Dones, escriptores i exiliades

17/04/2019 - 12:33

Redacció

Cultura. Aprofitant la diada de Sant Jordi, compartim propostes de lectures sobre l’exili o escrites des de l’exili per dones, algunes de conegudes i d’admirades, altres d’oblidades i admirables.

Poesia, novel·la, tractats filosòfics, contes, teatre i fins i tot guions de cine són els gèneres que aquestes dones van cultivar, abans, durant i, algunes, després de l’exili, textos coneguts com els de les autores Mercè Rodoreda i Rosa Chacel, d’altres de desconeguts com els de Luisa Carnés, recuperada recentment.

Coneixem molts més textos i històries d’escriptors exiliats, però també hi ha dones del món de les lletres que s’han vist obligades a fugir de totalitarismes i guerres. Aquesta experiència no és aliena a la seva escriptura; més o menys directament, les seves obres estan impregnades del dolor, de la pèrdua d’identitat que van patir quan van esdevenir refugiades. Aquesta llista de lectures no pretén ser res més que això: un recull breu de propostes per recuperar o descobrir petites meravelles escrites per dones que un dia van viure a l’exili.

Luisa Carnés

“Esos blandos olores exquisitos de las cocinas ricas, el sugerente calor que la envuelve a una al cruzar ante las ventanas de esas cocinas, recordándole que ha tomado a las ocho de la mañana una taza de café puro y un pedazo de pan correoso.”

Tea Rooms: Mujeres obreras

De professió escriptora desconeguda, exiliada a Mèxic l’any 1939. Si bé és cert que la seva obra citada, Tea Rooms, va ser elogiada per la crítica de l’època, també ho és que la guerra i l’exili posterior (i, tot s’ha de dir, una mort prematura) la van portar a l’oblit total.

Si més no, així va ser fins a l’any 2016, quan una petita editorial, Hoja de Lata, ens la va redescobrir editant Trece cuentos, relats escrits entre els anys 1931 i 1963 que no havien vist mai la llum. El teixit d’històries inventades i retalls de la seva pròpia vida ens descriuen la realitat obrera de l’època, i va ser precisament el seu activisme polític, obrer i feminista el que la va portar a l’exili. Un camí que també va descriure al llibre de memòries De Barcelona a la Bretaña francesa, editat per Renacimiento, una altra petita editorial sevillana.

Clara Campoamor

Poques coses noves podem dir sobre aquesta política i autora que, en la voràgine actual del feminisme, està sent apropiada per tothom, fins i tot per aquells que de segur que li haurien parat els peus quan va aconseguir el sufragi per a les dones espanyoles durant la II República, l’any 1931. Una fita que va comportar la seva mort política i que va relatar al llibre El voto femenino y yo: Mi pecado mortal.

Però una obra més desconeguda i que recull bona part del seu pensament és La mujer quiere alas y otros ensayos, també del segell Renacimiento, que va escriure des de l’exili argentí, entre el 1938 i el 1944. Campoamor és una de les exiliades de les quals sabem, per la seva correspondència, que va intentar tornar a Espanya moltes vegades, però que al final va morir sense haver-ho pogut aconseguir.

Mercè Rodoreda

“Encara que la guanyem serà com si l’haguéssim perduda, una guerra serveix perquè la perdi tothom.”

Quanta, quanta guerra

Mercè Rodoreda va marxar a l’exili el 1939, pensant que en tornaria passats uns quants mesos, ja que no havia tingut cap activitat política més enllà d’escriure en català per a alguns mitjans esquerrans del país. El seu retorn es va demorar més de trenta anys.

Rellegir Rodoreda és un dels grans plaers que podem recuperar sempre, no només per Sant Jordi: el Carrer de les Camèlies, Mirall trencat, La plaça del Diamant o Aloma són una lectura obligada i grata per a qualsevol lectora o lector. Però, per apropar-nos des de fora a l’escriptura de Mercè Rodoreda, al pes del desig, l’eix de molts dels seus relats i especialment de la seva vivència com a exiliada, tenim l’interessant text de la periodista, assagista i biògrafa Mercè Ibarz, Rodoreda: Exili i desig.

Hannah Arendt

Filòsofa i politòloga, Hannah Arendt està d’actualitat perquè els seus escrits sobre el totalitarisme ens il·lustren sobre l’època perillosa en què vivim, a causa de les tendències filofeixistes contemporànies. Recordem aquests dies la seva teoria de “la banalitat del mal”, que va encunyar al seu llibre Eichmann a Jerusalem i que sostenia que no era l’odi o el “mal” en les persones el que explica les accions de destrucció d’altres éssers humans, sinó l’absència de pensament o de capacitat imaginativa per veure les dimensions de les seves accions.

Arendt segurament va sobreviure gràcies a l’exili als EUA. Des d’allà va escriure la majoria de les seves obres més conegudes, com per exemple La condició humana i Sobre la violència. Però l’obra que us recomanem aquí és sobre la vida de Hannah Arendt, la biografia que en va escriure Laure Adler i que es va reeditar fa pocs mesos.

Rosa Chacel

L’escriptora va tornar a la seva terra quaranta anys després d’emprendre el camí de l’exili, un exili que no va acabar mai d’acceptar. Un exili, però, des del qual va escriure peces de culte, o que haurien de ser de culte, com Teresa, Memorias de Leticia Valle i La sinrazón.

De totes maneres, va ser en la novel·la Ciencias naturales on trobem unes pinzellades dels seus sentiments respecte a l’exili i el sentiment de culpa que li provocava, ja que es considerava exiliada no per “inevitable azar, sino habiéndolo asumido como fortuito escape, benéfico o liberador del calvario o suplicio de los que quedaron allá soportando, afrontando…”.

Teresa Pàmies

“Feia fred. Udolava el torb. Camí dels camions de la gendarmeria, havíem de caminar molt juntes unes amb les altres, els infants ben agafats per la mà. Uns senyors de bata blanca damunt els abrics, abans d’embotir-nos als vehicles de bestiar, ens preguntaven si dúiem polls, si teníem sarna, si escopíem sang, si patíem de malalties venèries, si carregàvem or, si teníem moneda francesa; a les noies ens preguntaven si érem verges.”

Quan érem refugiats

Quan érem refugiats és l’autobiografia de l’època de la postguerra civil d’una altra escriptora que va poder tornar a Catalunya i escriure extensament fins que va morir. Descriu el seu pas pels camps de refugiats a França i el periple posterior cap a Amèrica Llatina, on moltes espanyoles perseguides van trobar recer.

Aquest any 2019 es compleixen 100 anys del seu naixement, i l’Any Pàmies ens aproximarà moltes de les obres d’aquesta autora reconeguda i molt premiada en vida (premi Manuel Vázquez Montalbán 2006, Premi de les Lletres Catalanes 2001, Medalla d’Honor de Barcelona 1997 i Creu de Sant Jordi 1984).

Warsan Shire

“No one leaves home unless home is the mouth of a shark you only run for the border when you see the whole city running as well.”

Del poema “Home”

Warsan Shire és poeta, filla de refugiats somalis. Els seus versos lliures sovint parlen d’ells, o dels altres refugiats i immigrants del planeta. Warsan és dona, és jove i viu a Londres, però se sent somali. No n’hi ha cap obra publicada en castellà o català; de fet, ha publicat molt poc, només Her Blue Body i Teaching My Mother How To Give Birth.

Però havíem de citar-la, perquè representa la veu de l’exili actual, a més de ser l’expressió més jove i innovadora a nivell formal del refugi i de les migracions. Bàsicament la podem trobar a les xarxes social, a través de les quals mostra els sentiments de ser fora, lluny de casa, lluny de la “llar”.

I moltes més

Ens deixem moltes autores que un dia van ser exiliades: Isabel Allende, María Zambrano, María Teresa de León, Concha Méndez, María Lejárraga, Zenobria Camprubí… i, qui sap?, potser altres dones que van caure en l’oblit com Luisa Carnés i que un dia feliç seran recuperades i llegides.

Agraïm la col·laboració de la Llibreria Pròleg. La tria de llibres de la fotografia és d’Àngels Grases, una de les sòcies fundadores d’aquest espai creat el 1997 amb una filosofia ben clara: dedicar els seus prestatges a difondre i visibilitzar la literatura escrita per dones i feminista.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp