Les vides “estancades” de l’exili

17/10/2018 - 12:34

Redacció

Documental. S’estrena ‘Hayati’ (‘Mi vida’), una finestra que ens permet compartir la desesperança de milers de persones sirianes a les quals la guerra ha arrabassat el futur.

Tot va començar quan Sofi Escudé i Liliana Torres van conèixer per la premsa l'Ossamah, un entrenador de futbol sirià que va ser protagonista d’un dels moments vergonyosos d’aquesta crisi humanitària: la traveta que una reportera de la televisió hongaresa li va fer a la frontera d’Hongria mentre duia el seu fill en braços.

L’Ossamah finalment va poder arribar amb el seu fill a Alemanya i, arran del ressò mediàtic que va tenir aquest lamentable episodi, va acabar rebent algunes ofertes de feina, entre les quals hi ha la de l’escola d’entrenadors de futbol Cenafe, a Getafe. L’Ossamah va acceptar la feina i es va instal·lar a Madrid amb el seu fill, des d’on pensava que podria reagrupar la seva família, que s’havia quedat a Turquia i potser, fins i tot, donar suport a l’equip de futbol sirià format per jugadors professionals que havia impulsat durant la seva estada al país turc.

La Sofia i la Liliana van creure que el seu cas era un exemple d’esperança, i que tot i la tragèdia que viuen les persones que han hagut de deixar-ho tot enrere i marxar de casa seva sense res, d’alguna manera podien aconseguir reprendre la seva vida. Per aquest motiu, van voler explicar la seva història i van començar amb el projecte del documental.

De l’esperança al fracàs

Aquesta va ser la idea d’inici, i durant tot un any la Sofi i la Liliana van estar alternant gravacions amb l’Ossamah a Madrid i amb en Moatassam, en Youssef i en Muhannad, tres d’aquests joves jugadors de l’equip sirià que l’Ossamah havia endegat a Mersin, Turquia. Però l’Ossamah ara no té feina, no ha pogut reagrupar la seva família i, passada l’efervescència mediàtica, ja ningú no el truca. Tampoc no ha millorat la situació dels jugadors que es van quedar en terres turques esperant un visat que mai no arriba i que, per manca de recursos, veuen com se’ls escapa el futur i han d’abandonar els seus somnis, ja sigui jugar a futbol, estudiar o, fins i tot, tenir una família.

Els protagonistes són gent com nosaltres, amb els quals ens podem identificar. Però la guerra els ha arrabassat el futur i s’han quedat estancats. Així és com acaben els que estan millor.

Per això, el que havia de ser un documental optimista i positiu ha acabat sent el retrat d’un fracàs sistèmic. Hayati no és una història de persones que es troben en situació d’extrema fragilitat. No ens mostra les condicions de vida en els camps de refugiats, ni la tragèdia de les persones que perden la vida al Mediterrani. Hayati, per contra, és una història sobre l’espera i la supervivència de milers de famílies sirianes que la guerra els ha arrabassat els millors anys de les seves vides i viuen estancades sense poder avançar.

L’Ossamah, i també en Moatassam, en Youssef i en Muhannad, eren com nosaltres abans de la guerra, però ara ho han perdut tot. Per a Sofi Escudé, el film documental tracta “de persones amb les quals ens podem identificar, gent de classe mitjana, amb els seus somnis i projectes per al futur que, per viure en el moment i el lloc equivocat, han passat a ser uns dels milers de refugiats que només poden esperar a sobreviure al dia a dia i són víctimes de les mirades intolerants i fins i tot racistes dels països que els acullen. Així és com han acabat els que estan millor”.

Una finestra a les seves vides
Hayati es una història explicada pels mateixos protagonistes. No hi ha intervenció per part de les cineastes, ni tan sols hi ha entrevistes. Ells expliquen el que volen explicar. Les directores només observen. “Volíem que fos una finestra a les seves vides, una història pura que permeti a l’espectador ficar-se en la seva pell i així empatitzar completament amb ells”, explica Liliana Torres.

Hayati es podrà veure als Cinemes Girona els pròxims 15, 22 i 29 de novembre. Després de les projeccions hi haurà xerrades amb les directores i altres protagonistes.

Les imatges són les del seu dia a dia, i quan parlen del seu passat ho resolen amb animacions que donen a l’espectador la informació necessària perquè puguin entendre com i d’on venen aquestes persones. No veiem horror ni destrucció, però sí que ho sentim, i com que del que es tracta és de poder empatitzar amb ells, aquests recursos són certament efectius i, alhora, respectuosos.

Una història que porta a una altra

Durant el 2018 Hayati ha tingut una molt bona acollida en festivals de cinema com el de Màlaga o al DocsBarcelona, però al documental encara li queda molt recorregut, i durant els pròxims mesos seguirà viatjant per altres festivals. També s’estrenarà a diferents sales de cinema de tot el país durant el mes de novembre i, en alguns casos, les projeccions s’acompanyaran de xerrades amb les directores i altres protagonistes. A Barcelona es podrà veure als Cinemes Girona els pròxims 15, 22 i 29 de novembre.

Definitivament el camí d’Hayati tot just està començant, i més tenint en compte que les directores continuaran la història amb una nova història, la de la dona de l’Ossamah i mare del Muhannad, però també la de totes aquelles dones que arran de l’exili s’estan apoderant i adquirint una visió pròpia del masclisme predominant i la desigualtat de drets existents. El projecte ja té nom, s’anomenarà Les valentes. Ara, Sofi Escudé i Liliana Torres estan en procés de reunir el finançament necessari per dur-lo a terme. I de ben segur que, com Hayati, quan aquest surti a la llum tornarà a commoure’ns.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp