“El fantasma de la intolerància torna a cavalcar a Europa”

22/11/2016 - 14:19

Redacció

Entrevista. Conversem amb Jaume Asens, quart tinent d’Alcaldia i responsable polític del pla “Barcelona, ciutat refugi”.

Advocat penalista especialitzat en la defensa dels drets humans i els moviments socials i en la lluita contra la corrupció, Jaume Asens (Barcelona, 1972) és tinent d’alcaldia de Drets de la Ciutadania, Participació i Transparència des que Barcelona en Comú va arribar al Govern municipal, el juny del 2015. Des d’aquesta àrea de responsabilitat, gestiona algunes de les noves maneres de fer política del consistori i altres que entronquen directament amb el seu passat de lletrat i d’activista defensor dels col·lectius menys protegits de l’abús de les elits de poder. Des del maig, d’ell depenen també les actuacions municipals en l’àmbit del refugi i l’acollida.

El pla “Barcelona, ciutat refugi” ha fet un any. Quin balanç en fas?

És un balanç positiu, però no podem caure en l’autocomplaença. Les expectatives que vam despertar no les hem pogut complir, no per responsabilitat nostra, sinó a causa de la situació de bloqueig, d’opacitat informativa i de falta de coordinació amb l’Estat, que és qui té les competències en política migratòria i d’asil. Tot i això, crec que la ciutadania, que sempre passa al davant de les institucions, ha estat a l’altura, i nosaltres, com a Ajuntament, també. Hem exercit un rol de lideratge, no només en l’àmbit estatal, sinó també en l’europeu, i hem buscat espais de cooperació directa amb altres ciutats per superar les cotilles estatals. El balanç és positiu, però no ens podem sostreure a les limitacions de l’Estat on ens trobem.

Com us afecten aquestes limitacions?

Ens afecten directament, perquè és l’Estat qui regula el flux de persones refugiades. És una competència seva, i són ells qui decideixen els refugiats que poden venir o no. L’Estat espanyol va assumir una quota de persones refugiades que ha d’acollir, i fins ara només n’han arribat el 3%, i queda només un any. Inicialment vam preveure un pla de xoc d’emergència a partir de les informacions que ens donaven la Generalitat i les entitats que treballen sobre el terreny; pensàvem que havíem d’estar preparats per assumir un volum important de refugiats, i això no va passar. Les nostres accions s’han anat adaptant a un context molt canviant i molt incert, però amb unes expectatives molt altes de la ciutadania.

“Les nostres accions s’han anat adaptant a un context molt canviant i molt incert, però amb unes expectatives molt altes de la ciutadania”

Quins són els reptes principals?

Tenim un repte doble. L’un és a curt termini: acollir en condicions dignes els refugiats que arriben a la nostra ciutat, tant si ho fan per mitjans legals com de forma irregular. L’altre, aquest a més llarg termini, és garantir-ne l’autonomia i la capacitat per accedir al mercat de treball per incorporar-se a la societat d’acollida en una situació de màxima igualtat. Amb aquest objectiu, tenim una sèrie de programes que supleixen les mancances del programa d’atenció estatal i que estan destinats, precisament, a acompanyar aquestes persones en el recorregut cap a la ciutadania plena. No es tracta només d’aconseguir que arribin aquí, sinó que, un cop aquí, puguem garantir que visquin en condicions dignes i tinguin les necessitats cobertes, i això és una responsabilitat que estem assumint nosaltres tot i que, en realitat, en gran mesura, li tocaria a l’Estat.

La setmana passada vau presentar el balanç d’aquest primer any. S’entén i es valora la feina que s’està fent?

Crec que, en general, s’entén. Nosaltres hem fet un esforç per apartar tot el que és l’àmbit del pla “Barcelona, ciutat refugi” de les picabaralles partidistes, i per això sempre hem intentat informar-ne regularment l’oposició i fer-los-en partícips, perquè això no sigui un èxit només del Govern, sinó de tot l’Ajuntament. Tot i això, és veritat que no sempre ho aconseguim. En el context on som ara, quan es debaten els pressupostos i els diferents partits es posicionen en funció de les expectatives electorals en unes hipotètiques eleccions autonòmiques, la picabaralla general que es produeix en tots els àmbits també ha arribat, encara que d’una manera molt esmorteïda, a l’àmbit del refugi.

Et refereixes a l’enfrontament amb el grup municipal de Convergència i Unió? No vas ser molt dur?

Més que ser dur amb Convergència, Convergència va ser dura amb nosaltres. Van dir que gesticulem molt, però que no aportem resultats tangibles i concrets. I això no és cert. El que vam dir és que els partits que ens interpel·laven formen part d’un govern a la Generalitat que considerem que no està fent prou coses i als quals demanem més coresponsabilitat amb el que fem nosaltres. Tothom a l’Estat ens està mirant i intentant seguir els nostres passos, perquè reconeixen el nostre lideratge, i la Generalitat, també, i nosaltres ens en sentim orgullosos. No és des del retret que vaig formular la resposta, és més aviat des de la voluntat que la Generalitat assumeixi un esforç més gran. El 2015 va destinar només 600 euros del pressupost al Pla de protecció internacional a Catalunya; és poc, i penso que hi podria fer més. Això normalment no ho diríem, perquè volem preservar l’àmbit de refugi i la coordinació amb la Generalitat, que està sent positiva, però quan els partits de l’oposició ens embruten de fang, ens obliguen a recordar què fa cadascú. També els vam dir que ens demanen que fem més sense dir-nos què és el que troben a faltar. Si ens assenyalessin alguna cosa que podem fer i no fem, valoraríem la possibilitat de fer-ho conjuntament, però no és el cas. És una crítica genèrica buida de propostes concretes, que sí que és de gesticulació.

“L’oposició ens demana que fem més, però sense dir-nos què troben a faltar. Si ens fessin propostes concretes, valoraríem la possibilitat de fer-les conjuntament”

Et vas fer càrrec del pla “Barcelona, ciutat refugi” al mes de maig. Per què, i què implica aquest canvi de dependència política?

Creiem que amb aquest canvi dotem de més coherència les polítiques de drets humans, que depenen de la nostra Tinència. Crec que tractar immigració, refugi i drets de ciutadania sota el paraigua d’una mateixa tinència és un encert que permet treballar amb una perspectiva més sòlida i integral. L’entrada al Govern del PSC va significar una reestructuració de les diferents àrees i responsabilitats, i vam pensar que tenia més sentit vincular el pla “Barcelona, ciutat refugi” als drets humans i la resta de migrants, perquè són problemàtiques que tenen moltes coses en comú.

Es pot equiparar la situació de les persones refugiades amb la dels manters, com demana la CUP Barcelona?

Són fenòmens diferents, i crec que no se’ls fa cap favor vinculant-los. És veritat que a vegades la distinció entre refugiats que fugen d’una situació de conflicte bèl·lic i migrants que fugen de la fam i de la pobresa no és gens fàcil de fer, però és una distinció que sí que fan el dret internacional i la legislació espanyola, que atorguen més drets als uns que als altres. Això és un dels problemes que tenim, perquè les persones que exerceixen l’activitat de venda ambulant no autoritzada s’enfronten a una llei d’estrangeria que té un contingut clarament discriminatori i que els posa grans barreres per accedir al mercat de treball. Tot i així, el cert és que hem posat en marxa polítiques innovadores. Com en el de refugi, en aquest àmbit hem fet el que cap govern ni cap ajuntament fins ara no han pogut fer. Per exemple, posar en marxa 75 plans d’ocupació que els permetran no només aconseguir una feina, sinó també aconseguir la ciutadania i el dret de residència. Creiem que ha de poder ser compatible obrir tots els serveis municipals d’atenció a les persones en situació irregular i a les que es dediquen a la venda ambulant no autoritzada amb el fet de tenir un posicionament de ciutat que sigui contrari al fet que es produeixi aquesta venda ambulant, per l’impacte que té en l’espai públic.

Sempre heu defensat que el refugi no és una qüestió de solidaritat, sinó de drets. Estan complint l’Estat i la Unió Europea les seves obligacions internacionals?

Efectivament, no és una qüestió de solidaritat, i encara menys de caritat, sinó que és una qüestió de deure i obligació establerts pel dret internacional. Ara mateix els estat europeus, no només l’espanyol, incompleixen la normativa europea, que està consolidada en l’àmbit de l’asil. El cas més flagrant és l’acord assassí amb Turquia, que és un país que no és segur i que no respecta els drets humans. Aquest acord no garanteix el tracte individualitzat dels sol·licitants d’asil i no impedeix de forma clara el risc que es puguin produir deportacions col·lectives.

Assassí?

Les darreres dades que tenim són més de 4.600 morts a la Mediterrània des de l’inici d’aquest any. És un acord que no es pot sostreure a una realitat, que és que la Unió Europea sembla que vulgui que certes morts es produeixin lluny de la seva consciència, per això externalitza el control de les fronteres i per això mira cap a una altra banda amb les morts a la Meditèrrania, que s’ha convertit en una fossa comuna. La falta de vies legals i segures és la responsable d’aquestes morts. La gent es llança al mar perquè no hi ha altres formes d’arribar. És una política d’omissió o de relaxació de les seves obligacions, que té com a conseqüència que es produeixin aquestes morts. Evidentment, no hi ha dol, una voluntad d’assassinar aquestes persones, però sí que hi ha una responsabilitat, si no penal, sí moral i política. Són morts que ens apunten amb el seu dit acusador.

“La falta de vies legals i segures és la responsable de les morts a la Mediterrània. La gent es llança al mar perquè no hi ha altres formes d’arribar”

La Llei espanyola de protecció de la seguretat ciutadana autoritza també les “devolucions en calent” de migrants que entrin al territori espanyol per Ceuta i Melilla. Com ho valores?

Això va ser un subterfugi del ministre Fernández Díaz —del qual tothom coneix les credencials democràtiques i el respecte pels drets humans— per donar cobertura legal a una pràctica que és contrària al dret internacional i als tractats que ha ratificat l’Estat. Tots sabem que una frontera és una línia que divideix la jurisdicció entre un estat i un altre, però el que pretén aquesta regulació és crear una zona d’excepció a Ceuta i Melilla, on la frontera la determini la Guàrdia Civil. D’aquesta manera, es poden retornar al Marroc persones que ja han trepitjat el territori espanyol sense ni tan sols identificar-les. El Govern espanyol incompleix les seves obligacions amb les persones que arriben al territori espanyol, encara que sigui de forma irregular: les ha d’identificar, els ha de garantir assistència lletrada, els ha de preguntar si han fugit d’una guerra i ha de fer els tràmits oportuns si són sol·licitants d’asil. L’ACNUR i el comissari de Drets Humans del Consell d’Europa, Nils Muižnieks, han dit que legalitzar les devolucions en calent és, en el fons, el fi de la política d’asil. Hi ha un procés en marxa que pot ser important davant del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Es tracta d’una mesura cautelar presentada per un advocat en nom d’una persona que va arribar a Melilla i va ser retornada al Marroc. I s’ha admès a tràmit.

Només queda Estrasburg? No hi ha altres mecanismes per exigir responsabilitats a l’Estat si viola el dret internacional?

És molt difícil. El fet que una llei habiliti aquesta pràctica fa molt difícil que els tribunals ordinaris de justícia actuïn. Això té molt a veure amb el sistema judicial que tenim, que és molt complaent i submís al poder polític. La legalització de les devolucions en calent, de fet, es va produir pocs mesos després que s’imputés un tinent coronel de la Guàrdia Civil per una devolució en calent a Melilla. La resposta del ministre de l’Interior va ser legalitzar-les. Finalment es va arxivar el cas, no per l’aplicació de la normativa, que és posterior als fets i no té efecte retroactiu, però sí per una clara pressió política.

Això ha passat en altres ocasions. Per exemple, en el cas de la justícia universal. En un moment donat, el Govern va portar al Congrés una llei ad hoc per garantir la impunitat dels delictes de genocidi que s’estaven perseguint i aturar els processos penals en marxa. En el cas de delictes del franquisme, per exemple, no hem aconseguit imputar cap dels criminals d’aquells delictes i, en canvi, el jutge que va intentar investigar-ho [Baltasar Garzón] va acabar assegut al banc dels acusats, malgrat que tenia el Consell d’Europa i el dret internacional a favor seu. Tenim un sistema judicial en què els jutges se senten sols i sense poder per tirar endavant investigacions en què l’Estat està involucrat. Si hem de ser francs, el sistema judicial està pensat per perseguir delictes de robatori, de bagatel·les, contra la propietat, però els delictes que involucren l’Estat es troben amb moltes dificultats, com és el cas de les tortures.

“El sistema judicial que tenim és molt complaent i submís al poder polític”

La Unió Europea ha establert quotes solidàries de reubicació i reassentament de persones refugiades, però alhora promou el retorn, voluntari o forçat, dels immigrants en situació irregular…

La majoria de la gent que marxa de l’Estat espanyol ho fa de forma voluntària. Estem en un moment, en plena crisi, en què l’Estat ha deixat de ser una destinació predilecta; el saldo migratori és negatiu, hi ha més persones que marxen que no que arriben, i no només persones migrants, també joves que han de buscar feina a fora. Hi ha una dada rellevant, que és que només el 6% de les persones que marxen de l’Estat ho fan de forma forçada, a través d’expulsions, mentre que la immensa majoria retorna als seus països d’origen voluntàriament. Per tant, l’impacte de les expulsions en els fluxos migratoris és mínim, i per això s’hauria de generar un debat sobre la necessitat de recórrer a aquesta pràctica. És una pràctica molt traumàtica per a les persones que la pateixen i que han estat tancades en un centre d’internament d’estrangers (CIE), i es duu a terme en condicions molt indignes: a vegades amb gent sedada, emmanillada, a una temperatura molt baixa. Mereixeria ser objecte d’un debat més profund.

Al juliol l’Ajuntament va anunciar l’ordre de clausura del CIE. Com està avui aquesta qüestió?

Vam dir des de l’inici que el CIE és un atac als drets humans, però també a la nostra sobirania com a ciutat i com a país, perquè hi ha un consens ampli de les institucions i de la ciutadania que no el volem. És un equipament no desitjat, i s’han aprovat resolucions en aquest sentit tant al Parlament de Catalunya com al Ple de l’Ajuntament. Però més enllà del compromís de fer tots els possibles per tancar-lo, també hi ha el compromís que, mentre no ho aconseguim, les persones internades s’hi estiguin en les condicions més dignes i de seguretat. I la seguretat no hi és garantida, perquè actuen sense la llicència d’activitat, cosa que és una paradoxa: el CIE no té els papers en regla. En un moment com l’actual, en què ha augmentat la conflictivitat, perquè els interns comencen a rebel·lar-se i a fer accions de protesta, encara és més important garantir les condicions de seguretat, encara més en un CIE com el de Barcelona, on hi ha hagut incidents en el passat que van portar a la mort de tres persones.

No podem frivolitzar una qüestió tan important. Vam fer el requeriment, i sorprenentment, el ministre de l’Interior, en aquell moment el senyor Fernández Díaz, es va col·locar en una posició de desobediència, i això també és un acte de menyspreu a la nostra sobirania i a les nostres competències de control sobre qualsevol equipament públic o privat de la ciutat. El pas següent que farem és intentar que es precinti. Com que sabem que això és impossible d’executar, ja que es tracta d’una instal·lació policial, hem decidit acudir als tribunals perquè sigui el jutge qui decideixi si s’ha de tancar o no. És evident que l’actitud del Ministeri de l’Interior té a veure amb la por que, si es guanya aquesta batalla, obligui la resta de CIE de l’Estat a revisar les condicions, que en alguns casos encara són pitjors, ja que són antigues comissaries.

“Acudirem als tribunals perquè sigui un jutge qui decideixi si el CIE de Barcelona s’ha de tancar o no”

La mesura de govern “Barcelona, ciutat de drets”, que es va aprovar el juliol, aposta per dotar les polítiques públiques d’una perspectiva de drets humans. Moltes de les prioritats tenen a veure amb la població migrada. Queda molta feina per fer?

En queda molta per fer, i el problema és que molta d’aquesta feina no depèn de nosaltres. Estem intentant treballar per la ciutadania plena amb el marge estret de competències que tenim, però, evidentment, queda molt per fer, perquè tenim una llei d’estrangeria realment discriminatòria. Tenim un marc legal que discrimina les persones migrants en molts sentits: per exemple, no poden ni tan sols votar, prop d’un 20% dels veïns de la ciutat de Barcelona no poden exercir els seus drets polítics. Una de les coses que podem fer, i que estem fent, és garantir l’accés universal a l’empadronament i als serveis municipals.

La mesura de govern preveu posar en marxa un pla contra la islamofòbia. Et preocupa aquesta qüestió en relació amb l’arribada de persones refugiades musulmanes?

Sí, però no només això. Ara mateix només cal mirar a Europa, on torna a cavalcar el fantasma de la intolerància que crèiem superat amb la victòria contra el feixisme després de la Segona Guerra Mundial i tots els compromisos de diàleg, de pau i de declaracions de drets humans. Estem en un moment d’involució, en què els moviments xenòfobs i racistes creixen al continent europeu i també en altres llocs, com als Estats Units, i aquests moviments ho vinculen a la immigració i als refugiats, com una amenaça. Tot i que a l’Estat espanyol, i sobretot a Barcelona i Catalunya, no hi ha ara elements que ens hagin d’alarmar, no podem baixar la guàrdia, no estem immunitzats contra aquest virus. El pla contra la islamofòbia, que s’emmarca dins d’un pla de lluita contra les diferents expressions de l’odi, és una peça fonamental per evitar que aparegui un fenomen que aquí ara mateix és molt emergent, però això no ha de ser un pretext per no reforçar aquestes defenses.

En aquest marc, també vam decidir personar-nos en el procediment penal contra uns joves que van agredir una dona musulmana que estava embarassada, precisament per refermar el nostre compromís contra la islamofòbia i per intentar aconseguir una sentència que pugui ser exemplar. El pla l’estem treballant amb les diferents entitats de drets humans, amb col·lectius musulmans i experts, i el volem presentar a principis d’any. Ha de servir per lluitar contra els prejudicis i les idees preconcebudes que tenen alguns veïns de la ciutat en relació amb la població musulmana, i potenciar la cohesió social i la convivència.

“A principis d’any presentarem un pla contra la islamofòbia per lluitar contra els prejudicis que tenen alguns veïns de la ciutat”

Per què creus que l’Estat espanyol és un dels pocs països de la Unió Europea que se salva del creixement d’aquests moviments xenòfobs i d’extrema dreta?

Crec que això té a veure amb l’emergència d’un moviment com el 15-M. A l’Estat el malestar per la crisi l’han sabut capitalitzar els moviments socials, el 15-M, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o les marees, i les expressions institucionals que tenen a veure amb aquest cicle de protestes, com és el cas de Podemos o de nosaltres mateixos, que vam aparèixer a l’empara de totes aquestes mobilitzacions i responsabilitzem de la crisi les oligarquies i els que manen en comptes de criminalitzar o buscar responsabilitats en els veïns del costat. Estem una mica com als anys trenta a Europa: hi ha dos relats amb components populistes, d’esquerres o de dretes, que es disputen una mica el lideratge del malestar, en clau emancipadora o en clau agressiva.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp