“La lluita LGTBIQ a Europa no s’acabarà fins que els drets dels refugiats LGTBIQ no estiguin garantits”

28/06/2018 - 12:15

Redacció

Entrevista. Parlem amb els activistes Mikhaïl Tumasov i Leila Zadeh aprofitant la seva visita a la ciutat per inaugurar el Pride Barcelona 2018.

Mikhaïl Tumasov, membre de la Russian LGBT Network, i Leila Zadeh, directora executiva de la UK Lesbian & Gay Immigration Group (UKLGIG), han estat convidats per Acathi i la xarxa Asil.cat per inaugurar el Pride Barcelona 2018, dedicat enguany als refugiats LGTBIQ. Tots dos van participar, el 14 de juny, en la taula “Defensors dels drets de les persones LGTBI arreu del món”, al Convent de Sant Agustí.

Tots dos són activistes que, per raons personals i professionals, s’han vist implicats en l’ajuda a refugiats LGTBIQ. La Leila va arribar al Regne Unit amb la seva família quan només tenia 13 mesos, fugint de l’Iran. En Mikhaïl va ser apallissat el 2012 per la seva orientació sexual. Va passar tres setmanes a l’hospital, i la policia no va investigar el seu cas. En un any va perdre la feina com a cap comercial per la seva activitat en defensa dels drets LGTBIQ i va haver d’abandonar la seva ciutat natal; per això avui viu i treballa a Sant Petersburg.

La UKLGIG és una organització britànica dedicada exclusivament a acompanyar en diferents nivells les persones que sol·liciten asil a la Gran Bretanya per la persecució que pateixen a causa de la seva orientació sexual o identitat de gènere. En canvi, la Russian LGBT Network no és una xarxa exclusivament dedicada a les persones LGTBIQ que demanen asil, però, amb la crisi humanitària de Txetxènia, l’organització s’ha vist abocada a ajudar migrants LGTBIQ a trobar espais segurs en diferents països. També treballa amb els immigrants que arriben a Rússia, especialment de països de l’Àsia central com Uzbekistan o Turkmenistan, a la recerca de feina o com a treballadors sexuals.

Hi ha estadístiques de quantes persones demanen asil perseguides per la seva orientació sexual o identitat de gènere?

Leila: El Govern britànic finalment ha publicat estadístiques sobre el nombre de persones que demanen asil al país per causa de la seva orientació sexual. Els números van publicar-se el novembre passat en un estudi efectuat durant vint-i-un mesos. Mostren que el 6% de les peticions d’asil tenen l’orientació sexual com a motiu. Això ens dona una idea del nombre de persones que fugen per aquesta raó. Però no tots els països europeus publiquen estadístiques sobre els refugiats LGTBIQ.

“Hi ha més de setanta països arreu del món que criminalitzen les relacions sexuals amb persones del mateix sexe”

Quins són els països que més persegueixen les persones per motiu d’orientació sexual o identitat de gènere?

L: Hi ha més de setanta països arreu del món que criminalitzen les relacions sexuals amb persones del mateix sexe, amb penes variades. En alguns casos, amb la pena de mort, en països com l’Iran. Però, quan es tracta de persones que cerquen asil, aquests números no són la clau, sinó que l’important és la violació terrible de drets que ha patit cada persona.

Hi ha països “desenvolupats” on es persegueixen les persones per la seva orientació sexual o identitat de gènere?

L: Sí, coneixem casos de ciutadans d’Albània que arriben a Anglaterra a la recerca d’asil per la seva orientació sexual o identitat de gènere. Albània és un país que la Gran Bretanya considera segur sobre el paper, però els casos que coneixem han sofert discriminació i abús per part de la seva família, dels seus veïns, dels seus amics, i la policia no necessàriament els ha protegit.

Mikhaïl: A Rússia en tenim moltíssims, de casos com aquests. La policia no els vol investigar, i generalment, quan una persona és colpejada per la seva orientació sexual o identitat de gènere, no volen admetre el problema, no accepten que l’homofòbia existeix a Rússia. Fins ara, asseguren que no en tenen cap cas registrat. També neguen que hi hagi cap persona gai entre les minories nacionals. Creuen, per exemple, que a Txetxènia no hi ha persones així. Fins i tot el primer ministre rus ha dit que no hi ha gais. Neguen la situació. Encara que n’existeixin casos, encara que els presentem persones reals, els neguen. Hem arribat fins i tot a l’Organització de les Nacions Unides per denunciar el problema: cada any la Russian LGBT Network realitza un programa per controlar els crims de càstig per raó de l’orientació sexual o la identitat de gènere, perquè la Federació Russa no fa aquesta supervisió. Presentem els números dels delictes a les Nacions Unides sobre qüestions com els drets de les dones, les tortures o d’altres. Cada any els representants dels comitès de l’ONU pregunten als delegats russos sobre els temes descrits, i els representants russos eviten els temes amb declaracions poc clares i murmuris diversos.

“A Rússia ser homofòbic significa que formes part d’un sistema tradicional, i això es considera bo”

De quins països ateneu més gent?

L: Les estadístiques del Govern britànic mostren que el nombre més gran de sol·licitants d’asil per raó de l’orientació sexual són del Pakistan, i veiem molts casos a la UKLGIG d’aquest país que venen a nosaltres per demanar-nos suport.

M: Nosaltres no tenim aquest tipus de cens. Hi hauríem d’esmerçar molts recursos i seria poc útil. Al nostre Estat és igual si vens d’una regió llunyana de l’est o del sud; cada regió té les seves especificitats. Potser les regions de Moscou i de Sant Petersburg són les més segures, perquè hi ha una presència molt gran d’organitzacions LGTBIQ, però a la resta del país pot ser molt difícil. El recompte seria en va: ningú no té por de ser homòfob al meu país, al contrari, és bo ser-ho, perquè segueixes la societat tradicional predominant. Al meu país hi ha moltes tradicions, com que una família és un home i una dona amb moltes criatures, i ser homofòbic significa que formes part d’aquest sistema tradicional, i això es considera bo. Tenim botigues on s’exposa el rètol “Les persones gais no són benvingudes”, tenim clubs així, establiments així, i s’exposen els rètols a l’exterior, en lletres grans. Intentem adreçar-nos a la policia perquè hi faci alguna cosa. En alguns casos tenim èxit; en altres, no.

Si tornem als números, però, tenim amics als Estats Units que treballen amb refugiats LGTBIQ, i ens comenten que ha augmentat un 30% el nombre de refugiats russos LGTBIQ en el darrer any.

Quines necessitats té una persona refugiada LGTBIQ?

L: A un refugiat LGTBIQ li costa molt aconseguir una petició d’asil positiva, perquè has de provar la teva orientació sexual o identitat de gènere, i aquesta és una qüestió impossible per a qualsevol ésser humà, provar qui ets realment: heterosexual, bi, trans, gai, lesbiana, queer o intersexual. Has de parlar d’un tema íntim, molt personal, amb algú que ocupa una posició d’autoritat. Moltes de les persones LGTBIQ que demanen asil no han parlat mai de la seva orientació sexual o identitat de gènere, i de sobte s’espera que vagin a una entrevista amb algú que té el poder de decidir sobre les seves vides, i que li expliquin tot sobre elles mateixes, sobre les seves emocions, els seus sentiments, les seves atraccions cap a altres éssers humans, tot i que no ho havien fet mai abans. Sumeu-hi les presumpcions i els estereotips de les persones que prenen les decisions sobre l’asil.

Més enllà d’aquesta primera barrera, les necessitats són el suport emocional, consell legal i superar la marginalització i la soledat. Pots ser marginat per altres refugiats, i a la vegada, pots ser-ho per la mateixa comunitat LGTBIQ; et pot discriminar per racisme, xenofòbia, islamofòbia o altres prejudicis. Per tant, una part important de la nostra feina és assegurar-nos que les persones en trobin d’altres en situacions similars perquè s’hi facin amigues, perquè estableixin xarxes de suport, i que s’ajudin les unes a les altres mentre passen el procés d’asil.

Les necessitats econòmiques també són severes. Si demanes asil al Regne Unit, no tens dret a treballar. Sense aquest dret, si no tens el suport de la família i dels amics, pots demanar suport financer al Govern. El suport econòmic és de menys de 6 lliures al dia, i amb això han de proveir-se de menjar, roba, transport… Força les persones a la pobresa. Quan la gent arriba a la nostra organització, els retornem el viatge perquè, si no, ens trobem persones que caminen durant hores per venir-nos a veure, perquè no es poden pagar el bitllet d’autobús. I si tens necessitats especials com, per exemple, les hormones d’una persona trans en transició, és impossible assumir-les.

“Pots ser marginat per altres refugiats, i a la vegada, pots ser-ho per la mateixa comunitat LGTBIQ; et pot discriminar per racisme, xenofòbia, islamofòbia o altres prejudicis”

Quines millores hi hauria d’haver als vostres països per ajudar els refugiats LGTBIQ?

L: Hi ha tres grans àrees en les quals el Govern anglès hauria de treballar: la primera és la presa de decisions sobre les sol·licituds. Les persones passen per un procés molt difícil per garantir-se l’asil, i massa sovint el Govern els nega la sol·licitud en primera instància, però els la concedeix en l’apel·lació. Per tant, el Govern ha de millorar com tracta les persones durant el procés i els estàndards que regeixen la presa de decisions. En segon lloc, el Govern ha de tenir cura de la seguretat i del benestar de les persones LGTBIQ que busquen asil. Si una persona LGTBIQ necessita allotjament mentre realitza la petició d’asil, el Govern el proveeix d’un habitatge compartit. El problema és que aquesta comunitat sovint pateix l’assetjament i els abusos d’altres companys de pis, que poden discriminar la persona LGTBIQ per homofòbia, bifòbia o transfòbia, i hem vist casos de persones assetjades sexualment a casa seva per aquest motiu. Per tant, el Govern hauria d’oferir a les persones LGTBIQ que cerquen asil opcions perquè puguin viure soles.

I l’opció d’oferir un habitatge compartit a la comunitat LGTBIQ?

L: Crec que l’habitatge compartit per a les persones LGTBIQ pot ser una part de la solució, però no és la solució sostenible a llarg termini, perquè, fins i tot entre la població LGTBIQ, les persones encara tenen prejudicis les unes contra les altres; per exemple, pots trobar un gai o una lesbiana que sigui transfòbic o bifòbic. L’altra preocupació que tenim és que, si concentrem persones LGTBIQ en un lloc, pot ser perillós per a elles si el veïnat descobreix que aquest immoble està habitat per un col·lectiu molt vulnerable. També hi ha el risc que alguna de les persones traslladades a aquests habitatges compartits no hagi fet pública la seva condició de gènere o sexual, i que, allotjant-la en aquesta casa, es reveli la seva privacitat.

Entesos… Tornem a les millores que calen per ajudar els refugiats LGTBIQ

L: La tercera àrea que creiem vital és sobre la detenció d’immigrants: el Regne Unit és l’únic país d’Europa que pot detenir immigrants per un període de temps indefinit, des de 24 hores fins a 4 anys, algunes vegades. El Govern necessita fixar un temps límit en totes les detencions d’immigrants, però, especialment, les persones LGTBIQ que busquen asil no haurien de ser detingudes, perquè sovint en aquesta detenció troben altres persones dels seus països d’origen amb els mateixos prejudicis i discriminacions dels països de què fugen. Les nostres investigacions mostren que aquests refugiats reviuen el que els ha passat als països d’origen i que no poden ser ells mateixos mentre són en un centre de detenció d’immigrants.

M: Les millores a Rússia, en canvi, haurien de comportar la prohibició de la mal anomenada llei de propaganda antigai. Algunes lleis contra organitzacions humanitàries també haurien de ser prohibides. Necessitem, a més, tenir accés als mitjans de comunicació estatals, sense censura, i per acabar, necessitem educació sexual a les escoles, perquè d’aquí a deu anys la població conegui què significa ser una persona LGTBIQ, que sàpiga que no és un pervertit o un treballador sexual.

“Les dones de la comunitat LGTBIQ que demanen asil són les més vulnerables, pel sexisme transversal a tota la societat”

De les persones que ajudeu, penseu que hi ha perfils més maltractats que altres?

L: Les dones de la comunitat LGTBIQ que demanen asil són les més vulnerables, pel sexisme transversal a tota la societat. També és difícil per a les persones trans i bisexuals; els funcionaris que s’encarreguen dels seus casos no entenen necessàriament què és la bisexualitat. Hem vist peticions d’asil denegades amb aquest argument: “Pots tornar al teu país i casar-te amb algú del sexe contrari.” I una cosa semblant passa amb les persones trans; el Govern necessita actualitzar la seva política relativa a la identitat de gènere. Estem contents d’explicar que estem treballant en aquest darrer punt amb el Govern, i que quan surti la nova política sobre això serà més forta que l’anterior i oferirà protecció a les persones trans i les tractarà amb dignitat durant el procés d’asil.

Què en penseu, que el focus del Pride Barcelona d’enguany siguin els refugiats LGTBIQ?

L: Crec que és important, perquè per a molts europeus LGTBIQ hi ha hagut progressos en els seus drets: acceptació social, possibilitat de casar-se o d’adoptar criatures, per exemple. Però és important que la comunitat LGTBIQ s’adoni que encara hi ha persones com elles a Europa que pateixen i que no tenen necessàriament les mateixes llibertats. És important mostrar solidaritat, més enllà de la nacionalitat, la raça o la religió, i assegurar-nos que cada persona LGTBIQ és inclosa. La lluita pels drets humans de les persones LGTBIQ a Europa no s’acabarà fins que els drets dels refugiats LGTBIQ no estiguin totalment garantits.

Més informació

Comparteix aquest contingut

Whatsapp