El dret d’asil dels menors no acompanyats

29/04/2019 - 12:43

Redacció

Acollida. Una part dels menors estrangers no acompanyats són sol·licitants de protecció internacional. Segueixen els mateixos itineraris d’acollida que la resta?

Són molt vulnerables. La realitat dels i les joves que han travessat les nostres fronteres sense l’acompanyament d’un adult és molt dura. Sense cap referent familiar, sense diners. Són atesos en centres d’acollida com a immigrants menors per les administracions autonòmiques competents i, en alguns casos, segueixen un itinerari paral·lel com a demandants de protecció internacional, si han patit persecucions o han estat objecte de tràfic amb finalitat d’explotació al seu país d’origen, durant el trajecte o aquí, quan ja són a Europa. Aquest itinerari, però, no està exempt d’impediments i incertesa pel fet de ser menors.

Els menors estrangers no acompanyats (MENA) han estat protagonistes de moltes notícies en els darrers mesos, primer per l’increment del nombre d’arribades a Catalunya, entre d’altres raons pel tancament de les fronteres italianes, però, malauradament, també per la reacció de determinats grups veïnals que han amenaçat l’acollida d’aquests menors.

Entre ells, es multipliquen les històries de joves que han deixat el seu país a la recerca d’un lloc amb un futur laboral millor, com és el cas del grup més nombrós, de nacionalitat marroquina, però també trobem casos de menors que han fugit de persecucions i de situacions d’explotació sexual o laboral i que han arribat a Europa a través de xarxes per ser explotats sexualment, laboralment o amb altres finalitats. Són els menors susceptibles de sol·licitar protecció internacional.

Detecció dels joves que podrien acollir-se al dret d’asil

Anna Figueras, responsable jurídica de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), una de les entitats que s’ocupen de tramitar les sol·licituds de protecció internacional d’aquests joves, ens explica: “Els i les menors arriben de dues maneres: per la porta de la mateixa CCAR i des dels centres d’acollida, on ja es troben sota la tutela de l’organisme de la Generalitat que en té la competència, la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA).”

“Si per la seva situació es considera que poden requerir protecció internacional, s’inicia el procés de demanda d’asil”

“En el cas dels i les menors que viuen al carrer a Barcelona i que arriben a l’oficina de la CCAR per haver sentit a parlar de l’entitat, els derivem als educadors de carrer, figura que només existeix a Barcelona i que els acompanya en el tràmit amb la fiscalia per determinar si són menors. Si es resol que ho són, entren en l’itinerari de tutela de la DGAIA. Paral·lelament, si la CCAR aprecia que la seva situació pot requerir protecció internacional, s’inicia el procés de demanda d’asil”, continua explicant Figueras.

Pel que fa als i les joves que són als centres d’acollida i que podrien ser sol·licitants de protecció internacional, el treball en xarxa amb les persones professionals que els atenen és el que en permet la detecció. Aleshores es comença també un treball amb el o la menor perquè pugui decidir si presenta la sol·licitud de protecció internacional. És el cas, per exemple, de la detecció de possibles casos d’explotació sexual, en què intervenen entitats com SICAR, per fer-los un acompanyament, no només jurídic, sinó també social i psicològic.

“La reparació i la no devolució són els principals avantatges de la sol·licitud d’asil en menors”

Laura Castro, una de les advocades de SICAR, ens descriu una situació que es repeteix en molts dels casos: “Les xarxes de tràfic capten noies (i també alguns nois) ja en situació de vulnerabilitat o d’explotació en origen, i les porten aquí per ser explotades sexualment. A l’aeroport, una de les portes d’entrada habitual, les menors són abandonades per qui les acompanyava i acaben als centres d’acollida.”

Un cop allà, hi tornen a contactar i, si aquests contactes no s’intercepten a temps, tornen a caure en les xarxes d’explotació. Durant el 2018, SICAR va atendre tretze casos de menors no acompanyats que van presentar la sol·licitud de protecció internacional per tràfic d’éssers humans.

Sol·licituds de protecció internacional per a persones menors d’edat

Tant l’Anna, de CCAR, com la Laura, de SICAR, coincideixen que els principals avantatges que els pot comportar la sol·licitud de protecció són, d’una banda, la “reparació” i, de l’altra, la no devolució.

La “reparació” a la qual es refereixen és el procés mitjançant el qual les persones que han patit violències, manca de sostre o abandonament o que fins i tot han estat venudes per les pròpies famílies poden començar a recuperar-se. Parlem de processos d’atenció psicològica i social gràcies als quals aquests i aquestes menors comencen a recobrar la dignitat com a persones que se’ls ha negat fins al moment.

La resolució de les sol·licituds s’hauria de produir en un màxim de tres mesos, però no és mai així

La sol·licitud d’asil també permet garantir al menor o a la menor el dret de no contactar amb la seva família d’origen si no volen, perquè en alguns casos són la font de les agressions patides (mutilacions genitals, treball forçós i altres).

Traves i retards en el camí

Una de les traves que sembla resolta és que, per poder tramitar la sol·licitud de protecció internacional, la policia estatal requeria l’autorització del tutor del noi o noia, tot i que en realitat no era un requisit recollit enlloc. Per aquest motiu, la CCAR va presentar una queixa al defensor del poble, i s’ha aconseguit que ara mateix es puguin començar els tràmits de sol·licitud de protecció internacional sense l’autorització de cap tutor.

Queden, però, altres aspectes per resoldre. Un dels més importants és que les sol·licituds de protecció internacional que han estat admeses a tràmit s’haurien de resoldre per la instrucció d’urgència, ja que es tracta de menors. Això vol dir que s’hauria de produir en un màxim de tres mesos. Però, segons ens expliquen les advocades de les dues organitzacions esmentades, no és mai així, i les resolucions poden arribar a resoldre’s al cap de més d’un any. Sovint aquest és el motiu pel qual la resolució arriba quan els i les joves ja tenen més de 18 anys.

I amb la majoria d’edat, què?

Efectivament, molts dels menors que inicien la sol·licitud són majors d’edat quan n’arriba la resolució. Si se’ls concedeix l’estatut de refugiat, estan en condicions de treballar, però en la majoria de casos se’ls denega l’estatut i passen a una situació irregular, sense possibilitat de treballar i de ser autònoms. Això passa perquè el permís de residència que els atorga la tutela de l’Administració quan són menors no porta associat el permís de treball. És possible, doncs, que fins i tot acabin en un centre d’internament d’estrangers (CIE).

Les organitzacions que treballen amb aquests col·lectius de menors sense referents parentals han de fer front, doncs, a tots aquests entrebancs a l’hora d’intentar minimitzar el patiment i maximitzar la probabilitat que aquests joves puguin tenir una vida digna al nostre país.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp