“La llibertat és el gust per la vida”

24/07/2019 - 11:54

Redacció

Entrevista. Conversem amb Rola Abumuaileq, refugiada palestina a Barcelona. Va arribar a la ciutat el 2015, i malgrat que només té 18 anys, sap perfectament d’on ve i on vol anar.

Rola Abumuaileq és una membre destacada, per jove i activista, de la Casa de Palestina de Barcelona, entitat on es reuneix periòdicament una part de la població palestina exiliada a la nostra ciutat.

Ha arribat a la majoria d’edat a Barcelona, i el seu recorregut vital fins aquí podria ser el d’una persona molt més gran: una guerra, una estada a Algèria, un viatge a Europa passant pel Marroc i una entrada al nostre país digna de pel·lícula: el seu pare va ser detingut per policies marroquins quan ja era en territori espanyol, i ella va haver de recular per no quedar-se sola amb els seus germans. Per sort tot va acabar bé: el seu pare va ser reclamat per les autoritats espanyoles, irritades perquè els col·legues marroquins haguessin violat la seva jurisdicció. La reunificació familiar va tenir lloc a Barcelona, on la mare de la Rola ja vivia amb una de les sis germanes.

Rola, molta gent de la teva edat no ha viscut ni un deu per cent de tot el que has passat tu. Com ho vius?

Mira, el pitjor, que encara a vegades recordo, és el so de la guerra, la guerra del 2008. Érem a l’escola, a Gaza, on vivíem, i vam començar a sentir el soroll de les bombes. A tots els nens els van venir a buscar els pares; el meu va arribar més tard perquè havia d’anar a buscar els meus germans petits. Finalment em va trobar a casa d’una veïna. Durant el trajecte vaig veure, tot i que intentava tancar els ulls, camions amb cossos, morts. Tenia 9 anys. I després vam fugir, però encara avui segons quins sons em fan por.

Per què vau venir a Barcelona?

La meva mare vivia a Barcelona des del 2014 amb la meva germana, que estava malalta, i havien vingut aquí per rebre tractament a l’Hospital de Sant Joan de Déu. Però no tenien intenció de quedar-se a la ciutat; la idea era que la meva germana es curés i tornar a Algèria, que és on ens havíem refugiat quan vam sortir de Palestina. Allà teníem família, però al meu pare no li van renovar el permís de residència i vam haver de sortir de nou. Aquest cop vam passar dos mesos a Melilla per entrar a Espanya i, finalment, reunir-nos els sis germans i els meus pares a Barcelona.

“He de dir que m’he sentit sempre molt acompanyada per la gent d’aquí”

Després d’aquest periple, com et vas sentir a Barcelona, en un entorn i amb una llengua que no coneixies?

Bé, jo parlo francès, per l’estada a Algèria, i per tant el català no em queda tan lluny; de fet, l’entenc millor que el castellà, però el parlo pitjor. No sé per què. Tot i això, al principi gairebé no l’entenia, i em vaig haver d’esforçar molt. Fins i tot vaig repetir un curs, encara que jo sempre he tret molt bones notes. Però he de dir que m’he sentit sempre molt acompanyada per la gent d’aquí, primer per les persones d’Accem, que ens van ajudar en tot per instal·lar-nos, però també per tothom de l’Institut Joan Boscà, els professors i els companys de classe.

Començaràs a estudiar un grau superior, però la teva idea és anar a la universitat i fer odontologia. Per què aquesta carrera?

No vaig poder fer el batxillerat pel tema de l’idioma, però he fet un curs pont d’accés a un grau superior d’higienista dental, que em permetrà accedir a la universitat d’aquí a dos anys i estudiar per ser dentista. I per què dentista? Doncs perquè el meu avi no tenia dents quan vivia amb ell, i li vaig prometre que estudiaria per fer-n’hi unes. Per desgràcia ja va morir, però la idea és la mateixa; hi ha molta gent que necessita que l’ajudin amb les dents.

“L’estatus de refugiats ens ha ajudat, sobretot els meus germans i a mi”

Us van atorgar l’estatus de refugiat a tota la família; després de la targeta vermella teniu la residència per a cinc anys. Us ha solucionat la vida això?

A mi i els meus germans sí, perquè tots estudiem, i la veritat és que fem vida aquí, a Sarrià, un barri que ens agrada molt, i ja coneixem moltes coses de Barcelona. Dos germans van a l’escola, tres a l’institut, dos d’ells juguen a futbol a Can Caralleu, i tenim amigues amb les quals ens ho passem molt bé. El cas dels meus pares és una mica diferent: al meu pare li està costant trobar feina, no parla gaire bé el castellà i, a més, té 50 anys, i sembla que això és ser massa gran. És enginyer, i de moment no treballa. La meva mare és cuinera, i crec que ara sí que buscarà feina, després de recuperar-se del trasplantament de ronyó, que va donar a la meva germana.

A part d’estudiar també estàs molt implicada en la Casa Palestina de Barcelona. Ens expliques què hi fas?

És un lloc molt xulo, ens hi reunim un cop per setmana per fer activitats, algunes de pròpies de la nostra comunitat com cantar, ballar, cuinar… Però des d’allà també volem explicar la nostra història. Volem que la gent d’aquí sàpiga el que està passant el poble palestí. Ens van prendre la llibertat; fa un temps vaig escriure: “La llibertat és el gust per la vida”, i Israel ens ho ha pres. S’ha d’explicar, s’ha de conèixer.

Aquest activisme t’ha fet renunciar a demanar una beca a França, oi?

Sí, a l’institut se’m va presentar l’oportunitat de demanar una beca per estudiar un any a França. Com que parlo molt bé el francès, tenia moltes possibilitats de guanyar-la, però em van demanar que als papers posés que tenia la nacionalitat israeliana, i no ho vaig voler. Eren els francesos, però, mira, aquí passa el mateix, a molts llocs no accepten que posi “nacionalitat palestina”, i em fan posar jordana, que em molesta menys que la israeliana, però no és la meva. Això és potser l’única cosa que no m’agrada d’aquí. Als papers que va gestionar la meva mare quan vam venir posava “sense país”, i per aquest motiu ara no accepten en la majoria de llocs que posem que som palestins.

Teniu la intenció o la possibilitat de tornar a Palestina?

Ara mateix és impossible, no només per la guerra, sinó perquè tot està tancat, gairebé no hi ha activitat, no hi ha feina, ni cap futur. Allà la majoria de gent estudia a la universitat, però després no poden treballar. L’Autoritat Nacional Palestina fa el que pot, però no hi ha futur. Jo estudiaré aquí i potser un dia hi tornaré per ajudar la gent d’allà, no ho sé.

Comentaves que a Barcelona sempre t’has sentit acollida. Què és el que et fa sentir que formes part d’aquesta ciutat?

Tothom ens ha tractat molt bé des del principi, mai cap mala paraula o senyal de menyspreu. Tinc amigues de Palestina, però sobretot d’aquí, i em sento lliure. Estudiaré el que m’agrada, i tinc molts projectes, com per exemple continuar amb les classes d’àrab que feia, tot i que necessitem més gent que el vulgui aprendre. Una altra idea que volem desenvolupar amb un grup d’amigues és oferir als joves algunes activitats i jocs de carrer perquè no es quedin tancats a casa, davant de les màquines. Al meu país els joves juguen al carrer, i a Barcelona s’hauria de fer el mateix. Aquí es podrien fer un munt d’activitats per millorar el món i que la gent s’ho passés bé fent-les.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp