“El pla ‘Barcelona, ciutat refugi’, com tota despesa en migració, inverteix en cohesió social i ciutadania”

25/02/2019 - 12:19

Redacció

Entrevista. El coordinador del programa “Barcelona, ciutat refugi” fa balanç de quatre anys de feina orientada a acollir més i acollir millor.

Ignasi Calbó va rebre un dia una trucada de l’alcaldessa de Barcelona per ajudar a fer realitat una idea que ha acabat servint d’exemple a altres ciutats: fer de Barcelona una autèntica “ciutat refugi” per a les persones que fugen de guerres, amenaces i persecucions.

Una aposta arriscada en un moment en què la majoria de governs dedicaven més esforços a tancar portes, que no pas a obrir-les, però que, després de quatre anys de recorregut, s’ha confirmat com a imprescindible i com una enorme inversió de futur en cohesió social i ciutadania.

En quin context sorgeix el pla “Barcelona, ciutat refugi”?

El 2015 va ser un moment de profunda perplexitat pel que fa als fluxos migratoris mundials, sobretot per la diàspora siriana, però no únicament. No se sabia com ni quan exactament es produirien arribades massives, però la societat civil es va mobilitzar des de l’inici i va oferir la seva ciutat a les persones abocades a fugir del seu país. Davant d’aquesta crida, l’obligació del Govern de la ciutat havia de ser preparar-se per fer una acollida digna i, així, estar a l’altura de la ciutadania.

“Les dades d’acollida actuals confirmen que calia un marc per donar resposta a la realitat del refugi, que abans s’albirava, però que ara sabem que ha vingut per quedar-se”

El fet que el nou Govern local i la mateixa alcaldessa sentissin que era una qüestió cabdal en la definició del model de ciutat que es començava a dibuixar li va donar la magnitud de política de llarg termini que calia, en lloc de limitar-se a ser un pla de contingència.

Finalment, però, van arribar poques persones sirianes, que eren les que s’esperaven en aquell moment. Tenia sentit, doncs, seguir amb el pla “Barcelona, ciutat refugi”?

A aquestes alçades ja en podem fer un balanç complet, i la meva resposta és que sí, el pla tenia i té sentit, perquè entre el 2010 i el 2015 s’atenien menys de mil persones sol·licitants d’asil a l’any i, en canvi, des del 2015 fins avui, aquesta xifra ha augmentat fins a les més de disset mil persones ateses en aquest mandat, 7.433 el 2018, segons les darreres dades del SAIER. Es confirma, per tant, que calia un marc per donar resposta a una realitat que ja s’albirava en aquells moments, però que, sobretot, ha vingut per quedar-se.

Per a una persona amb la seva expertesa en emergències i ajut humanitari “sobre el terreny”, com va ser afrontar una possible emergència a la ciutat de Barcelona?

La realitat del refugi la coneixia molt de prop, perquè precisament en el passat havia treballat en camps de refugiats libanesos a Síria. De totes maneres, és cert que al principi vam haver de fer una feina important de coneixement, tant dels canals com dels serveis existents a la ciutat, per construir un pla que s’adeqüés al flux de persones refugiades que s’esperava. Però, si la pregunta és sobre com mobilitzar la maquinària de l’Ajuntament per donar resposta a una “emergència” com aquesta, he de reconèixer que és molt diferent de la rapidesa de mobilització de l’ajuda humanitària. Tot i així, crec que ens n’hem sortit prou bé.

En alguna ocasió ha afirmat que precisament l’encert d’aquest pla ha estat haver-se adaptat als diferents escenaris.

Efectivament, la realitat geopolítica ha canviat intensament en els darrers anys i, per tant, també ho han fet els orígens i el tipus de persones refugiades a Barcelona. Ara mateix els països d’origen més nombrosos són Veneçuela, Ucraïna, Hondures, Colòmbia i El Salvador, que mostren uns focus d’expulsió no tan bèl·lics, sinó de conflictes subjacents. Un exemple seria el de l’efecte de les maras i la violència urbana a l’Amèrica Central.

“Els canvis geopolítics han fet canviar l’origen i el tipus de persones refugiades. I els serveis per atendre-les han d’adaptar-se a això”

D’altra banda, un altre element distorsionador que també cal tenir present és l’efecte de les polítiques de refugi d’altres països. És el cas del tancament de les fronteres italianes per part de Salvini, que ha redirigit un flux que no sempre passava per Espanya cap a la nostra frontera sud. Tot i que els punts de creuament de la Mediterrània no són vasos comunicants, el fet del tancament primer de la ruta balcànica i després de l’accés a ports italians sí que ha provocat un augment important dels fluxos per la frontera sud. Tanmateix, hem de recordar que la majoria de migrants i refugiats que arriben a l’Estat ho fan per ports i aeroports, d’una manera regular.

I per aquests motius s’han canviat paràmetres en l’atenció que es fa des de l’Ajuntament?

És clar. En els idiomes, per exemple, cal flexibilitat per poder atendre de sobte molta gent de llengua no castellana, o al revés, ara que la majoria són de l’Amèrica Central les dificultats primeres són unes altres.

“La complexitat d’homologar els estudis de les persones que sol·liciten asil és un coll d’ampolla per a molts professionals nouvinguts”

Per exemple?

Les persones que venen de l’Amèrica Central potser tenen unes expectatives més altes, perquè coneixen més els seus drets i en són més conscients. També hi ha el tema de les titulacions: ara mateix l’homologació és un coll d’ampolla per a molts professionals que podrien treballar des del dia u de la seva arribada, però que, per la duració dels tràmits per convalidar els títols, han de fer altres tipus de feines que aquelles que feien al seu país d’origen.

Un altre exemple de necessitat d’adaptació dels serveis d’acollida és l’augment del percentatge de famílies que arriben, comparat amb èpoques anteriors, en què venia primer l’home o la dona i posteriorment es feia una reagrupació. Els conflictes subjacents dels que abans parlava tenen aquest efecte en les formes de la migracions.

Les entitats de la societat civil han estat clau per poder adequar l’atenció a aquesta diversitat?

Les entitats han estat i són cabdals en el desenvolupament del pla “Barcelona, ciutat refugi”. Sense elles no hauríem pogut dur a terme la majoria de projectes. Moltes ja hi eren abans del pla, i efectivament, han permès atendre tots aquests perfils humans i socioeconòmics diferents, tant persones maltractades com persones LGTBI, famílies amb menors o d’altres, d’una manera adequada a la seva realitat concreta. I no parlem dels límits de contractació de personal que té l’Administració; l’ampliació dels serveis només ha estat possible a través del treball amb entitats.

Tornant al balanç dels quatre anys de “Barcelona, ciutat refugi”, quin seria el projecte estrella, el que ha donat més bons resultats?

Tots els projectes tenen la seva raó de ser, i crec que el més just seria reconèixer que, en realitat, el conjunt d’actuacions ha estat la resposta necessària a un fenomen complex, variant i que partia d’uns serveis escassos i poc reconeguts.

Per tant, l’increment (un 121% des del 2015) dels recursos que heu assignat a l’acollida li semblaria justificat.

Els recursos han anat creixent amb l’augment del número de persones amb necessitats d’atenció en l’acollida. I considerem —de fet, és com un mantra que anem repetint— que els recursos són una inversió en la cohesió social futura i en ciutadania, cosa que ens evitarà molts conflictes. És un estalvi de futur.

El fet de tenir un pla específic de refugi crea un greuge comparatiu entre qui entra com a immigrant i qui ho fa com a sol·licitant d’asil?

Si la pregunta és si tenen més serveis públics a la seva disposició, la resposta és que no. El que intentem des de l’Ajuntament és que tothom tingui l’atenció que li cal, amb elements comuns, però també amb serveis molt específics, que tinguin en compte la diversitat de necessitats. A Barcelona tothom ha de sentir-se com un ciutadà o una ciutadana més, i això implica que persones refugiades, immigrants i qualsevol altre col·lectiu han de poder accedir als serveis comuns. I perquè se li garanteixin els drets, també ha de poder tenir una atenció ad hoc per a la seva situació concreta.

Barcelona ara mateix és un referent pel que fa a l’atenció als refugiats?

La veritat és que sí. I no només a nivell estatal, on formem part de la Xarxa de Ciutats Refugi i som un referent gràcies a molts projectes innovadors que posteriorment s’han desenvolupat en altres municipis. També a nivell europeu; el model del SAIER de one stop shop (una sola finestreta) ha estat un referent per a ciutats com Amsterdam, París i Gdańsk, entre altres.

“Sense les entitats no hauríem pogut tirar endavant el pla ‘Barcelona, ciutat refugi’”

Això sí, nosaltres també hem reproduït projectes que ja funcionaven en altres llocs, a Alemanya, per exemple, on la cultura de l’acolliment té més recorregut i és millor que aquí.

Aquest perfil us ha permès incidir en diversos àmbits?

I tant, hem estat molt actius en el Congrés dels Diputats i en fòrums internacionals com el Global Compact for Migration. També hem treballat braç a braç amb altres ciutats igualment compromeses a afrontar d’una manera inclusiva la qüestió de les migracions, com Atenes, Berlín, Hèlsinki i París, entre d’altres.

Com heu viscut la relació amb la resta d’administracions responsables?

Un dels elements que ens ha colpejat des de l’inici del pla és la solitud, una solitud davant d’un problema que s’hauria d’abordar amb més recursos i molta coordinació. La manca de diàleg i de voluntat de les administracions responsables, sobretot de l’Estat, ha estat decebedora i irresponsable.

“L’Estat no ha donat cobertura en matèria habitacional a la gran majoria de demandants d’asil, i ha estat l’Ajuntament el que ha hagut de cobrir aquesta mancança”

Recordem que la principal competència en matèria d’asil la té el Govern central. La incapacitat o l’absència d’intenció política de gestionar conjuntament el fenomen de la migració ens ha deixat sols davant molts problemes, que ha hagut de resoldre la ciutat. Per posar-ne un exemple, l’Estat ha estat incapaç de donar cobertura en matèria habitacional a la gran majoria de demandants d’asil, i ha estat l’Ajuntament el que ha hagut de cobrir aquesta mancança. Només el 2018, Barcelona ha hagut de gastar més de 2, 2 milions d’euros en allotjament, una competència que no té i per a la qual no ha rebut ni un euro. Això, i la incapacitat de la Generalitat per empatitzar amb els municipis, que afronten quasi en solitari l’acollida, han estat les meves principals decepcions dels anys que he estat al capdavant del pla.

Quins passos us agradaria fer a partir d’ara? Millores, rectificacions?

Tenint en compte que creiem que som davant d’un fenomen que serà estructural i no pas conjuntural, hauríem de poder consolidar els serveis com a estructures, modificar-ne la provisionalitat que ara mateix tenen. De fet, ja caminem en aquest sentit; aviat obrirem un espai que permetrà esponjar els dos existents i oferir atenció en millors condicions (de privacitat, d’espai d’espera…). Però caldrà esmerçar esforços per consolidar uns pressupostos dignes i fixos, des del principi.

Per acabar, perilla el pla “Barcelona, ciutat refugi” si l’Ajuntament canvia de color polític?

Depèn, però volem pensar que no, que aquests quatre anys han servit per demostrar la necessitat d’un pla com aquest i perquè la ciutadania comenci a integrar que, com deia abans, potser les migracions són cícliques, però que sempre hi seran. Com deia abans, el refugi ha arribat per quedar-se, i no tenir un pla específic, tant se val el nom que tingui, per donar-hi resposta seria irresponsable.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp