Del Marroc a Barcelona, resistències i asil LGTBI

20/05/2019 - 10:57

Redacció

Refugi. Un documental realitzat per ‘La Directa’ mostra l’estigmatització de les persones marroquines LGTBI, tant al seu país d’origen com durant la seva recerca d’asil.

El 15 de maig el Centre LGTBI de Barcelona va haver d’habilitar dues sales de projecció per acollir tot el públic que va assistir a l’estrena de ‘Fugir per estimar i ser’, un documental que relata l’assetjament institucional i social que pateixen les persones LGTBI al Marroc i la decisió que algunes d’elles han pres de fugir i demanar asil a l’Estat espanyol.

Una fugida, però, que no els garanteix automàticament la consecució del seu somni d’“estimar i ser” en pau, com ens expliquen a la pel·lícula els seus protagonistes.

El documental, que ha estat realitzat per periodistes de La Directa en coordinació amb la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) i el Servei Civil Internacional (SCI) de Catalunya i que ha tingut el suport de la beca Devreporter, es desenvolupa entorn de dos eixos: les resistències al Marroc i la demanda d’asil en territori espanyol, en concret a Barcelona. També s’hi tracta el funcionament del Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI) de Ceuta, on els migrants esperen ser enviats a diversos punts de la Península.

Resistències al Marroc

Els testimonis de les persones LGTBI que viuen al Marroc són, si més no, xocants. A molts països del món l’homosexualitat encara està penada per la llei, i el Marroc és un d’aquests països. Segons explica Oussama Bourouja, activista d’Akaliyat (‘minories’, en àrab), associació que defensa els drets i les llibertats de les persones LGBTI al Marroc, “la llei 489 del codi penal marroquí ens pot comportar penes de sis mesos a tres anys i multes per mostrar en públic escenes dites ‘lascives’ entre persones del mateix sexe”. Ho relata al col·loqui posterior a l’estrena, però per videoconferència. Finalment no ha pogut assistir a un acte on estava convidat perquè no li han donat el visat.

“La llei al Marroc ens pot portar a la presó per escenes dites ‘lascives’ entre persones del mateix sexe”

L’Oussama és l’únic protagonista que viu al Marroc i que ha mostrat la cara a la pel·lícula. Assegura que no vol marxar del seu país, perquè creu que és allà on ha de treballar, malgrat les persecucions i el perill a què s’exposa.

Les altres persones protagonistes entrevistades al Marroc no es veuen amb cor d’aparèixer explícitament al documental per por de represàlies i de l’actitud de la seva pròpia família. Al Marroc un 67% de la població declara que se sentiria molt incòmode si el seu veí fos LGTBI, segons dades de l’Associació Internacional de Gais i Lesbianes (ILGA).

Una de les realitzadores del documental, Victòria Oliveres, explica en el marc del col·loqui posterior a la projecció del film que el gran repte de la realització va ser aconseguir que persones LGTBI marroquines que es troben en grans dificultats per viure una vida digna volguessin explicar la seva història. Oliveres considera que aquestes persones són molt valentes, perquè, malgrat els plans indefinits, tallats i molt ben escollits pels realitzadors del documental, podrien arribar a ser objecte de persecucions si les descobreixen.

Fugir tampoc no és un camí de roses

Els que es consumeixen sota la pressió insofrible i es poden permetre fugir a països com Espanya tampoc no ho tenen fàcil; al contrari, la demanda d’asil no garanteix una vida digna. D’una banda, perquè només una de cada quatre sol·licituds acaba amb una resolució favorable, i a més, el col·lectiu LGTBI es troba amb obstacles afegits.

Els insults i l’estigmatització no s’acaben un cop presentada la sol·licitud d’asil a Ceuta

“Aquestes persones no tenen documents que n’acreditin la persecució”, diu Yolanda Nieves, del CCAR, “i per tant els és encara més difícil explicar-ho.” A més, continua Nieves, “a les primeres entrevistes de sol·licitud de protecció internacional es troben amb policies poc formats o que directament tenen prejudicis. Fins i tot els intèrprets poden posar entrebancs i pressió a les persones que estan explicant el seu periple”.

Encara més sorprenent és el relat d’alguns protagonistes del documental, com el de la Magia, una jove transsexual que, tot i que ha aconseguit que la seva sol·licitud hagi estat admesa a tràmit i, per tant, podria anar a qualsevol lloc de la Península per treballar-hi i viure-hi, està retinguda al Centre d’Estada Temporal d’Estrangers de Ceuta des de fa mesos. Aquesta situació s’agreuja per l’actitud del personal del centre i de companys i companyes de petició d’asil, que no sempre accepten les persones LGTBI. Els insults i l’estigmatització continuen.

Barcelona, un recer

El documental també dona veu a algunes persones marroquines demandants d’asil per motius d’orientació sexual que se senten acollides tant per entitats civils com Acathi, que els dona aixopluc, una mena de “segona família”, com pel Govern de la ciutat, a través del programa Nausica, que complementa l’ajuda estatal i ofereix un seguiment específic a persones LGTBI, tal com assegura Ignasi Calbó, director del pla “Barcelona, ciutat refugi”, de l’Ajuntament de Barcelona. Malgrat això, els migrants LGTBI poden seguir tenint dificultats en el dia a dia, per atacs homòfobs però també xenòfobs, a causa dels seus orígens culturals i religiosos.

La realització de documentals com Fugir per estimar i ser i l’existència d’espais com el Centre LGTBI de Barcelona, seu de l’estrena, continuen sent necessaris per visibilitzar realitats tan dures i properes com la de les persones LGTBI al Marroc, que es repeteixen en molts altres indrets del món.

Properes projeccions programades:

Dimecres, 22 de maig, a les 20.00 hores
Acadèmia de les Ciències Mèdiques (carrer Major de Can Caralleu, 1-7)
Organitzat amb la Societat Catalana de Sexologia

Dijous 27 de juny
“Cinema a la fresca, cinema de lluites!”, a l’Àgora Juan Andrés Benítez.
Organitzat pel Servei Civil Internacional

Comparteix aquest contingut

Whatsapp