“Integració no vol dir res. Només importa si tens els papers o no”

21/06/2018 - 10:30

Redacció

Entrevista. Hem xerrat amb Kaissa Ould Braham, activista amazic, filòloga i periodista algeriana de Cabília.

“Entenc perfectament que les persones que fugen de guerres i d’assetjaments de tota mena als seus països no vulguin venir a Espanya. És, de molt, el país que va a la cua a l’hora d’atorgar l’estatut de persona refugiada. La majoria que passen per aquí no el demanen, i només volen arribar a països on estan més segures d’aconseguir-lo. I insisteixo en ‘segures’, perquè els hi va la pròpia integritat.”

Kaissa Ould Braham és una de les persones que conduirà l’acte oficial del Dia Mundial de les Persones Refugiades, que organitza l’Ajuntament de Barcelona al Saló de Cent, per agrair la feina de les entitats ciutadanes que dediquen temps, esforços i recursos a pal·liar la duresa de la vida dels refugiats que arriben i viuen a Barcelona. Ella mateixa es pot considerar “refugiada”, ja que no pot tornar al seu país sense risc, per la seva militància amaziga i la seva laïcitat declarada. Volíem conèixer la seva història i les seves lluites, especialment les que duu a terme a Catalunya a favor de l’acollida tant de persones immigrades com de refugiades.

Quan va arribar aquí fugint d’Algèria, ho va fer com a refugiada?

La veritat és que no. Malgrat que la raó per venir a Catalunya era eminentment política, no vaig demanar l’estatut d’asil polític perquè, quan vaig arribar, l’any 2008, ja sabíem que l’Estat espanyol és un dels que vulnera més sovint el dret a la mobilitat i a la integritat i atorga menys estatuts de refugiats d’Europa. No em volia arriscar que me’l deneguessin i m’expulsessin sense més ni més.

Com va aterrar, doncs, en un país que ja sabia que li era “hostil”?

El meu marit, Salem Zenia, havia tingut la sort de poder participar en el programa “Escriptor acollit” del PEN Català amb un estatut d’estudiant investigador. Havia arribat aquí anys abans, així que va ser un destí natural quan jo mateixa vaig haver de triar l’exili per no posar en risc la vida dels meus fills. El PEN Català ens va ajudar en tots els tràmits perquè ens poguéssim reunir a Barcelona.

De què fugia?

Som de Cabília, una regió algeriana però de cultura i llengua berber: l’amazic. Hi teníem una revista pròpia, bilingüe, francès-amazic, que no agradava ni al règim que governava ni als integristes islamistes. Des de petita havia lluitat per poder parlar i expressar-me en la nostra llengua, i la revista era el millor mitjà per reivindicar la nostra cultura, diferent de l’àrab.

I es va trobar en un país on sí que es podia parlar la llengua autòctona…

Sí, i és la llengua en la qual estan escolaritzats els meus fills, i la que vam aprendre en arribar aquí en Salem i jo.

Explica, però, que el primer xoc no va ser la llengua, sinó la impossibilitat de treballar. És així?

Amb l’estatut de “dona d’estudiant” no tenia dret a treballar ni a estudiar. Va ser la primera gran injustícia que em va colpir, perquè em pensava que arribava a un país on, per damunt de tot, les dones teníem dret a treballar, on la situació del marit no hauria d’impedir-nos treballar o estudiar.

Per això va decidir marxar a França un any?

Sí, allà vaig fer un màster en literatura femenina amaziga, ja que tenia una base perfecta: havia fet tres anys de filologia amaziga a Algèria, abans de venir a Europa.

I aquest estatut de “dona d’estudiant” quan el va poder canviar?

Això va ser la meva segona gran decepció per a una dona d’esquerres com jo: vaig topar amb la reforma de la Llei d’estrangeria del PSOE, que aleshores governava a l’Estat i que va anul·lar la possibilitat per a les famílies dels estudiants de passar a residents. Jo tenia tot el que es necessitava amb la llei anterior, fins i tot un contracte de treball, però amb la reforma aquesta finestra es va tancar.

I, a més, la van informar que hauria de marxar al seu país per ser “reagrupada” posteriorment pel seu marit.

Això em va fer pensar de nou en com aquesta societat estava lluny de considerar les dones com a persones de dret. Tot i que no era el nostre cas, i si el meu marit després decidia no reagrupar? I es quedava amb els meus fills? En qualsevol cas, jo no podia tornar al meu país…

I què va fer davant d’aquesta ordre d’expulsió encoberta?

Doncs vaig fer tot el contrari del que sempre aconsellava a les meves xerrades amb l’ACNUR, la Creu Roja i altres ONG a les dones que m’escoltaven: que no treballessin en negre, que busquessin la manera d’aconseguir contractes. Amb la meva situació em vaig adonar que el sistema no t’ho permet, que la majoria de dones estan abocades a seguir en la clandestinitat. Posteriorment vaig començar des de zero el procés d’arrelament.

Diu que no li agrada la paraula integració des d’aquella època.

Per fer el procés d’arrelament cal un document clau que es diu “Informe d’integració”, que certificava coses sobre mi gairebé com si arribés de la selva. Per sort jo havia estat molt activa, participant i fent xerrades amb ONG, produint un documental amateur, estudiant…, i me’l van donar. Però no tothom pot aportar elements d’”integració” malgrat haver viscut molt temps aquí.

A l’hora de buscar feina, aquesta “integració” no li ha servit de gaire, oi? Tampoc parlar un català gairebé perfecte…

És cert. Fa deu anys que vaig arribar aquí, sense saber ni una paraula catalana o castellana, però vaig aprendre molt ràpidament. Malgrat això, no té res a veure la feina que faig aquí amb la que tenia a Algèria, com a filòloga i periodista.

Quina feina té en aquests moments?

Vaig estudiar auxiliar d’infermeria, i ara mateix treballo en una residència de persones grans. M’encanta la meva feina, m’hi sento molt reconeguda, però lògicament trobo a faltar la meva professió.

Com es viu el canvi tan dràstic de la filologia a les cures?

És el que fem la majoria d’immigrants. L’orgull no condueix a res. I jo considero totes les feines igual de dignes. I com he dit abans, m’agrada, és una feina molt humana, aprenc coses noves de les “persones usuàries” cada dia. Ah, i és gràcies a aquesta feina que tenim estabilitat familiar, que no és poca cosa.

Pel que fa a l’acolliment de la societat catalana, com l’ha percebut?

Com a tot arreu ens trobem de tot, però he de dir que en el meu recorregut he conegut moltes persones que m’han ajudat; petites accions que per a nosaltres han estat molt grans, com la d’una amiga que ens va estar pagant el lloguer durant tot un any sense demanar-nos res a canvi, només pel fet de poder aprendre de la nostra experiència.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp