única possibilitat que hi puguin assistir les companyes que ho necessiten.

Finalment, quina és l’aportació de la vostra lluita a la lluita feminista?

La visibilitació de les tasques de cura domèstiques és una lluita comuna a tothom: volem ser valorades per la feina que fem, com a persones i com a dones. Perquè es tracta de drets, de drets humans. Pel que fa als moviments feministes, a vegades moltes dones migrades no ens hi sentim del tot representades. Existeix un discurs feminista blanc i benestant que no sempre en fa partícips les dones del sud, racialitzades i d’altres religions.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp