“L’atenció a les persones sol·licitants d’asil s’ha de fer ‘amb’ elles i no ‘per a’ elles”

27/03/2019 - 11:10

Redacció

Entrevista. Conversem amb Dolors Calvo, directora del programa Ampara, d’acollida a persones refugiades de la Fundació Apip-Acam.

Dolors Calvo és psicopedagoga i responsable de la Fundació Apip-Acam, entitat que es defineix com una “artèria de serveis i projectes per resoldre necessitats humanes i de justícia social”. Actualment dirigeix el programa de la fundació anomenat ‘Ampara’, que té com a objectiu desenvolupar itineraris integrals d’inserció individualitzats destinats a persones sol·licitants i beneficiàries de protecció internacional.

La seva llarga trajectòria en el món de l’atenció social li permet tenir aquesta mirada global, multidisciplinària, de la situació de les persones que atén la seva entitat.

El vostre programa d’atenció a les persones refugiades data del 2016, però fa molt de temps que treballeu amb persones migrants.

Sí, des de les primeres onades migratòries, a principis dels anys noranta. La Fundació Apip-Acam la formen dues associacions, amb més de trenta-cinc anys cadascuna d’experiència en la inserció habitacional i laboral de persones en situació de vulnerabilitat, entre elles, efectivament, persones migrants i nouvingudes. Així que va ser un pas natural el fet d’afegir-nos al grup d’entitats que configuren el sistema d’acollida estatal per a persones demandants de protecció internacional, quan la necessitat d’aquest servei va augmentar a tot l’Estat.

Què oferiu a aquestes persones refugiades?

Es parteix de la visió que per començar un procés d’inclusió i un projecte vital nou hi ha d’haver dues premisses: tenir habitatge i una feina. Primer se’ls assigna una vivenda compartida de les 77 places que tenim a Barcelona (a Catalunya en tenim 330).

Tot seguit se’ls dona suport en tot el que els pugui ajudar a accedir al coneixement de la realitat contextual nova, en l’aprenentatge de la llengua i l’accés al món laboral, però també en la recerca d’un habitatge propi. Perquè, efectivament, al cap de sis mesos d’entrar al sistema d’acollida, han d’estar preparats per passar a un habitatge independent. En aquesta segona fase seguim donant suport i acompanyament professional al procés de desenvolupament d’autonomia i integració de les persones. Ara mateix a Barcelona atenem més de dues-centes quaranta persones en aquesta fase.

Quines diferències hi ha entre els col·lectius migrants que ateneu i els de persones refugiades?

Hi ha una part de l’atenció que podria ser la mateixa que amb qualsevol persona migrada, però també hi ha un conjunt de necessitats diverses que requereixen un suport especial per accedir als serveis bàsics, sanitat, educació, formació laboral, i també cal donar resposta a les necessitats pròpies d’un col·lectiu de persones que han patit una violació dels seus drets bàsics.

“Quan són acollits per entitats com la nostra, mostren pors diverses davant les noves situacions, recels davant les informacions rebudes i desconfiança en els sistemes”

La majoria de casos han patit una violació dels drets humans tant al país d’origen com en el recorregut i el trajecte fins al país d’acollida. Quan són acollits per entitats com la nostra, mostren pors diverses davant les noves situacions, recels davant les informacions rebudes i desconfiança en els sistemes, la qual cosa requereix intervencions i suports psicològics especialitzats.

Parles sempre d’una atenció integral. A què et refereixes?

Fem un acompanyament a itineraris integrals que els faciliti la realització d’un projecte vital al nostre país. És una intervenció que té en compte tots els elements de la vida de les persones ateses, des de les seves vivències anteriors fins a com viuen la integració a la ciutat. Amb això vull dir que per nosaltres cada cas és únic. Oferim una atenció individual, perquè cada persona o grup familiar té unes necessitats diferents, i per sort, a Barcelona disposem de moltíssims serveis per a tot tipus de diversitat.

“Cal tenir en compte tots els elements de la vida de les persones ateses, des de les seves vivències anteriors fins a com viuen la integració a la ciutat”

La nostra tasca consisteix a connectar-los a tots els recursos existents, organitzacions o serveis específics. Per exemple, en el cas de persones LGTBI, hi ha serveis específics dels quals es poden beneficiar, més enllà de la nostra pròpia atenció dins el programa estatal. L’atenció a les persones refugiades (en realitat, a totes les persones) s’ha de fer “amb” elles, no “per a” elles. Això no treu que oferim també sessions grupals per tractar temes que són d’interès general del col·lectiu, com temes jurídics relacionats amb la seva situació, per exemple.

En tot cas, el nostre repte principal en l’acollida és informar del que poden trobar en el sistema estatal d’acollida, a la ciutat on viuen, i sobretot, equilibrar-ho amb les expectatives que tenen.

Ets experta en temes de tràfic de dones amb objectiu d’explotació sexual. Com ho treballeu des de la fundació?

Treballem amb el problema de la prostitució i el tràfic de dones des del 1987, tot i que fins al 2009 no se li va posar el nom de tràfic i no es van començar a desplegar programes específics. La primera tasca és, òbviament, la detecció. Per aconseguir-ho, ens acostem a les dones que poden ser susceptibles de vulneració dels seus drets, observem i intentem veure certs indicadors que ens puguin confirmar el tràfic. Els oferim diferents serveis, sobretot sanitaris, i intentem crear vincles perquè confiïn que podem ajudar-les.

També disposem de centres d’atenció a peu de carrer, els centres Cabíria, on van les mateixes dones per demanar informació o atenció, si ja ens coneixen a través d’altres dones.

I dins d’aquest col·lectiu, heu trobat dones que desconeixien la possibilitat de demanar asil?

Sí, es tracta d’un col·lectiu que en general està en una situació de tanta vulnerabilitat que no té informació dels seus drets ni de la majoria dels serveis als quals podrien accedir. I, efectivament, si es detecta que la persona està o ha estat en una situació de tràfic d’éssers humans amb objectiu d’explotació sexual, se l’acompanya en el procés de la sol·licitud i tot el que això implica.

Moltes de les sol·licituds de protecció internacional són denegades. Seguiu fent acompanyament després de la denegació?

Durant tot l’itinerari, durant els divuit mesos (vint-i-quatre en cas de màxima vulnerabilitat) del programa d’acollida estatal, intentem que ens considerin referents. El vincle que s’ha creat ens permet en molts casos poder integrar-los en altres programes de la fundació o donar-los suport amb la col·laboració d’altres serveis territorials si es dona la denegació i continuen necessitant ajuda.

Ens explicaves que, ja des que estudiaves magisteri, volies dedicar-te a la justícia social. És el que has fet sempre?

Sí, des de sempre he tingut la certesa que les situacions de partida de les persones no són iguals i, per tant, són injustes per a moltes d’elles. Cal treballar per canviar això. Jo he treballat sempre en l’atenció social, al principi amb persones amb diversitat funcional. Va ser quan em vaig adonar que la màxima vulnerabilitat és la que combina la discapacitat amb el fet de ser dona i que es vinculava molts cops a abusos sexuals. Més endavant vaig començar a treballar amb temes de tràfic de dones amb fins d’explotació sexual, i a partir d’aquí, amb el tema internacional i, en concret, amb l’asil.

Més informació

Comparteix aquest contingut

Whatsapp