“La construcció de la pau a Colòmbia també s’ha de fer des de l’exili”

23/04/2019 - 10:13

Redacció

Entrevista. Parlem amb Edinson Cuéllar, advocat colombià que, des de Barcelona i en el marc del procés de pau a Colòmbia, ajuda que s’escolti i s’incorpori la veu de les persones exiliades.

Edinson Cuéllar és “advocat que litiga en casos greus de violacions dels drets humans”, segons diu el seu perfil professional. Viu a Espanya per decisió personal, no és un exiliat, però està immers en un procés de reparació amb exiliats i exiliades colombians a Espanya.

La seva tasca com a advocat defensor dels drets humans l’ha portat a participar en la Comissió de la Veritat, l’òrgan amb què es van dotar els acords de pau de Colòmbia per aclarir fets i reparar, en la mesura del possible, el dolor causat durant el llarg conflicte. Aquesta comissió va apostar, des de l’inici de la seva activitat, l’any passat, per tenir en compte les veus de les persones colombianes exiliades, i és en aquest àmbit en què l’Edinson treballa actualment a Barcelona.

A què et dedicaves a Colòmbia, abans de venir a Espanya?

Soc advocat litigant, perquè m’encarrego de presentar demandes i d’acompanyar denúncies de violacions dels drets humans, tant execucions extrajudicials com desaparicions forçades o altres fets. Ho feia i ho faig, ara també com a membre del COFB, el Colectivo Sociojurídico Orlando Fals Borda.

Quan comences a treballar amb l’exili colombià?

Amb els acords de pau a Colòmbia es crea la Comissió de la Veritat, que comença la seva trajectòria el novembre passat. Les organitzacions de persones exiliades com el Foro Internacional de Víctimas i la Colectiva de Mujeres Refugiadas, Exiliadas y Migradas van treballar perquè la veu de l’exili també s‘hi inclogui amb un informe específic.

“Es calcula que unes cinc-centes mil persones han sortit del país com a resultat de la situació de violència”

Quan m’instal·lo a Barcelona, descobreixo aquest moviment, i immediatament m’hi vinculo per donar-hi suport des del meu camp professional. Al mateix temps, el COFB decideix obrir la línia de treball de l’exili colombià.

De quantes persones estem parlant?

Són moltes les persones que s’han vist obligades a marxar del país, i de fet, encara avui hi ha un èxode colombià. La situació està lluny de ser tranquil·la. Es calcula que unes cinc-centes mil persones han sortit de Colòmbia com a resultat de la situació de violència. Un número probablement més alt en la realitat, ja que el recompte és difícil.

Dius que l’exili colombià és desconegut. A què et refereixes?

Tenint en compte la gran quantitat de persones colombianes exiliades, no se’n sent a parlar gens, comparat, per exemple, amb l’exili del con sud, com Argentina, Xile o altres situacions migratòries actuals de països veïns com Veneçuela o Hondures. De fet, et diré que fins i tot per a mi, abans de venir a Barcelona, era una realitat desconeguda.

D’altra banda, tenim tendència a pensar que qualsevol situació és millor a Europa o a Amèrica del Nord que no pas a Colòmbia, que tothom que hagi sortit d’allà es trobarà bé pel sol fet d’haver deixat el país. Des de la política pública colombiana és evident que no es visibilitza aquest col·lectiu i, per tant, ho hem de fer nosaltres. Donar-li un paper en aquesta Comissió de la Veritat n’és una de les vies.

Heu fet una trobada molt recentment aquí, a Barcelona.

Fa poques setmanes la Comissió de la Veritat va organitzar unes jornades destinades a formar persones entrevistadores, algunes d’elles també refugiades, que, a través de les cròniques de les persones entrevistades, podran perfilar totes les cares del conflicte: el dolor, la pèrdua, els periples i el que han deixat enrere.

Aquest procés durarà tres anys, que és el temps límit que té la comissió per publicar el seu informe, que ha d’ajudar a cicatritzar en part les ferides del conflicte. Sense dubte, tres anys és molt poc temps per recollir testimonis i analitzar les conseqüències a llarg termini i, per tant, la feina continuarà més enllà d’aquest període.

“Començarem a elaborar un informe col·lectiu en el marc del projecte ‘Construcció de pau a Colòmbia des de l’exili'”

En un altre moment, líders de l’exili colombià, així com investigadors socials que treballen en el tema, ens vam reunir a Barcelona en el marc del projecte “Construcció de pau a Colòmbia des de l’exili”, finançat per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. Aquesta trobada va ser convocada per International Action for Peace (IAP), amb el suport del Colectivo Sociojurídico Orlando Fals Borda. L’objectiu principal d’aquesta reunió era construir una proposta metodològica des de la veu de les víctimes per elaborar un informe col·lectiu des de l’exili.

Com és aquest exili? És un col·lectiu homogeni?

La majoria de les persones que he conegut van desplaçar-se a Europa en l’època del president Álvaro Uribe, del 2002 al 2010, bàsicament pels seus lideratges comunitaris. Eren dirigents sindicals, líders camperoles, líders del moviment LGTBI, mestres, persones defensores dels drets humans.

Alguns van demanar l’estatut de refugiat i van obtenir-lo, altres van entrar a Espanya mimetitzant-se amb la condició d’immigrant, sense fer cap sol·licitud de protecció internacional. També hi ha persones que van fugir del país per la pressió de la violència, sense tenir cap paper en el lideratge, perquè en determinades zones del país les agressions, les violacions i les morts s’hi produïen cada dia de l’any.

“Ara mateix la tornada a Colòmbia no és una opció en la majoria dels casos”

Tothom, però, marxava amb la il·lusió que es tractava d’un impasse i que aviat podrien tornar al seu país. He conegut persones que fa més de deu anys que són aquí i encara no s’han tret de sobre la sensació de transitorietat.

Arran dels acords de pau de l’Havana del 2016, hi han pogut tornar?

Algunes sí que ho van fer, i es van trobar que la realitat no era millor que quan van fugir. Una cosa és la signatura dels acords i una altra de molt diferent és la transformació social i política, que encara no s’ha donat. La pau s’ha de construir. I estàvem en aquest procés, però ara mateix, amb el revés de les últimes eleccions, on, recordem-ho, va guanyar Iván Duque, la situació s’està tornant a polaritzar, i la tornada no és una opció en la majoria dels casos. L’índex d’assassinats de líders continua sent altíssim: 486 persones assassinades des de l’any 2016.

S’han desmuntat els acords de pau?

Les institucions creades per a la pau no desapareixen: la Comissió de la Veritat, la jurisdicció especial per a la pau i la Unitat per a la Recerca de Persones Desaparegudes no depenen orgànicament del Govern. El finançament sí, i en aquest sentit hem vist que sí que s’han retallat els pressupostos assignats, però, gràcies al suport de la cooperació internacional, aquests mecanismes s’estan conservant. A més, les expectatives de la societat colombiana són tan grans que sembla difícil que ho puguin desmuntar del tot.

Et refereixes sovint a les “dones líders”. Parla’ns una mica més sobre aquestes dones.

Les dones que han fugit han estat víctimes per partida doble: el seu lideratge a les comunitats camperoles les ha fet blanc d’amenaces, però també de més agressions físiques i, sovint, de violacions. El cos de les dones és, com ja se sap, una arma de guerra, utilitzat per humiliar no només les dones, sinó tot l’adversari.

“El cos de les dones és una arma de guerra, utilitzat per humiliar no només les dones, sinó tot l’adversari”

És un col·lectiu molt tocat, però, o potser precisament per això, molt potent. No sé si quantitativament són més nombroses, però sí que estan molt organitzades i, a més, juntes, les de tots els bàndols.

La realitat de l’exili les ha abocat a una ruta comuna: sense papers, sense reconeixement, dependents de l’acollida del país on es troben. Hi ha un sentiment d’haver perdut la identitat, ja que no poden o no saben com seguir treballant en els moviments socials des d’aquí. Des de La Colectiva s’estan recollint i posant en comú les seves trajectòries per redactar un informe sobre l’exili des de la perspectiva feminista.

Has conegut també persones que van fugir de les guerrilles?

Sí, però menys; la ruta de perseguits per les guerrilles és una mica diferent. M’explico: les persones que s’enfrontaven a les guerrilles podien optar en primer lloc per marxar de les zones rurals a les ciutats, on en principi estaven estàlvies, i ja no els calia sortir del país. Això no exclou que existeixin casos en què el nivell de persecució impliqui sortir del país.

Els col·lectius LGTBI han estat especialment perseguits?

Grups paramilitars tenien com a objectiu el col·lectiu LGTBI, prostitutes, drogoaddictes i indigents, i practicaven una “neteja” social. Està demostrat judicialment que els índexs més alts d’assassinats eren entre aquestes poblacions.

“L’índex més alt d’assassinats es dona dins el col·lectiu LGTBI”

Fins i tot, en alguns casos, els codis de conducta marcaven la llargària dels cabells de les dones, el de les faldilles o quin tipus d’home es podia ser. Vaig portar el cas d’un noi que havia estat assassinat perquè semblava homosexual. Al document de la policia consta així: sentenciat perquè era homosexual.

Ens comentaves que les persecucions no acaben amb la instal·lació a Espanya, que segueixen sentint-se assetjats. Això podria ser la causa que a Barcelona la segona nacionalitat de demandants de protecció internacional durant el 2018 fos la colombiana?

Efectivament, sempre ha existit una intel·ligència colombiana, que actuava sovint des dels mateixos consolats, que els perseguia quan anaven a les Nacions Unides, a les trobades amb relators, o que els intimidava insultant-los al carrer, per exemple. Tot això, perquè sabessin que no estaven completament segurs. Aquest és un dels punts importants del relat de l’exili colombià: pretén explicar les persecucions també a l’estranger i senyalar-ne els responsables, que poden ser perfectament agregats consulars.

En les últimes eleccions es va dur a terme un procés d’intimidació a través del correu i del telèfon. Jo mateix porto casos de persones que no tenen telèfon mòbil o que tenen un número ocult, per evitar les amenaces. Tot i que fa anys que són aquí, els continuen rastrejant els telèfons i segueixen mantenint-los en estat d’alerta i de por.

La societat colombiana tindrà aviat la pau tan desitjada?

No sé si aviat, però el què és clar és que no es volen quaranta anys més de conflicte. La societat colombiana el que sí que està fent és organitzar-se per superar el conflicte, i els líders actuals són els caps visibles d’aquest afany. Es tracta d’un moviment social molt potent. De fet, la reacció cruenta en contra seu, que s’està donant ara mateix, tant a Colòmbia com a l’exili, és el resultat de la por que tenen certs estaments que la societat porti les regnes del procés. Però no es podrà tornar enrere.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp