"La veritat a la frontera sud és una tragèdia humana de la qual només es coneix una part"

12/02/2018 - 15:23

Redacció

Entrevista. Conversem amb Esteban Velázquez, capellà jesuïta i activista social. Va ser responsable a Nador de la Delegació de Migracions de l'arquebisbat de Tànger fins que va ser expulsat del Marroc, el 2016.

"Vaig veure ulls perduts per bales de goma que feia servir la Guàrdia Civil; vaig veure maxil·lars destrossats; vaig veure cranis oberts; també vaig veure morts, que vam enterrar; vaig veure morts per la tanca, però també per violacions comeses no se sap per qui. Una dona havia estat violada cinc vegades. Va tenir bessons amb sida. Van morir tots tres i els vam enterrar." Esteban Velázquez (Las Palmas de Gran Canaria, 1947) va explicar fa uns dies a l'Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) algunes de les violències i violacions dels drets humans de les quals va ser testimoni entre l'octubre del 2012 i el gener del 2016, període durant el qual va prestar assistència humanitària i seguiment mèdic en substitució de Metges sense Fronteres als migrants atrapats a la zona de Nador i als ferits després d'intentar saltar la tanca de Melilla.

Capellà jesuïta i activista social, Velázquez havia estat abans testimoni de l’horror durant la guerra civil d’El Salvador, a la dècada dels vuitanta, on va passar tres anys atenent els refugiats del conflicte i quatre anys més atenent la població civil i la guerrilla del Front Farabundo Martí per a l’Alliberament Nacional (FMLN) al departament de Morazán. D’aquesta etapa recorda amb satisfacció haver ajudat la ja desapareguda Rufina Amaya a denunciar la massacre d’El Mozote, en què Amaya va sobreviure al seu marit i a quatre fills, assassinats el 1981 al costat d’uns quants centenars de persones més durant un operatiu de contrainsurgència de l’exèrcit salvadorenc.

Velázquez va parlar sobre tot això durant la conferència “Drets humans de les persones migrants: la situació de la frontera sud” i durant una conversa prèvia amb Pablo Peralta de Andrés, tècnic del pla “Barcelona, ​​ciutat refugi”. “Algú va dir que en les democràcies formals hi ha hagut més terrorisme del que hi ha ara”, va reflexionar. “No ho sé, però el que sí que sé és que a la guerra que jo vaig viure hi va haver violacions molt greus per part de gent que no era ni musulmana ni islamista. Era cristiana, i era un poder democràtic”, va afirmar.

Aquest home franc i compromès, seriós i bromista alhora, que va ser capellà obrer durant el franquisme, va defensar els assalts de protesta a supermercats del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT), va participar en el 15-M i es declara influït per Pere Casaldàliga, aposta des de fa anys pel diàleg interreligiós i promou la lluita per la pau i la justícia global i el treball per al canvi personal que creu que aquesta batalla requereix. Ara ho està fent realitat a través de la Fundación Centro Persona y Justicia, que disposarà molt aviat d’un espai en un municipi de Granada.

Et van expulsar del Marroc. La defensora dels drets dels migrants Helena Maleno està sent jutjada ara per la seva tasca humanitària. La vostra feina molesta a banda i banda de la frontera?

Molesta a tot aquell que no vulgui veure la realitat. Els testimonis sempre molesten, i nosaltres som testimonis diaris d’una situació que requereix, almenys, les quatre coses que demanem la majoria d’organitzacions que treballem amb migrants al Marroc. Primer, estop a la violència als dos costats de la frontera. Segon, estop a les devolucions en calent, que Espanya va legalitzar i són invàlides segons el dret internacional. Tercer, estop als desplaçaments forçosos dins del Marroc. Després d’un intent de salt a la tanca, s’està portant en massa tots els que no ho van aconseguir a ciutats marroquines i se’ls deixa a les places. Com en les devolucions en calent, cal estudiar cada cas, perquè entre altres coses pot haver-hi dret a l’asil. I, finalment, tenir observadors de drets humans a la frontera. És el mínim que es pot demanar a països que s’anomenen democràtics.

Que permetin que hi hagi testimonis…

Davant els famosos debats que sempre hi ha, entre la versió de la policia, la dels migrants, la de les ONG, la dels governs, el més racional en un país democràtic no és només permetre, és demanar que hi hagi observadors d’imparcialitat reconeguda i que tinguin el dret d’anar on volen i quan volen per verificar i facilitar un relat com més objectiu millor. Les ONG assessores del Frontex [membres del Fòrum Consultiu sobre Drets Humans de la Guàrdia Europea de Fronteres i Costes] l’hi van demanar al Consell Europeu però, que jo sàpiga, cap frontera europea ha acceptat aquesta recomanació. Quina por de la veritat! Estem en una situació predemocràtica, perquè no es posen els instruments mínims necessaris per saber la veritat.

Quina és la veritat a la frontera sud?

La veritat és una tragèdia humana de la qual només es coneix una part. La frontera no és només la tanca, que és el que dona més rendibilitat política i més notícies als mitjans. I tampoc no és només la muntanya Gurugú, hi ha també Selouane, on hi ha el tràfic de prostitució, i altres campaments dels quals no es parla tant. Hi ha altres drames humans, una explotació sexual increïble, de vegades per part dels caps de les mateixes màfies de migrants. Jo dic sempre que els migrants ni cal mitificar-los ni cal criminalitzar-los, són éssers humans com tots. Nosaltres vam habilitar unes habitacions per a aquestes dones, perquè quan donaven a llum, al cap de tres dies sortien de l’hospital i tornaven una altra vegada a la muntanya, en una precarietat absoluta. Suportaven unes condicions climatològiques duríssimes, només amb un plàstic i una manta. Creem aquestes habitacions perquè les dones tinguessin tres setmanes de descans, i potser aquest era el seu únic descans en mesos i anys abans d’arribar a Espanya. El que passa aquí és un drama humà de primera categoria en el qual hem de fugir de l’oportunisme i la moda.

Oportunisme? A què et refereixes?

Més que oportunisme, em refereixo al conjunturalisme, a l’anàlisi només conjuntural i sense perspectiva històrica. Cal una anàlisi seriosa i amb rigor. Ja no es parla de Síria, perquè atabala Europa. I només es parla de la tanca quan hi passa alguna cosa concreta. I la migració, com va dir algú, és com una pilota d’aire: si la prems, l’aire es desplaça. Cal atendre en cada moment on hi hagi necessitat, encara que no hi hagi una conjuntura política dramàtica que demani una resposta urgent. Aquí va començar amb les piragües a les Canàries el 2006. Hi va haver un nombre terrible de morts al mar. Als cementiris de Fuerteventura encara hi posen els números: un, dos, tres, quatre… No se sap qui són. Després van començar les tanques [a Ceuta i Melilla]. Ells busquen per on poden entrar. L’anàlisi no pot ser només conjuntural, ha d’anar no només a les arrels, sinó allà on hi hagi problemes i amb solucions proporcionals a la gravetat de la situació.

Cal anar a l’arrel, però la tasca que feu és, al cap i a la fi, assistencialisme de supervivència. És necessària, és clar, però…

No hi veig contraposició, però és veritat que els que per formació tendim a l’anàlisi no podem oblidar la part d’urgència i de necessitat, no assistencial, sinó humanitària. El que vaig fer al Marroc era una atenció humanitària total, de primeres necessitats. Quan el sentiment que mou és autèntic, ni prescindeixes del cas concret que cal ajudar ni prescindeixes de l’anàlisi perquè pateixin menys, perquè no es tracta d’un cas aïllat. La ciutadania europea està cridada a un grau de solidaritat i d’atenció humanitària molt més gran. I hi ha moltes maneres de col·laborar, però no s’ha de menysprear la tasca concreta: n’hi ha prou amb una persona que s’ajudi per justificar l’esforç. Ara estic posant l’accent en el fet que això no té solució mentre els estats sobirans no estiguin sotmesos a un poder internacional de facto. Jo insisteixo moltíssim en això.

“No hi haurà una solució mentre els estats sobirans hi tinguin l’última paraula i no hi hagi una autoritat internacional que decideixi sobre les violacions dels drets dels migrants.”

Defenses des de fa anys la creació d’un tribunal internacional de drets dels migrants.

És que cal anar a l’essència de la situació, i aquesta és que les migracions són un reflex d’un ordre mundial injust. No hi haurà mai una solució a fons mentre els estats sobirans hi tinguin l’última paraula i no hi hagi una autoritat internacional que decideixi sobre les violacions dels drets dels migrants. Som a la prehistòria de la democràcia, els estats sobirans són una realitat que va néixer el segle passat i són insuficients per a la realitat globalitzada. Com ha dit algú: el món no necessita més pactes de drets humans, el que necessita és una constitució mundial i amb mecanismes eficaços. L’únic que existeix a nivell internacional amb una mica de poder és la Cort Penal Internacional [de la Haia] de delictes de lesa humanitat i crims de guerra, però només ha començat a jutjar dictadors africans i militars dels Balcans. Cal crear un tribunal internacional de drets migratoris, amb poders executius: que ni Espanya, ni el Marroc, ni els Estats Units tinguin l’última paraula al seu país. Soc conscient que és somiar. Sé que és utòpic, però és que vivim en una enorme incoherència: no hi ha hagut mai una societat més globalitzada amb un poder real menys global.

El 2011 vas simpatitzar amb el 15-M, però li vas retreure que no es plantegés que la lluita per la democratització de la democràcia havia de ser global o seria inviable…

El 15-M va fer interessar per la política una enorme quantitat de joves, i això, ja per si mateix, és positiu. El fet que prengués forma en un partit polític és també positiu; una altra cosa és l’evolució que ha tingut. Però segueix sense tenir aquesta visió global. Jo sempre dic que la política espanyola està malalta de localisme. Els grans problemes internacionals són absents en el seu llenguatge i les seves proclames, fins i tot a Podemos i en altres sectors de l’esquerra. També dic que Europa hauria de tenir amb l’Àfrica el mateix interès que va tenir per la mateixa Europa durant la postguerra mundial. No és només qüestió de cooperació internacional, és qüestió de justícia internacional, i això requereix, sobretot, unes regles de comerç just. L’Àfrica està sent objecte d’una voracitat econòmica que no és només europea; la Xina és qui té més presència aquí. És clar que les causes de l’emigració són als països d’origen, però ja n’hi ha prou d’anàlisis simplistes sobre els seus dictadors. L’Àfrica ja no necessita el 0,7%. El que l’Àfrica necessita són, sobretot, les mateixes condicions d’igualtat, de poder comerciar amb les seves riqueses i els seus productes.

Als teus escrits de l’època deies que la batalla per la justícia global exigia també un treball per al canvi personal.

La intuïció fonamental a la qual vaig decidir dedicar la meva trajectòria és que, quan no hi ha subjectes sòlids, la política se’n ressent, i ho he vist en el declivi del sandinisme i de l’FMLN. Fa anys que busco una paraula per anomenar-lo, perquè si dius espiritualitat a molta gent li sona encara a religió i hi ha al·lèrgia. Jo vull dir alguna cosa més: parlo del món de les motivacions profundes i ètiques, del que a tu et mou. Si no ho treballes, això se’n ressent en la vida política. Alhora, si ho treballes —i ara hi ha aquesta moda del creixement personal—, però no et fiques en política perquè et treu la pau, es converteix en una nova versió de l’opi del poble que deien al segle XIX sobre l’Església, i amb tanta raó. Si l’anàlisi és seriosa, en el fons del teu jo més profund et trobaràs el nosaltres.

El noyotros.

Noyotros, que bo! No havia sentit aquesta paraula. On l’has vist?

En una obra de teatre de l’absurd. A mi em va arribar molt.

Va en aquesta línia. Qui aconsegueixi sintetitzar en una dinàmica personal la recerca de felicitat amb la recerca de justícia, i totes dues són legítimes, trobarà una clau.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp