"La seva actitud davant la vida és una autèntica lliçó"

26/06/2017 - 19:33

Redacció

Sensibilització. Parlem amb el fotògraf Héctor Mediavilla, director del projecte de fotografia participativa “Somnis refugiats”, i amb Nanthasri, un dels onze sol·licitants d’asil que s’han format durant sis mesos amb la seva supervisió.

Al centre de la plaça de les Glòries, al costat d'una de les boques del metro, hi ha uns cubs enormes coberts de fotografies. De lluny, veient-los des del Museu del Disseny de Barcelona, es distingeixen retrats de gran format d'una desena d'homes i dones. Són els protagonistes de l'exposició "Somnis refugiats", que recull el treball que han realitzat durant sis mesos onze persones en el marc d'un projecte de fotografia participativa impulsat i dirigit pel fotògraf documental Héctor Mediavilla (Barcelona, 1970) amb la col·laboració de l'Obra Social "la Caixa i el suport de l'Ajuntament.

Són set homes i quatre dones, d’entre 15 i 33 anys, de nou nacionalitats diferents. El que tenen en comú és que tots van fugir dels seus països, van recalar a Barcelona buscant seguretat i han sol·licitat asil a les autoritats espanyoles.

Ens hem citat amb l’Héctor i amb un dels seus alumnes per visitar l’exposició. A alguns no els ve de gust parlar amb periodistes o estan ja cansats de fer-ho, altres necessiten protegir la seva identitat. Arriba el Nanthasri, escoltant música amb auriculars i amb una gorra de promoció de la ciutat que el protegeix del potent sol de mitja tarda. Periodista, dissenyador gràfic i guionista de 25 anys, la fotografia és la seva gran passió. Originari de Sri Lanka, d’ètnia tàmil, va arribar a Barcelona fa un any, després d’haver passat divuit mesos a tres països africans, Etiòpia, Ghana i Nigèria. Està aprenent castellà i busca feina mentre estudia i fa pràctiques de cuina. Va entrar en contacte amb el projecte a través de Accem, l’entitat que li presta atenció social en el marc del programa estatal d’acollida de refugiats.

Comencem la visita des del principi, davant del cub d’entrada, en què apareix el títol de l’exposició i l’explicació dels objectius i la mecànica de treball del projecte. D’on sorgeix el nom de “Somnis refugiats”?

Héctor: Ho vaig proposar jo. Quan vaig presentar el projecte a la convocatòria de “la Caixa” li havia de posar un nom. Això era abans de conèixer les persones que després van formar part del grup. Li vaig estar fent voltes i em va agradar el de “Somnis refugiats”, i no “Somnis de refugiats”. Somnis té la connotació de futur, d’amplitud, d’esperança, i refugiats, a més de descriure el col·lectiu, em fa la sensació com que no són lliures del tot. A ells els ha agradat molt.

Nanthasri: És un bon títol. Es refereix als somnis de les persones que sol·liciten asil.

Héctor: Si vols, llegim els objectius del projecte i després t’ensenyem les fotografies i els collages, que són molt interessants. Entre els beneficis del projecte està l’adquisició de noves habilitats i coneixements, en el sentit que aprenen fotografia. També és una excusa per conèixer la ciutat. Hem estat en dos centres cívics els dimarts i els dijous (Centre Cívic Guinardó i l’Ateneu Harmonia de Sant Andreu), al plató el vam crear a Can Basté, i a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya ens van cedir una aula amb ordinadors. També vam anar a veure una exposició i hem fet pràctiques al carrer. Hem utilitzat la fotografia, el vídeo i la intervenció plàstica com a eina per incrementar la confiança i l’autoestima, desenvolupar la creativitat i millorar la construcció de la seva identitat en el nou entorn d’acollida.

L’exposició s’obre amb un primer gran retrat, un dels que Osama (Líbia, 33 anys) li va fer al Nanthasri. A la fotografia, el Nanthasri mira cap a un punt indefinit, cap amunt, cap al cel. Suggereix esperança, fe, futur. Què significa per a ell que el seu retrat i les seves fotografies estiguin exposades en una gran plaça de Barcelona?

Nanthasri: Mai hauria imaginat una cosa així, era impossible. Estic molt content, és molt important per a mi. Vaig enviar les fotos a la meva família a Sri Lanka, a la mare i al meu germà, i es van posar molt contents.

Héctor: Per mi, el més important de tot això és que ells, els autors, estiguin orgullosos i satisfets de la feina. A mi em fa molt feliç també, perquè entenc que toquem un tema molt delicat. Ells durant el taller s’han obert i han explicat coses que són difícils.

Deixem enrere el retrat del Nanthasri a la recerca de les seves fotografies. Les han seleccionat entre tots i les han distribuït barrejades sobre els diferents cubs. Ells mateixos i Barcelona són un tema recurrent.

Héctor: És un treball col·lectiu, de múltiples mirades que parlen d’un mateix tema des de diferents territoris de procedència. La producció de cadascun és desigual i vam decidir barrejar totes les fotos sense indicar sota de qui són. Hi ha moltes fotos del Nanthasri que m’agraden. Té una sensibilitat per a la llum i les textures extraordinària. És el seu toc.

L’Hèctor assenyala una foto nocturna del Palau de Mar, a la Barceloneta, i una altra d’abstracta, de tons sèpies, en la qual sembla que neden una mena d’angules entre llums i ombres.

Nanthasri: Són noodles! Vaig posar fideus xinesos amb una mica d’aigua i vaig fer aquesta foto. La vaig il·luminar amb la llanterna del mòbil.

Héctor: A ell li agrada treballar amb poca profunditat de camp, amb molt desenfocament i formes abstractes.

El Nanthasri mostra una altra fotografia, d’una habitació en penombra, en la qual una cortina vermella conté un sol que vol entrar a dojo.

Nanthasri: És a la meva habitació. Visc en una habitació llogada a la Pau.

Ens trobem amb un nou retrat que mostra la cara d’una noia jove. Més enllà, penja el retrat d’un jove amb la cara coberta amb un cercle i un text que des de lluny no es distingeix bé.

Nanthasri: Ella és la Marina (Síria, 25 anys). Li vaig fer aquesta foto el primer dia que vam fer pràctiques a l’estudi. Va ser genial.

Hèctor: El segon mòdul era de retrat d’estudi i va estar molt bé. Ells estan en un moment molt convuls de la seva vida i no tot està integrat. A través dels exercicis de retrat poden expressar emocions, com el dolor, l’alegria, l’esperança. Cada un era fotògraf i model. Vam fer una edició conjunta entre tots que mostrés diferents emocions que poden viure. La Marina està més malenconiosa, el Nanthasri està més esperançat. Dos d’ells (l’Omo, Somàlia, 27 anys, i l’Eric, el Camerun, 18 anys) no volien sortir per problemes de seguretat. Vam debatre si era millor no posar els seus retrats o posar-los i cobrir-los la cara, i vam pensar que així el missatge era molt més clar: encara que són aquí se segueixen sentint insegurs.

Els dos parlen del projecte amb un entusiasme idèntic i expliquen el que els ha aportat. El Nasthari s’expressa amb dificultat. El seu domini de l’anglès és limitat i el seu castellà, tot i que ja ha après prou, és encara rudimentari.

Nanthasri: Per a mi ha estat una gran sort participar en aquest projecte. És la primera vegada que he pogut estudiar fotografia, perquè encara que a Sri Lanka feia fotos em vaig formar només buscant informació a internet. Me’n vaig anar i vaig haver de deixar-ho, i vaig estar vivint divuit mesos a l’Àfrica i no podia ni comprar una càmera ni aprendre. No tenia ni idea de treballar en estudi, i ara ja en sé, i he après molta creativitat i molts trucs. Com no parlo molt bé l’espanyol, alguns dels meus companys m’han ajudat, com Fahad (el Pakistan, 26 anys) i això ha estat molt bé.

Héctor: He de dir, a més, que han creat un grup molt maco, que entre ells han desenvolupat una amistat. I seguim en contacte, tenim un grup de WhatsApp. A mi, personalment, aquest projecte m’ha aportat moltes coses. He viatjat molt i m’agrada conèixer altres persones i altres cultures, i ha estat un privilegi que hagin confiat en mi i compartit la seva vida, amb les seves llums i ombres. També ha estat un bany de realitat fort. Veus ara al Nanthasri, amb el seu somriure i els seus auriculars i penses que tot li va bé, però quan parles amb ell coneixes la història que hi ha al darrere. La seva actitud davant la vida, tot i tenir un passat molt dur i un present i un futur molt incerts, és per a mi una autèntica lliçó el fet de no quedar-te en el victimisme, sinó intentar tirar endavant amb totes les forces i tots els suports que siguin possibles.

Nanthasri: Fa un any que sóc a Barcelona. Vaig demanar-hi asil, però encara espero una resposta. No sabia molt d’Espanya. Sabia que tenia equips de futbol grans i molt bons, com el de Barcelona, però no coneixia res de la seva situació política o econòmica. Des que va començar el projecte de “Somnis refugiats”, fa sis mesos, no he tingut temps per pensar en els meus problemes. He gaudit molt i ha estat molt important i m’ha permès desconnectar i relaxar-me.

L’Héctor proposa que anem a veure el cub en el qual s’exposen els collages que han elaborat durant el tercer mòdul del curs, en un taller impartit per Cristina Cañadas Sosa amb el nom “Fragments d’una vida”. Els elements de treball són les seves fotografies, grafismes de revistes i altres materials plàstics.

Héctor: Amb els collages han interpretat el seu passat, el seu present i el seu futur. Ha estat una excusa per reflexionar. Tots en el grup tenen la mateixa etiqueta (refugiats) però tots són radicalment diferents. Ha estat un espai de reflexió personal col·lectiva. Els mitjans i els periodistes solen insistir en els problemes que van tenir, però a ells no els agrada sentir-se com si estiguessin en un zoo, ni volen centrar-se en el passat. El passat ja està fet. Ara tenen un present que és una gran lluita, encara que estiguin en una ciutat bonica i la gent sigui amable. Tots estan tremolant perquè se’ls acaben les ajudes als divuit mesos, perquè necessiten treballar i els treballs són un desastre, precaris i mal pagats, perquè a partir d’aquí han de construir-se un futur. Aquí tenen l’oportunitat de dir el que pensen i el que és rellevant per a ells. Per exemple, ells van dir que volien parlar del problema que els planteja la targeta vermella que donen als sol·licitants d’asil mentre s’està tramitant la petició, que sembla un carnet de conduir de fa vint anys i que ningú coneix.

El collage que el Nanthasri ha creat sobre el seu present enllaça amb cercles pintats de colors alguns dels retrats retallats que li va fer Osama i diferents paraules clau: diversió, somriure, tranquil, victòria, imaginant, pensat, enfadat.

Nanthasri (riu): Ara estic tranquil. De vegades estic enfadat, perquè no tinc feina, perquè necessito diners per a la meva família, que em van ajudar massa. Victòria és haver aconseguit estar vivint aquí. Imaginant és el futur, el que faré després. No sé que faré demà. Ara estic estudiant cuina. A partir del desembre el Govern ja no em donarà ajudes i estic buscant feina. Jo vull fer fotos i dirigir una pel·lícula i potser ho aconseguiré d’aquí a quinze anys. Sí, uns quinze anys.

El Nanthasri mostra el seu collage sobre el futur, en el qual l’element central és un cor amb una foto d’una parella al seu interior.

Nanthasri: La meva xicota viu a Sri Lanka i quan tingui els papers vull que vingui a viure aquí amb mi. Ella és el meu futur. Fa cinc anys que vam sortir, però mai he pogut passar molt temps amb ella, pel treball, per la política, per l’esport, que m’agrada molt. Ara parlem a través de Viber.

El collage sobre el passat del Nanthasri és un dibuix a llapis que representa un parell d’homes armats amb un pistola sobre una motocicleta marxant a tota velocitat d’un edifici petit que és la seu d’un mitjà de comunicació, News 7. A l’angle superior esquerre hi ha una petita foto en color enganxada com d’un presentador de televisió amb la cara tapada.

Nanthasri: A Sri Lanka treballava com a periodista per a una televisió i un diari. Aquest és el mitjà en el qual treballava, encara que el nom és fals, el vaig canviar. Els de la moto són militars o agents d’intel·ligència de Sri Lanka. El de la fotografia sóc jo, a l’estudi, però amb la cara coberta. A Sri Lanka els periodistes no estan segurs, estan amenaçats i perseguits. Aquí no teniu problemes, però a Sri Lanka ser periodista és molt perillós. Alguns han estat assassinats o segrestats. No només els periodistes tàmils, han assassinat també periodistes molt coneguts que no són tàmils. Vaig escriure donant suport a les reivindicacions dels tàmils, que necessiten llibertat, poder econòmic i terres, ja que se les van treure. Vaig escriure sobre tot això i van començar els problemes.

Héctor: Ell no va voler ser el següent i va marxar.

Nanthasri: Aquí no tinc problemes. Aquí tinc llibertat i em puc moure.

Abans d’acomiadar-se, comenten que l’exposició té una segona pota dins el Museu del Disseny. Aquí es poden veure tres dels vídeos amb entrevistes que l’Héctor va realitzar als seus alumnes. Són testimonis individuals que inclouen les fotografies que van fer o que els van fer durant el taller i imatges d’arxiu del seu passat.

L’exposició estarà a la plaça de les Glòries fins al mes de setembre. Les fotografies i els vídeos estan penjats també a la web del projecte. L’Héctor espera que “Somnis refugiats” tingui continuïtat i està treballant perquè almenys tres o quatre dels seus participants, els que més potencialitat i interès tenen per la fotografia rebin una beca per estudiar en alguna de les grans escoles de Barcelona. Seria un somni per al Nanthasri.

 

Comparteix aquest contingut

Whatsapp