Les persones refugiades i el dret a migrar

20/06/2019 - 08:19

Redacció

Refugi. Les polítiques migratòries i d’acollida de molts països no s’ajusten als marcs que estableixen diferents declaracions i convencions internacionals.

En un context europeu en què cada vegada sembla que té més pes el discurs xenòfob de la ultradreta, les ciutats poden ser un element clau per definir polítiques migratòries allunyades dels discursos de la por i construïdes des de la inclusió i l’acollida de les persones migrants i refugiades. A continuació analitzem la situació actual del refugi des de la perspectiva dels drets humans.

Fins a l’actualitat, el nombre de persones que s’han vist obligades a abandonar casa seva no ha parat d’augmentar. Segons dades de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), l’any 2018 hi havia al món 271 milions de persones migrants (més del 3,4% de la població mundial). Segons l’informe sobre tendències globals de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), 70,8 milions d’aquestes persones eren desplaçades que fugien de persecucions, conflictes, violència generalitzada o violacions dels drets humans.

Ens trobem amb la xifra rècord de població desplaçada forçosament des de després de la Segona Guerra Mundial. Això representa que cada dia 37.000 persones han d’abandonar casa seva perquè la seva vida corre perill. Aquestes persones busquen als països i a les ciutats d’acollida un lloc on tornar a començar i construir un futur segur i on puguin expressar lliurement qui són.

Segons l’ACNUR, l’any 2018 hi havia 70,8 milions de persones desplaçades forçosament

Aquestes dades ajuden a descriure el context mundial en què se situa el fenomen de les migracions, un fenomen que no és nou, però que en un món globalitzat es converteix en complex i canviant.

La seva base legal es fonamenta en el dret a migrar, que reconeixen alguns textos legals internacionals:

— Declaració universal dels drets humans: L’article 13 estableix: “Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.”
— Convenció internacional sobre la protecció dels drets de tots els treballadors migratoris i dels seus familiars, del 1990, un dels principals tractats sobre els drets humans que s’han signat en les darreres dècades en el marc de les Nacions Unides. És important aclarir que aquesta normativa deixa a les mans dels estats quines han de ser les condicions d’entrada al país i els requisits perquè les persones migrants puguin estar-s’hi en situació regular.
— I, si parlem concretament de refugi, cal dir que el dret d’asil es troba recollit a l’article 14 de la Declaració universal dels drets humans.

Definicions prèvies sobre les persones migrades

Les causes per les quals les persones decideixen migrar són diverses. Algunes persones busquen a fora noves oportunitats educatives o laborals; altres han d’abandonar casa seva per por de ser torturades o per altres violacions dels drets humans. És possible que ja no se sentin segures al seu país d’origen perquè són assenyalades per l’ètnia, la religió, la sexualitat o les opinions polítiques, o pot ser que vulguin reunir-se amb familiars que ja viuen en un altre país. Per exemple, hi ha infants, dones i homes que fugen de la violència, la guerra, la fam, la pobresa extrema o a causa de l’orientació sexual o la identitat de gènere o de les conseqüències del canvi climàtic o altres desastres naturals.

Però anem per parts, ja que quan parlem de migracions i refugi s’usen molts termes, que de vegades són confusos. Expressions com persona refugiada, sol·licitant d’asil, desplaçada interna o apàtrida tenen matisos i significats diferents.

El terme persona refugiada fa referència a una persona que es troba fora del seu país a causa d’un temor fonamentat i que no pot o no vol reclamar la protecció del seu país per poder tornar-hi. Com que aquest reportatge tracta d’aquestes persones, analitzarem aquest terme detalladament en l’apartat següent.

Una persona sol·licitant d’asil encara no és refugiada, sinó que ha presentat la sol·licitud perquè se li concedeixi l’estatus d’asilada i se li reconegui la condició de persona refugiada. Mentre l’estat que acull la persona n’examina el cas per determinar si és refugiada o no, aquesta persona és una sol·licitant d’asil.

També hi ha persones desplaçades internes, les que no han travessat cap frontera i han hagut de fugir de la seva llar com a resultat d’un conflicte armat (o per a evitar-ne els efectes) o a causa de situacions de violència generalitzada, de violacions dels drets humans o de catàstrofes naturals o provocades per l’ésser humà.

Les expressions persones refugiades, demandants d’asil, desplaçades internes o apàtrides es refereixen a diferents situacions de les persones desplaçades forçosament al món

Les situacions que pateixen les persones desplaçades internes són semblants a les de les refugiades, i per tant, podrien sol·licitar asil si es trobessin fora del seu país de nacionalitat. Actualment al món n’hi ha al voltant de quaranta milions, i conflictes com el de Colòmbia, que fa més de cinquanta anys que dura, han donat com a resultat milions de persones desplaçades internament. Continuant amb l’exemple de Colòmbia, una part de la població encara no ha pogut tornar a casa seva, malgrat que els acords de pau es van concloure el 2016. També cal pensar en guerres com la de Síria, que, a més de persones refugiades, ha generat quasi tres milions de persones desplaçades internament.

Finalment, les persones apàtrides són les que no disposen de nacionalitat perquè no són considerades nacionals per cap estat. És una categoria invisibilitzada, i es dona quan la persona no ha tingut mai nacionalitat o l’ha perdut i no n’ha adquirit cap altra. El fet de no tenir nacionalitat pot fer que la persona quedi en uns llimbs legals, la qual cosa pot constituir un gran impediment per accedir a drets bàsics com la salut, l’educació, la participació política… Es calcula que al món hi ha actualment 10 milions de persones apàtrides.

Què és una persona refugiada i quina protecció internacional té?

A causa de la Segona Guerra Mundial, milions de persones europees que van fugir del conflicte van arribar al continent americà i als països de l’est d’Europa. La comunitat internacional va reaccionar a aquest fenomen, i el 1950 es va crear l’ACNUR, amb la idea d’oferir assistència a aquestes persones. Aquesta organització tenia un mandat de només tres anys, però setanta anys després continua sent l’organització de referència pel que fa a la protecció de persones refugiades.

L’ACNUR s’encarrega d’interpretar i de fer complir el principal text legal de protecció de les persones refugiades: la Convenció de Ginebra, del 1951, i el seu Protocol, del 1967. Es considera que una persona refugiada és “aquella persona que té temors fonamentats de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, per pertinença a un determinat grup social o per les seves opinions polítiques, que es troba fora del seu país de nacionalitat i no pot o —a causa d’aquests temors— no vol acollir-se a la protecció d’aquest país”.

El principi en què es basa aquesta convenció és el de no-devolució (non-refoulement), que afirma que una persona refugiada no ha de ser retornada a un país on s’enfronta a amenaces greus contra la seva vida o a la seva llibertat.

Sobre aquest concepte cal destacar:

— La persona refugiada es troba fora del seu país d’origen. Així, una persona que no ha sortit del seu país de nacionalitat no pot ser considerada refugiada.
El temor ha de ser fundat, és a dir, s’ha de basar en el sentiment subjectiu de por de la persona, però també en elements del context politicosocial del país d’origen que facin que aquesta por sigui creïble. És clau tenir una bona informació sobre la situació del país d’origen de la persona refugiada i, alhora, atribuir veracitat a la història de persecució que aquesta persona pugui explicar.
— El concepte de persecució implica una violació greu dels drets humans bàsics o una amenaça contra la vida o la llibertat d’una persona per motius de raça, religió, nacionalitat o pertinença a un determinat grup social o per les seves opinions polítiques.

Així, els motius pels quals es pot patir una persecució no són només polítics; n’hi ha d’altres: la raça (terme que actualment s’associa a les minories ètniques, en relació amb les quals podríem trobar exemples de persecució com, per exemple, la persistència de l’esclavisme a Mauritània o els malians quan passen per Líbia en direcció a Europa), la religió (com les persecucions que pateixen els coptes cristians a Egipte o els rohingyes a Myanmar), la nacionalitat (com, per exemple, les persones que fugen de les regions d’Abkhàzia i Ossètia del Sud, a Geòrgia) i la pertinença a un grup social determinat. Aquest últim motiu s’ampliarà més endavant, en la part del reportatge que parla de les persecucions de gènere.

Actualment més de la meitat de les persones refugiades del món són infants

Les persones desplaçades inclouen col·lectius amb necessitats específiques de protecció: els infants i la gent gran. Actualment més de la meitat de les persones refugiades al món són infants. Molts passaran tota la infància lluny de la seva llar, en alguns casos separats de la família. A més, alguns hauran presenciat o viscut actes de violència. A l’exili queden exposats al risc de patir abusos, abandonament, violència, explotació, tràfic o reclutament militar.

Cal assegurar que els menors no acompanyats o separats de la família siguin atesos i tinguin accés als serveis que permetin ubicar-los i reunificar-los amb la seva família, que els nounats estiguin registrats en néixer o que els infants amb discapacitat rebin suport.

Un altre col·lectiu especialment vulnerabilitzat és el de la gent gran. Mentre es desplaça, aquest col·lectiu pot tenir necessitats urgents a causa de la manca de mobilitat, de problemes a la vista o de malalties cròniques com l’artritis o el reumatisme. Això pot fer que tinguin dificultats per accedir als serveis de suport, i per tant, és especialment important garantir-ne la seguretat i la dignitat.

Les dones també són refugiades: les persecucions per motius de gènere

L’índex Global Burden of Armed Violence (GBAV), del 2014, revela que entre els anys 2007 i 2012 60.000 dones van ser assassinades a tot el món. La realitat és que les dones resulten especialment afectades per la pobresa i per fenòmens de violència i fins i tot de mercantilització. En molts llocs del món les dones són perseguides pel sol fet de ser-ho, i això és el que anomenem persecucions per motiu de gènere.

Hi ha persecució per motiu de gènere quan les violacions dels drets fonamentals tenen relació amb el paper que s’assigna a una persona per l’orientació sexual o la identitat de gènere. Un informe de la International Lesbian and Gay Association (ILGA) del 2016 sobre la discriminació de les minories sexuals afirma que en 72 països del món hi ha normatives que prohibeixen les relacions homosexuals, i que en 13 estats poden ser castigades amb la pena de mort.

Ara bé, aquesta persecució afecta especialment les dones a causa de la situació de desigualtat i del sistema de discriminacions que han patit al llarg de la història. Respecte al tema del refugi, l’ACNUR calcula que actualment al voltant de la meitat de la població refugiada, desplaçada interna o apàtrida són dones.

Alguns casos de discriminació que podrien ser considerats una persecució i motivar, per tant, la protecció internacional són: el feminicidi, les persecucions per negar-se a acatar normes, valors o costums socials repressius (discriminacions pel que fa al dret de sufragi, discriminació dels drets i els deures durant el matrimoni, matrimonis forçats, violació en el matrimoni, poligàmia…), la violència sexual en situacions de conflicte, la mutilació genital femenina, el matrimoni forçat, el tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual i les persecucions per orientació sexual i identitat de gènere.

En relació amb les refugiades i el trajecte des del seu país d’origen fins al de destinació, l’ACNUR afirma que les dones i les nenes (especialment les que viatgen amb infants i bebès, embarassades, menors o dones soles) s’enfronten a grans riscos afegits per la seva condició de dona, com l’extorsió i l’explotació, la violació, l’assetjament sexual, el sexe de supervivència per pagar els intermediaris, el matrimoni precoç o forçat i el tràfic d’éssers humans.

Durant la fugida, les dones i les nenes s’enfronten a grans riscos afegits

Pel camí, mentre s’esperen de nit en una frontera o a les estacions de tren mal il·luminades, les dones i els infants refugiats poden patir abusos sexuals. Durant el 2015 es van registrar entre les dones sirianes i iranianes que fugien del seu país maltractaments físics i explotació econòmica, violacions i vexacions al llarg del trajecte.

Més concretament, segons diverses recerques contextualitzades (d’Amnistia Internacional), les dones que es desplacen de Turquia a Grècia pels Balcans van patir inseguretat o es van sentir amenaçades, especialment en zones de trànsit i als camps d’Hongria, Croàcia i Grècia. Les dones que migren al Marroc podrien explicar situacions similars: molts trams es fan a peu, durant llargues jornades que posen en risc les seves vides.

D’on fugen i cap on van les persones refugiades?

Segons dades de l’ACNUR del 2018, el 67% de les persones refugiades procedien de cinc països: Síria (6,7 milions), l’Afganistan (2,7 milions), Sudan del Sud (2,3 milions), Myanmar (1,1 milions) i Somàlia (0,9 milions).

Moltes d’aquestes persones viatgen en fluxos mixtos, on conflueixen persones migrants i refugiades que comparteixen les mateixes rutes, s’enfronten a reptes similars i arrisquen la vida en perillosos viatges. En són dos exemples:

— L’anomenada ruta dels Balcans, que recorren les persones refugiades i migrants de l’Afganistan, l’Iraq o Síria en direcció a Àustria, Turquia, els Balcans o Alemanya i al llarg de la qual s’enfronten a detencions arbitràries, maltractaments de les forces de seguretat, abusos, explotació dels contrabandistes, devolucions sumàries i fins i tot la mort.
Amèrica Central, on milers de persones que intenten creuar Mèxic són segrestades o violades o perden la vida, ja que és un dels viatges més perillosos del món. Durant el trajecte estan exposades a patir abusos dels funcionaris dels serveis de migració, agents de policia, militars, traficants d’éssers humans i bandes criminals, o bé pateixen lesions greus quan intenten pujar a un tren anomenat La Bestia, que els transporta des del sud de Mèxic fins al nord.

Moltes persones intenten arribar a Europa per via marítima des de Grècia, Itàlia i Espanya, països que constitueixen una veritable “frontera sud”. Les principals organitzacions defensores dels drets humans denuncien expulsions il·legals (prohibides pels tractats internacionals i també per moltes legislacions internes) de les autoritats del país, la falta de vies legals i segures a les travesses, la manca de visats humanitaris i la necessitat d’un programa de reassentament digne. Aquesta falta de vies legals i segures fa que s’hagi de recórrer a rutes perilloses i a vegades mortals: aquest 2019 ja han perdut la vida al Mediterrani 519 persones, la qual cosa l’ha convertit en la ruta migratòria més perillosa del planeta.

Actualment l’Estat espanyol només ha acollit 2.792 persones de les més de 17.000 que s’havia compromès a acollir

Els governs sovint han ignorat els mecanismes de repartiment de persones refugiades dissenyats per la Comissió Europea (anomenades quotes de reubicació i reassentament). També han oblidat les seves obligacions legals i els imperatius humanitaris, i en canvi, han responsabilitzat els que es dediquen al tràfic d’éssers humans d’enviar a la mort milers de persones.

Ara per ara l’Estat espanyol només ha acollit 2.792 persones de les més de 17.000 que s’havia compromès a acollir. En aquest context és preocupant l’actual criminalització de les persones i les organitzacions que defensen els drets de les persones migrants i refugiades. Cal destacar, en aquest sentit, el Codi de conducta per a operacions al Mediterrani que va aprovar el Govern italià l’agost del 2017 i que qüestiona el paper de les ONG que operen en aquesta zona, i també el fet de multar vaixells humanitaris que arriben a la costa amb persones refugiades.

Els països d’acollida i l’acollida

La majoria de persones refugiades no arriben a les costes europees, sinó que es queden als països fronterers amb el conflicte del qual han hagut de fugir. Això és així, i tanmateix els titulars dels mitjans de comunicació parlen de números alarmants de persones refugiades que intenten arribar a la Unió Europea (“El canvi climàtic darrere l’última onada de refugiats a Europa”, “La immigració escala posicions en la llista de problemes dels espanyols”, “La crisi dels refugiats reobre la bretxa entre Orient i Occident”…) i difonen una visió alarmant del fenomen migratori.

És habitual sentir discursos sobre “onades” de persones refugiades que intenten arribar a les nostres costes, la “invasió” de persones migrants o la bretxa insalvable entre Orient i Occident. Aquests relats estereotipen la imatge de les persones refugiades i els posen la etiqueta de pobres i sovint de criminals, però les dades mostren una realitat ben diferent, que no reflecteix l’onada migratòria cap a Europa.

El 2018, quatre de cada cinc persones refugiades vivien als països fronterers amb el conflicte del qual havien fugit. De fet, els països que acollien la majoria de persones refugiades del món eren els següents: en primer lloc, i per cinquè any consecutiu, Turquia (3,7 milions); en segon lloc, el Pakistan (1,4 milions), i en tercer lloc, Uganda (1,2 milions). Només si baixem fins a la cinquena posició, trobem un país europeu: Alemanya (1,1 milions).

Els països que acullen la majoria de persones refugiades del món són: Turquia, el Pakistan i Uganda. En cinquè lloc se situa el primer país europeu: Alemanya

Aquestes xifres contrasten amb les 637.895 persones que durant el 2018 van sol·licitar protecció internacional en el conjunt de països que integren la Unió Europea, un nombre bastant petit si pensem que la Unió Europea la configuren 28 països i si el comparem amb els més de tres milions de persones refugiades que acull, per exemple, Turquia.

La situació a l’Estat espanyol i els circuits legals

Segons l’Informe del 2019 de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), el 2017 van demanar protecció internacional a Espanya 31.120 persones, i l’any 2018, 54.065, el nombre més gran de sol·licituds d’asil mai presentades. D’aquestes persones sol·licitants d’asil el 43% eren dones i el 57% homes. I els tres principals països d’origen eren: Veneçuela, Colòmbia i Síria.

Què passa quan una persona demana asil a Espanya? Doncs s’inicien dos processos paral·lels:

La tramitació de la sol·licitud i la decisió sobre si a la persona se li concedeix protecció internacional. L’òrgan responsable d’aquest procés és el Ministeri de l’Interior.
En l’entrevista a la persona que demana protecció, aquesta persona explica els motius pels quals va fugir del seu país d’origen i, sobretot, per què no hi pot tornar.
La persona en qüestió ha d’aportar tota la informació que pugui sobre el seu país d’origen per tal de donar credibilitat al relat sobre la seva persecució i els seus temors.
Un cop analitzada tota la documentació i valorada l’entrevista, el Ministeri d’Interior decideix si la persona és mereixedora de la protecció o no pot ser considerada refugiada.
En l’àmbit europeu, que té una política d’asil comuna, funciona l’anomenat sistema de Dublín, un acord dels estats membres de la Unió Europea que estableix a quin estat correspon examinar una sol·licitud d’asil segons les circumstàncies d’accés als països membres —normalment, el país a través del qual la persona va accedir a la Unió Europea. Es va signar el 1990 i va ser ratificat per l’Estat espanyol el 1995.

— Un cop la persona és a Espanya, és el moment de l’acollida i la inclusió. L’òrgan responsable d’aquest procés és el Ministeri de Treball i Seguretat Social.
Aquest ministeri disposa d’un programa d’acollida per a persones sol·licitants d’asil i refugiades que no tenen recursos per cobrir les seves necessitats.
Aquest programa, que es desenvolupa durant un any i mig, consta de tres fases: l’acollida, la integració i l’autonomia. Es posen a disposició de les persones refugiades dispositius d’acollida temporals per cobrir-los les necessitats bàsiques, cursos d’idiomes i algunes prestacions perquè puguin accedir a un habitatge estable (el pagament temporal del lloguer, de la fiança, dels subministraments i de la manutenció) i fomentar-ne la integració laboral (mitjançant beques, formació ocupacional i el pagament de matrícules, de les quotes d’escoles bressol i del transport).

El paper dels governs locals i la societat civil en l’acollida

En els darrers temps, alguns governs locals i la societat civil han esdevingut agents clau en l’acollida de les persones refugiades. Cal tenir en compte que les persones refugiades i sol·licitants de protecció internacional sense recursos poden accedir al programa d’atenció estatal. Però moltes en queden excloses, per diversos motius:

— Per haver estat retornades a Espanya en aplicació del sistema de Dublín, descrit a l’apartat anterior.
— Perquè pertanyen a un grup social determinat, per l’estat de salut o l’orientació sexual, que desaconsellen allotjar-les en albergs col·lectius, o bé perquè el seu vincle amb la ciutat les ha fet renunciar a la destinació fixada pel programa d’atenció estatal.

Les ciutats i els municipis no tenen competències per decidir si una persona és refugiada o no, ja que aquesta competència és dels estats. Però sí que tenen un paper important pel que fa a l’acollida, ja que són l’administració més pròxima a les persones refugiades i la que les acull i les integra. L’any 2015 va suposar un punt d’inflexió en el tema, i des d’aleshores la xarxa de “ciutats refugi” (a Barcelona, materialitzada en el programa “Barcelona, ciutat refugi”) ha reclamat un paper protagonista de les ciutats en l’acollida de persones refugiades.

Barcelona, com altres municipis, participa en el procés d’acollida de les persones refugiades i sol·licitants d’asil des del primer dia: les integra als barris i a la seva vida quotidiana social i cultural, i atén els infants escolaritzats en centres educatius de la ciutat o les persones usuàries de la sanitat pública i dels serveis socials. També les atén més endavant, quan s’han d’incorporar al mercat laboral i desenvolupar-se amb autonomia, i les integra a llarg termini si no es donen les condicions perquè puguin tornar al seu país d’origen.

Per a les persones excloses del programa d’atenció especial, Barcelona va posar en marxa el programa Nausica, que ofereix un habitatge temporal i una intervenció especialitzada a persones o famílies que han estat sol·licitants o beneficiàries de protecció internacional i que es troben en una situació de vulnerabilitat i d’exclusió social i no han pogut accedir al programa estatal.

Tota aquesta feina d’inserció no seria possible sense la col·laboració de diverses entitats de la ciutat. La Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, Creu Roja Catalunya, Accem, Bayt al-Thaqafa, per exemple, fa anys que treballen per integrar les persones migrants i refugiades i que lluiten pels seus drets. També fan tasques de difusió del dret d’asil i de denúncia de la violació d’aquest dret i de la situació de vulnerabilitat que pateixen les persones refugiades.

Contingut elaborat pel Centre de Recursos en Drets Humans

Comparteix aquest contingut

Whatsapp