El Sàhara Occidental i la necessitat de recuperar el focus mediàtic

17/10/2018 - 13:26

Redacció

Sensibilització. Més de 160.000 persones viuen en campaments de refugiats des de fa 43 anys. La necessitat de trobar solucions irromp amb més força i noves veus.

Que el conflicte del Sàhara és el gran oblidat, intencionadament o no, és un fet. Però també ho és que des dels seus inicis, en la lluita per recuperar el territori i la dignitat robada, els sahrauís han tingut un suport important en el si de la societat barcelonina i catalana. Organitzacions civils i moviments socials fa dècades que intenten que no s’oblidi el conflicte i que es torni a posar sobre la taula política espanyola i catalana el referèndum d’autodeterminació. Hem parlat amb algunes persones amb aquesta llarga trajectòria, però també amb nous grups que revifen la causa aquests dies, com la plataforma Yalah! presentada fa pocs dies als mitjans de comunicació.

El conflicte va començar el 1975 amb la Marxa Verda marroquina, que va colonitzar gran part del territori, fins llavors ocupat per l’Estat espanyol. Arran d’aquesta actuació del Marroc, es van signar els anomenats Acords de Madrid, que entregaven el Sàhara Occidental de facto a les autoritats marroquines (i mauritanes, que poc després es van retirar). Després d’anys de lluita armada, sota el comandament del Front Polisario, el 1991, es van signar els Acords de Pau, que incloïen el dret inalienable d’un referèndum d’autodeterminació que, avui, encara no s’ha celebrat.

A la pregunta que totes les persones compromeses amb aquesta causa han rebut en un moment o altre de per què han escollit aquest conflicte, i no d’altres, tothom incideix en la responsabilitat del nostre país en la situació creada i l’abandó en què han deixat el poble sahrauí.

Davant d’aquest comportament polític de l’Estat espanyol, en què sempre ha primat l’entesa econòmica i geoestratègica amb el Marroc, homes i dones catalanes (també a la resta de l’Estat espanyol) han anat creant vincles i xarxes per donar veu al conflicte, fer pressió per aconseguir el retorn al plantejament del referèndum i, sobretot, recordar al poble sahrauí que no està sol.

Històrics de la lluita

Núria Salamé, presidenta de la Federació d’Associacions Catalanes Amigues del Poble Sahrauí, explica que aquestes associacions van néixer pràcticament des de l’inici del conflicte. L’objectiu central era i és fomentar el coneixement en la societat catalana per poder fer una incidència política de pes, «fins i tot en el programa “Vacances en pau”, en el qual participen les diferents associacions des de fa molts anys, [i que] té un fort component de visibilització de la situació dels campaments de persones refugiades de Tindouf».

Uns refugiats que estan quedant desemparats per les diferents organitzacions perquè el concepte de refugiat ja no els pot definir

Albert Giralt, membre d’una d’aquestes associacions, Gràcia amb el Sàhara, ha acollit tres nenes sahrauís entre el 2009 i el 2015 i organitza les activitats que fan als barris de Gràcia. Es va implicar, segons ens diu, “perquè vaig participar en un viatge a Tindouf en un intercanvi de joves de Gràcia amb joves dels campaments sahrauís al desembre del 2006. Tenia 22 anys, vivia amb el luxe que tenim aquí, i em vaig trobar gent que no tenia res, m’ho donava tot, i a sobre somreia i eren agraïts amb tot.”

Saba jove per recuperar el focus perdut

Als campaments també hi han anat Clara Jorge i Cristina Gironès, totes dues membres de Sàhara Dempeus, un nou grup d’activisme prosahrauí que pretén “trencar el silenci mediàtic mitjançant campanyes comunicatives i construir un espai virtual de lluita”. La seva experiència allà ha estat cabdal per empènyer-les a intentar revifar la mobilització a Catalunya. Consideren els campaments de refugiats i refugiades com una autèntica civilització enmig d’un dels deserts més durs del món, en què la idea de comunitat i d’identitat està molt lligada al territori i, on, després de 43 anys, encara viuen la seva situació com a temporal i transitòria. Això malgrat que molts han nascut allà i no coneixen cap altre entorn, ni una altra vida. Són els campaments de refugiats més antics.

Lehbib Sidahmed Malainin Humid, també membre de Sàhara Dempeus, té 24 anys i va venir a Barcelona als 12 anys. S’hi va acabar quedant. Treballa i estudia Integració Social “perquè és la manera que em permet créixer com a persona, emprendre un camí professional i aconseguir un lloc en el món laboral digne de la meva vocació i ajudar la meva família que segueix refugiada enmig del desert”.

La gran festa de denúncia tindrà lloc a Tindouf, del 5 al 8 de desembre, amb actuacions de Txarango, Zoo, Amparanoia i molts d’altres

Ell sap que és urgent tornar a visibilitzar la situació en els campaments perquè, “aquest novembre hem fet 43 anys com a refugiats. És molta història per a un poble que necessita prosperar. Uns refugiats que s’estan quedant desemparats per les diferents organitzacions perquè el concepte de refugiat ja no els pot definir. Actualment és una realitat a la qual se li ha de trobar un altre concepte per definir-la, ja que les necessitats i mancances no són les mateixes després de tants anys. Això fa que les organitzacions internacionals que donen respostes immediates als diferents refugiats es quedin sense recursos  per destinar a la població sahrauí que està als campaments”.

Yalah Sàhara! Crida urgent a trobar una sortida

Una de les primeres activitats de Sàhara Dempeus, impulsada per aquestes noves generacions, és la participació al Yalah Sàhara!, una plataforma o “moviment d’alliberament del Sàhara Occidental, que, amb una campanya comunicativa potent, té l’objectiu de servir de punt de partida per al trencament del silenci mediàtic sobre el conflicte”, com diu en la seva declaració d’intencions.

Es tracta de visibilitzar la situació a través d’un esdeveniment cultural i polític que tindrà lloc als mateixos campaments de Tindouf del 5 al 8 de desembre i que pretén ser un altaveu de la causa i obtenir un ressò mediàtic important. Ho explicaven alguns portaveus del moviment, com Alguer Miquel, de Txarango; Mah Iahdih, representant del Front Polisario, i Nora Mulay i Hamadi Abdalah, fa uns dies, en la convocatòria de premsa que va donar el tret de sortida a l’organització de les activitats prèvies al festival Yalah!

Una festa que denunciarà el mur més gran del món, que separa el Sàhara Occidental dels campaments de refugiats (més de 2.700 quilòmetres, 7 milions de mines antipersones), com a símbol de la injustícia, a través de concerts, espectacles de pallassos i poesia. A més de Txarango, Zoo, Amparanoia, Sra. Tomasa, Xavi Sarrià i Itaca Band, molts artistes locals sahrauís participaran en el que s’intentarà que sigui un esdeveniment decisiu per retornar al focus polític i avançar en una solució del conflicte.

“No estem soles. Tenim la societat més solidària del nostre costat, acompanyant-nos per arribar a cada racó del món i denunciar aquest genocidi. La victòria és nostra, perquè no hi ha res més fort que la raó”

La crisi de refugi més antiga

La descolonització i la irresponsabilitat política van crear una de les crisis de persones refugiades més importants dels anys vuitanta, que encara no s’ha resolt, i va condemnar més de 160.000 persones a viure en un desert, en condicions duríssimes i depenent de l’ajuda humanitària. Una vida indigna que tampoc no té millors perspectives amb l’emigració a Espanya, ja que, segons ens explica Núria Salamé: “La condició de sahrauís els penalitza respecte d’altres persones en cerca d’asil, perquè no disposen d’un passaport propi (l’algerià que utilitzen és parcial i sols els facilita la mobilitat però no els atorga cap dret). Les peticions d’asil són molt difícils de concretar i de concedir per part de l’Estat espanyol, que sempre prefereix contemporitzar amb el Marroc abans que mullar-se concedint cap mena d’asil.”

Iniciatives com la de Yalah Sàhara! obren una nova porta a l’esperança que es torni a cercar una solució. I ens quedem amb una frase del Lehbib: “No estem soles. Tenim la societat més solidària del nostre costat acompanyant-nos per arribar a cada racó del món per denunciar aquest genocidi. La victòria és nostra, perquè no hi ha res més fort que la raó.”

Comparteix aquest contingut

Whatsapp