“La bona gestió de l’acollida pot esdevenir una font de riquesa social i cultural”

19/09/2018 - 07:56

Redacció

Entrevista. Conversem amb Pamela Bellagamba, coordinadora de la Fundació Ficat i responsable del projecte Decàpolis, dedicat a la inclusió i l’acollida de persones refugiades i sol·licitants d’asil.

La Fundació Ficat duu a terme tasques d’acompanyament i assessorament jurídic a persones i col·lectius en situació de vulnerabilitat, i també els ofereix serveis específics d’inclusió social. Des del 2015, però, l’entitat també s’ocupa de l’acollida de persones refugiades i sol·licitants d’asil. Per explicar-nos com s’aborda aquesta tasca, parlem amb Pamela Bellagamba, coordinadora general i responsable del programa Palmyra, enguany rebatejat com a Decàpolis en honor de la confederació de ciutats de cultura hel·lenista i la seva capacitat de conviure pacíficament.

Què és el programa d’inclusió i acollida de les persones nouvingudes?

El 2016 la fundació va engegar el projecte Palmyra, d’acollida temporal en pisos, inclòs en el programa Nausica, de l’Ajuntament de Barcelona. La finalitat de la iniciativa és que la persona beneficiària de l’ajuda adquireixi autonomia i s’integri plenament en la societat. Es tracta d’un projecte pont entre el programa d’acollida estatal i els serveis territorials.

Nosaltres no som una entitat “de primera acollida”, sinó que intervenim en fases més avançades o donem assistència a persones que, per circumstàncies diverses, no han pogut accedir als programes estatals.

Com s’aconsegueix l’autonomia de les persones participants?

Comencem a treballar a partir d’un diagnòstic que indica quines són les necessitats psicològiques, sanitàries, formatives i jurídiques de la persona o la família que atenem. Sovint es tracta de persones que presenten quadres d’estrès i de tensió i que, per tant, estan exposades a una gran vulnerabilitat. És per aquest motiu que cal dissenyar un pla d’acompanyament individualitzat per a cada persona i assignar-li un tècnic de referència.

Però, en aquest pla d’acompanyament individualitzat, hi ha algun punt comú a tothom?

L’estada en un dels pisos d’acollida comporta l’elaboració d’un pla de treball individual en què normalment un dels primers reptes és la integració lingüística. És a dir, que la persona nouvinguda aprengui l’idioma, i ho fa amb els recursos que li assignem, en col·laboració amb entitats o acadèmies d’aprenentatge de la llengua.

Una vegada es domina la llengua de la societat d’acollida, és més fàcil cercar recursos de formació professional i, en alguns casos, universitària. En aquest darrer cas, no hem d’oblidar que són persones que han de ser autònomes; si han d’estudiar, també hauran de treballar, així que és imprescindible que tinguin molta motivació, confiança i perseverança. La darrera fase del procés recull un pla d’estalvi que mira d’assegurar poder viure a la ciutat i dedicar recursos a millorar les condicions de vida.

Així, la vostra tasca va més enllà de la intervenció jurídica i legal.

L’organització està formada per un equip interdisciplinari de professionals que vetllen per la inclusió dels col·lectius vulnerables des dels àmbits jurídic i legal, però també social, educatiu i formatiu. També mirem de crear una xarxa de suport emocional que acompanyi les persones refugiades i sol·licitants d’asil en el seu procés d’integració en una societat nova. Així, disposem de la col·laboració de voluntaris i programes de mentoria que complementen la nostra tasca i amplien la xarxa social de les persones ateses.

M’imagino que l’acollida és un procés que requereix temps…

Cal tenir en compte els temps de resolució dels tràmits legals, que de vegades fan que els itineraris d’acollida siguin massa llargs. L’espera i altres factors fan que aflorin sentiments de solitud, d’impotència o aïllament.

“La targeta vermella que identifica les persones sol·licitants d’asil té un color estigmatitzant i genera desconfiança quan han de llogar un pis o trobar feina”

Quins són els obstacles més difícils de superar?

En primer lloc, hi ha les dificultats vinculades a la disposició d’una “targeta vermella”, que, a manera de DNI, identifica la persona que és sol·licitant d’asil. No és un document digitalitzat, té un color que és estigmatitzant i que pot generar desconfiança a les persones a les quals han de fer un contracte de feina o de lloguer. A més, com que és un document “diferent”, això exposa les persones que el tenen a haver d’explicar una part de la seva història, i per tant, no se’n respecta la intimitat.

Barcelona, a més, pateix un problema greu d’accés a l’habitatge. És més fàcil trobar un pis per a una persona sola, que pot compartir, però, quan es tracta de famílies, l’accés a l’habitatge és més complicat i afecta altres aspectes, com l’escolarització, la mobilitat, la xarxa social o els punts de referència territorials.

L’autonomia és una fita que s’assoleix amb èxit en la majoria de casos?

Aconseguir que les persones siguin totalment autònomes és llarg i difícil. A més de tot el que ja he explicat, els nouvinguts tenen problemes per homologar els títols acadèmics, assumir els temps d’espera de l’Administració, vèncer l’estigmatització…

Per a l’autonomia és necessari l’apoderament individual, suposo.

Sí. El nostre equip treballa per evitar al màxim generar situacions de dependència amb l’entitat. Volem que les persones refugiades i sol·licitants d’asil siguin les primeres responsables del seu camí cap a l’autonomia, i ens esforcem a enfortir-ne els vincles amb el teixit urbà i social. Ho fem acompanyant-los per fer tràmits que després puguin fer sols, en l’educació i la formació sobre els recursos que ofereix la ciutat, l’intercanvi amb altres persones i famílies a l’escola, la biblioteca, les associacions de veïns… Mirem d’animar-los a explorar totes les possibilitats de què disposen per deixar enrere l’etapa de la migració i guanyar confiança en la consolidació d’una vida pròpia.

Quantes persones vau atendre l’any passat?

L’any passat vam atendre 21 persones en el projecte d’atenció individual d’acollida de persones refugiades i sol·licitants d’asil. La majoria eren joves, però també famílies, d’origen divers: de Síria, sobretot, però també d’Ucraïna, de l’Afganistan, el Pakistan, Líbia, Guinea o Sierra Leona.

“Seria interessant que ens replantegéssim l’ús de la paraula migrant. M’agrada més el mot nouvingut, és més positiu i no estigmatitza l’origen de la persona”

Per acabar, què voldries demanar a les institucions per garantir una acollida digna?

És clau l’acció que es desenvolupa a partir de les polítiques d’immigració sobre l’acollida, amb l’objectiu de promoure la igualtat d’oportunitats i la inclusió social, per a la creació d’una cultura pública comuna. Ara bé, es podrien millorar els serveis d’atenció primària, sobretot per millorar la capacitat d’atendre una demanda cada cop més gran i diversa. Farien falta, a més, més serveis de traducció i mediació en l’àmbit sanitari i l’escolar i més professionals formats en la gestió de l’acollida.

I a la societat?

És important treballar amb la ciutadania i fer un treball de sensibilització i pedagogia social. La Fundació Ficat està involucrada en accions dirigides a la sensibilització, la recerca de la igualtat d’oportunitats, la democràcia participativa, la igualtat de gènere i la llibertat religiosa, en col·laboració amb entitats europees d’investigació. La col·laboració en aquests projectes permet que traslladem la nostra experiència sobre el procés de migració, i també la nostra convicció que una bona gestió de l’acollida pot esdevenir una font de riquesa social i cultural.

També seria interessant, en un àmbit més general, que ens replantegéssim l’ús de la paraula migrant. M’agrada més el mot nouvingut, més positiu i que defineix el caràcter transitori que acompanya la història de les persones amb una experiència migratòria, sense estigmatitzar-ne l’origen.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp