Lluny de les ‘maras’ de Centreamèrica

24/07/2019 - 16:13

Redacció

Refugi. La violència de les ‘maras’ és una xacra i una de les causes més importants de les demandes de protecció internacional de països com Hondures i El Salvador. Però per què es rebutgen sistemàticament aquestes sol·licituds?

Marabunta: població massiva de certes formigues que arrasen tot allò que toquen. Aquest és l’origen de la paraula ‘mara’, utilitzada per descriure les bandes violentes que assolen països com Hondures i El Salvador. Junt amb la pobresa, la por de perdre la vida és la principal causa de fugida d’aquests països i el que explica els èxodes massius que s’hi produeixen. Una part de les persones procedents d’aquest context de violència arriba a Espanya: per a les persones hondurenyes és el primer país escollit; per a les salvadorenyes, el segon, després d’Itàlia. Tot que i l’activitat extorsionadora i criminal de les ‘maras’ és prou coneguda, fins al 2017 l’Estat espanyol va rebutjar sistemàticament les sol·licituds de protecció internacional de les persones que havien fugit d’aquestes bandes criminals. Des d’aleshores, la disposició de les institucions espanyoles a atorgar-los l’estatus de refugiat és més gran, però continuen havent-hi massa denegacions tenint en compte el perill enorme del retorn.

Extorsió, amenaces, assassinats

La violència de les maras té moltes cares: des de l’extorsió econòmica, els segrestos i el reclutament forçós, fins als assassinats, les desaparicions i les violacions. I un únic element en comú: el terror en les poblacions on estan instal·lades.

Les causes de la seva existència també són múltiples. La pobresa i la manca de perspectives de futur, la corrupció crònica i el fet de ser països on durant generacions s’ha viscut en guerra són clau per explicar el perquè d’aquest fenomen. La vida quotidiana a les zones controlades per les quadrilles pot arribar a ser un malson, i els estats gairebé no proporcionen cap recer a la població; al contrari, en molts casos la intervenció de les institucions encara genera més por. Les denúncies porten sovint a més amenaces i situacions de més perill. La fugida esdevé en molts casos l’única sortida per sobreviure.

L’any 2018, de les 160 sol·licituds de refugi d’hondurenys, només se’n van atorgar 10, i totes les 120 de salvadorenys van ser rebutjades

Entrebancs a la hora d’aconseguir l’asil

La majoria de centreamericans que han sol·licitat protecció internacional a Espanya són persones directament amenaçades o que han viscut la violència d’aquestes bandes en el si de la família: l’any 2018, 2.410 persones d’Hondures i 2.275 d’El Salvador, segons l’últim informe sobre dades de refugi de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR). Però les dades de concessió de l’estatus de refugiat són molt decebedores. Si ens atenem a les sol·licituds també del 2018, de les 160 presentades per hondurenys, només se’n van aprovar 10, i totes les 120 sol·licituds de salvadorenys van ser rebutjades. El mateix informe explica que les directrius de l’ACNUR del 2016 relatives a l’avaluació de les sol·licituds de protecció internacional procedents d’El Salvador han tingut un cert impacte, i segurament les 10 resolucions positives en són un resultat, però la realitat és que es continuen observant dèficits en les valoracions que fan les institucions a l’hora d’atorgar o no l’estatus de refugiat. Segons l’experta Alba Hernández Lacoma, les raons adduïdes per denegar una sol·licitud d’aquest tipus són tan discutibles com l’equiparació de la violència de les maras amb la delinqüència comuna (ja que està del tot demostrat que es tracta de crim organitzat contra determinats grups socials): la suposada capacitat dels estats per protegir la seva població (tot i que la majoria de relats de les persones sol·licitants posen en dubte la capacitat de protecció de les autoritats a causa de la corrupció i de la impunitat de què gaudeixen) i la insuficiència de les proves aportades (malgrat que és sabut que és molt difícil obtenir evidències d’extorsions o que les denúncies són ineficaces). Un altre argument per denegar l’asil és que existeix la possibilitat de fugida interna, tot i que se sap que les bandes tenen una influència en tot l’àmbit nacional i fins i tot internacional.

“Vaig haver de pagar diners als homes de la mara, que m’amenaçaven fins i tot de mort, si no ho feia”

La por continua

Amb l’objectiu d’incloure algun testimoni directe en aquest article, vam intentar contactar amb persones de Barcelona que han arribat al nostre país fugint de les maras de l’Amèrica Central. Ha estat gairebé impossible trobar algú que s’atrevís a parlar, per la por de ser localitzat, però sobretot per la por de les represàlies que podrien patir els familiars que continuen vivint al seu país d’origen.

Finalment l’Anita, procedent d’Hondures, va accedir a explicar-nos la seva història, això sí, amb un nom fals. L’Anita és membre de l’Asociación Mujeres Migrantes Diversas, va arribar a Barcelona fa dos mesos i és sol·licitant de protecció internacional. “Vaig començar a ser assetjada per un home que ‘em pretenia’ i que, davant el meu rebuig, va posar en marxa la maquinària de la mara a la qual pertanyia. Vaig haver de pagar diners als homes que m’enviava constantment per amenaçar-me, fins i tot de mort, si no ho feia. Vaig marxar de casa un temps, però, quan hi vaig tornar, també ho van fer les extorsions. Ho hauria denunciat, però allà, a Hondures, tothom sap que la policia treballa per a les bandes. La gent callem perquè sabem que no ens ajudaran i que la situació pot empitjorar”, explica l’Anita.

L’Anita sap que li serà difícil demostrar que ha estat amenaçada i perseguida, perquè, com que no disposa de cap denúncia ni hi ha traces de l’extorsió (va haver de canviar de telèfon i deixar-ho tot enrere quan va decidir fugir), els òrgans decisoris espanyols poden obviar el perill que l’espera si torna al seu país.

“Els joves que arriben a Espanya provinents de les maras són els que defugen més el contacte amb els grups d’aquí”

Internacionalització de les maras: són presents a Barcelona?

Segons ens comenta Marià Gàlvez, coordinador de l’Equip d’Intervenció en Grups Organitzats (EIGO) de l’Ajuntament de Barcelona, “l’any 2015 hi havia un únic grup a Barcelona, el de la mara Salvatrucha (MS13), que tenia el seu espai al districte de Nou Barris”. I afegeix Gàlvez: “Una intervenció de la Guàrdia Civil per una causa oberta a Alacant, on hi havia establerta una de les principals clicas (que és com es refereixen els mareros al concepte de grup), la va fer desaparèixer. I, en general, els joves que provenen de les maras i arriben a Espanya són els que més aviat defugen tot contacte amb grups d’aquí.”

A la resta de l’Estat continua havent-hi activitat de les maras, sobretot a Alacant i Madrid, però la Guàrdia Civil no les deixa de petja, i per això els seus membres no s’arrisquen a ser deportats, i també intenten evitar que els enviïn a presó.

L’EIGO, que té com a missió el tractament preventiu i integral de les necessitats grupals i comunitàries dels adolescents i joves que pertanyen a grups organitzats, ara mateix se centra a promoure transformacions personals en els individus vinculats a bandes com els Latin Kings, els Ñetas, els Trinitarios, els Dominicans Don’t Play, Los Menores o els Golden Boys.

També és destacable el projecte Transgang (Transnational Gangs as Agents of Mediation: Experiences of Conflict Resolution in Street Youth Organizations in Southern Europe, North Africa and the Americas), liderat per la Universitat Pompeu Fabra i el catedràtic Carles Feixa, que té l’objectiu de desenvolupar un model renovat per a l’anàlisi de les bandes juvenils transnacionals en l’era global.

La xacra de les maras és, però, una qüestió poc i mal enfocada pels estats dels seus països d’origen, Hondures i El Salvador. Com deia el periodista Roberto Valencia, autor de Carta desde Zacatraz, en què relata la vida d’un líder salvadoreny de la mara Salvatrucha, el futur és bastant incert, i és probable que calguin unes quantes generacions per posar fi la violència de les maras.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp