“Les polítiques de la compassió estan construint persones completament assistencials sense veu política”

24/05/2018 - 11:41

Redacció

Entrevista. Conversem amb la sociòloga Natalia Ribas-Mateos, especialitzada en fronteres, mobilitat i gènere.

“A una persona que ha voltat tant com jo, hi ha llocs que et queden més difuminats en la memòria i d’altres que et queden més a dins. A Síria hi vaig passar el 2009 nou mesos de la meva vida —juntament amb el meu fill—, que recordo amb molta estima, i necessitava trobar alguna manera de col·laborar amb la societat que em va acollir. És per aquest motiu que l’any passat vaig viatjar a la Bekaa central, a l’est del Líban, per estudiar una de les principals conseqüències de la guerra a Síria: l’èxode massiu de refugiats als països veïns de la regió.”

Les conclusions de la seva investigació les exposa en la conferència organitzada per l’Institut Europeu de la Mediterrània “Moviments de població, fronteres i refugi: el cas de Bilad al-Sham”, en la qual aborda l’aparent contradicció entre frontera i moviments de persones en l’actualitat a través de les “polítiques de la compassió” i la “crítica de la raó humanitària” que s’apliquen en contextos de vulneració dels drets humans en zones frontereres. Uns quants minuts abans de la conferència, aprofitem l’ocasió per parlar amb ella perquè ens expliqui les seves impressions.

Per què posa en dubte el sistema assistencial d’Occident en la crisi que viuen els refugiats al Pròxim Orient?

Ha arribat un punt en què moltes veus, especialment dels mateixos joves sirians que treballen amb els refugiats, demanen cercar altres figures alternatives a la de l’assistència. Quan la gent es baralla per poder menjar o per aconseguir mantes a causa de les condicions extremes que pateixen, cal preguntar-se on queda la veu de la persona, on queda políticament aquesta veu. Al final s’està construint una persona completament assistencial en veure-la d’aquesta manera, en no ser capaços d’entendre-la amb una veu pròpia.

I la fem encara més vulnerable?

Tot aquest aparell humanitari que hi ha desplegat ve de fora, “d’Occident” i de les Nacions Unides. És el que anomenem donor, el que identifica qui és vulnerable i decideix quines sortides pot trobar per a les persones vulnerables, sempre des de la construcció del tàndem “dones i nens”. Ells no poden participar en res. Imagineu fins a quins extrems són dependents.

La situació de les persones síries refugiades al Líban és pitjor ara que a l’inici de la guerra?

És cert que el 2011, amb l’inici del conflicte, tant el Líban, que mantenia un discurs inicial de rebuda cap al germà siri, com la comunitat internacional es van bolcar a aplicar polítiques d’emergència. Però, a nivell polític, aquesta actitud no ha durat gaire. L’emergència es va diluint i es va anar tancant l’aixeta, mentre que aquestes persones cada cop estan pitjor, cada cop tenen menys drets, fins i tot el de la mobilitat.

Vol dir el dret a la lliure circulació?

No, el dret a la mobilitat, el qual considero d’una manera molt més àmplia. Per entendre què passa avui, m’agrada fer-ho des de la comprensió del paradigma de la mobilitat, una mobilitat que afecta a tothom en un món hiperglobalitzat i que té a veure amb la capacitat, els recursos i els drets que té una persona per moure’s. Comprèn tot el que té a veure amb la mobilitat tal com la van definir Scheller i Urry el 2006, com un gir clau en ciències socials en què la idea de lloc i territori s’entenen d’una forma radicalment diferent respecte a les categories socials clàssiques.

Sense ser una experta en legislació internacional, m’ha cridat l’atenció el cas canadenc, on en la seva constitució sí que es recull el dret a la mobilitat d’aquesta manera i no en referència a la lliure circulació a l’europea. Ells entenen que un es pot moure lliurement i que s’han de facilitar la totalitat dels drets per fer-ho. Crec que tothom ha de tenir aquest dret i que hauria de ser reconegut dins dels drets humans.

Però, segons vostè, els refugiats sirians a la vall de la Bekaa no tenen dret ni a tenir drets…

És així. La Bekaa central és la regió més empobrida del Líban i, a sobre, la que inclou una concentració de siris més gran. Les condicions de vida són molt dures. I, quan vaig veure que també el seu dret a la mobilitat era inexistent, vaig començar a plantejar-me la idea de la proliferació del desert que havia descrit Hannah Arendt i a pensar en la Bekaa com una desertització on han mort tots els drets de les persones. On queda l’espai per a la resistència quan un està en aquestes condicions de no dret, quan no tens drets ni a registrar-te com a refugiat? Especialment en un context com el del Líban, que està endurint molt la seva política, afavorint el retorn i tancant fronteres.

És un exemple més de les securitització de les fronteres?

El canvi fronterer, el que anomeno border shift, amb la proliferació de fronteres i les contradiccions externes i internes, no es pot fotocopiar d’un lloc a un altre, però sí que és cert que hi poden haver transformacions universals, i l’augment de la restricció i la securitització es fa palesa també al Líban. No es tracta, però, d’aquella visualització de la frontera segura atapeïda de milers de càmeres i drons i de sofisticació dels controls fronterers. En aquest cas no veiem aquest espectacle, però sí que per tot el país trobem punts de control que fan que tot sigui una frontera dura.

I al Mediterrani, com és aquest canvi de fronteres?

En el cas d‘Europa les fronteres s’han enfortit externament, però també internament. No només amb espais de control dins el territori, com per exemple els CIE, sinó també entre els estats nació europeus. Pocs saben el que està passant a les fronteres internes, pensem, per exemple, en la Jonquera… No es tracta només de centrar-nos en les pasteres o les Zodiacs, hi ha moltes més coses en aquest escenari.

Ha deixat de ser aquell espai de connectivitat i trobada per ser un espai de conflicte?

Fa un temps parlava del Mediterrani com un caravanserrall, un lloc on pares i passen coses. Poden ser positives, com a les fondes d’abans, on la gent es relacionava i es barrejava, però això no vol dir que estigui exempt de conflicte. És tot a la vegada. És un espai de trobada i convivència, també de conflicte. Hi ha contradiccions, però les fronteres són tot això al mateix temps. L’espai mediterrani que vaig dibuixar el 2005, abans de la crisi, ja perfilava aquest escenari; simplement tot ha anat a més, el conflicte està avui més accentuat i comprèn noves visualitzacions i mediatitzacions.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp