Històries per quedar-se glaçat

22/11/2017 - 13:15

Redacció

Sensibilització. La novel·la gràfica 'Un regalo para Kushbu' explica en còmic la fugida i el viatge traumàtic de deu persones migrants i refugiades que viuen a Barcelona.

A l’Espai Mescladís, una dona jove treballa atrafegada darrere la barra. Els clients i els habituals entren i surten d’aquesta acollidora terrassa ubicada entre el carrer dels Carders i la plaça del Pou de la Figuera, al costat d’un passatge empaperat de fotografies en blanc i negre dels veïns del barri. La Kushbu, així es diu l’encarregada d’aquest restaurant cafeteria, parla poc, però somriu molt. Ningú que no la conegui ho sap, però és una de les protagonistes d’un llibre de còmic que porta el seu nom. Coeditat per l’Ajuntament i Astiberri Ediciones, i produït per Mescladís i l’Associació Al-Liquindoi amb el suport de “Barcelona, ciutat refugi”, 'Un regalo para Kushbu. Historias que cruzan fronteras' és tant un projecte pedagògic i de sensibilització com el regal de boda amb el seu home, en Basanta, que li han fet un grup de persones que, com aquesta parella originària de Katmandú, van haver de fugir del seu país i buscar-se la vida a Barcelona. “Que què li puc regalar per al seu casament? Doncs l’únic que tinc, la meva història!”, se li va acudir a l’Ilyas.

“L’Ilyas ens va donar la idea del títol”, recorda Martín Habiague, l’ànima del projecte de la Fundació Mescladís, un projecte sostenible d’economia solidària que promou la cohesió social, el diàleg intercultural i l’enriquiment mutu al nucli antic. Argentí establert a Barcelona, Habiague va muntar Mescladís el 2005, poc després d’arribar a la ciutat procedent de Bèlgica, on, explica, havia estat testimoni de males pràctiques en la gestió de la immigració. “Vaig arribar en uns anys en què Barcelona estava rebent molts migrants i jo volia posar el meu granet de sorra positiu a escala de barri”. L’entitat acull actualment més d’una vintena de persones a les quals dona feina, la majoria de les quals són d’origen estranger, i es finança sobretot amb els beneficis del cafè restaurant.

Mescladís destina el gruix dels seus ingressos al programa “Cuinant oportunitats”,  a través del qual proporciona formació i acompanyament en el mercat laboral a persones en situació irregular i en risc d’exclusió social amb l’objectiu que puguin regularitzar la seva situació administrativa. La majoria són sol·licitants d’asil que han estat rebutjats i que arriben derivats des d’entitats que treballen amb persones refugiades. L’any passat, va formar 80 persones, 28 de les quals han aconseguit feina i papers.

Mescladís també duu a terme projectes culturals i artístics en el marc del seu programa de desenvolupament comunitari. Aquest és el cas de Diálogos invisibles, un projecte fotogràfic fet el 2015 amb el fotògraf Joan Tomàs que usa el retrat en instal·lacions urbanes a l’espai públic de la ciutat per sensibilitzar sobre la història de persones migrants condemnades a viure en la marginalitat. Com Un regalo para Kushbu, Diálogos invisibles “mostra que migrar és un dret i que està sent retallat amb polítiques migratòries criminals”, denuncia Habiague. “Quan si no hi haguessin migrants els hauríem d’inventar, perquè no hi hauria progrés ni benestar a Espanya sense el que aporten.”

Identitats individuals

Un regalo para Kushbu dona continuïtat a Diálogos invisibles. Molts dels protagonistes de la novel·la gràfica ho van ser del projecte fotogràfic i l’objectiu de les dues iniciatives és el mateix: posar noms i rostres i dotar d’identitats individuals als seus protagonistes. Les seves històries són úniques, però reflecteixen les de milions de persones que han vingut a Europa buscant un futur millor i que sovint són tractades i despersonalitzades amb nombres i estadístiques.

“Ficar-los dins de paquets amorfs és el primer pas per treure’ls la humanitat i si te la trec, puc matar-te”, afegeix Habiague. “Explicant-ne la història en primera persona hi arribes des de les emocions i tens la possibilitat d’empatitzar-hi.”

Els noms, en aquest cas, són els de la Kushbu i en Basanta, protagonistes, molt a desgrat seu, d’una història d’amor prohibida que els va obligar a fugir del Nepal i jugar-se la vida en un viatge infernal. Una història per quedar-se glaçat, com reflecteix una vinyeta del llibre que els mostra arraulits i abraçats dins d’un camió congelador creuant clandestinament Europa.

Són també els noms de l’Ilyas, el Soly, la Farida, el Raju, la Deborah, el Bubakar, la Dilora i el Camilo. Deu persones diferents, procedents de nou països de tot el món (el Nepal, l’Índia, l’Afganistan, l’Uzbekistan, el Níger, Nigèria, el Senegal, el Marroc i Colòmbia), que van acabar refugiant-se a Barcelona i s’han trobat al Mescladís. Molts van sol·licitar protecció internacional a Espanya, i a la majoria el Govern central els la va denegar. Només la Farida té l’estatus de refugiada. La resta han anat aconseguint regularitzar la seva situació administrativa per arrelament, molts amb contractes de treball reals o solidaris vinculats al servei domèstic.

Les històries de cada un d’ells són particulars, però conflueixen i tenen coses en comú, i moments en què se solapen: fugides, trajectes de risc, devolucions, detencions, precarietat, explotació i desemparament, però també solidaritat. Cada una representa un aspecte de la migració: la de la Deborah aborda l’explotació sexual i el tràfic d’éssers humans; la de l’Ilya, la dels menors que arriben sols a Europa; la del Soly, la pobresa i la recerca d’un futur millor; la del Camilo, la identitat de gènere; la de la Farida, la persecució de les dones a l’Afganistan dels talibans; la de la Kushbu, les màfies que trafiquen amb migrants; la del Raju, la detenció en un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) i la deportació al punt de partida.

I hi ha tres personatges secundaris que ajuden a enllaçar les seves històries i entendre el procés de construcció del còmic, que es constitueix en història dins de la història. Són el mateix Habiague, l’escriptor i guionista Gabi Martínez i el dibuixant Sagar Forniés, que va formar part des del principi de l’equip de creació del llibre. La novel·la volia incidir en les violacions de drets però també en la solidaritat, i hi apareixen les entitats i algunes de les persones que els han donat suport: ACCEM, la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), l’Associació Acathi, Càritas, Creu Roja o el Lloc de la Dona.

Espai d’unió

Hi ha un escenari que es repeteix, el de l’Espai Mescladís, punt d’unió i de trobada, de personatges i de dibuixants. Els uns perquè hi treballen, hi van treballar o s’hi van formar o perquè hi passen de tant en tant a saludar i a sentir-se com a casa. Els altres perquè s’hi van reunir per conèixer els protagonistes, preparar la novel·la, posar en comú la feina, debatre’n l’estil i els colors. També tenen noms. Són, a més de Forniés, i per ordre alfabètic, Tyto Alba, Cristina Bueno, Miguel Gallardo, Martín López Lam, Andrea Lucio, Susanna Martín, Marcos Prior, Sonia Pulido i Manu Ripoll.

En Soly, un dels protagonistes de la novel·la, n’és avui el gerent. Porta l’organització d’aquest local i del bar que Mescladís gestiona a l’Orfeó de Gràcia. La Kushbu és la seva mà dreta. Nascut el 1984 al Senegal, va arribar en pastera a Espanya quan tenia 22 anys somiant a poder estudiar per ser enginyer de camins. Va treballar un parell d’anys en la construcció a Almeria fins que va perdre la feina quan va esclatar la bombolla immobiliària i es va buscar la vida a Barcelona fent gairebé de si mateix en papers de figurant en diverses pel·lícules .

La seva història la va dibuixar Martín López Lam. L’entrevista que li va fer el dibuixant, i que Gabi Martínez i Martín Habiague li havien fet abans, li va servir per recordar detalls que havia oblidat i explicar moments dolorosos del trajecte de fugida del quals no havia parlat mai abans.

“Et relaxes explicant-ho, perquè dones gràcies a la vida per poder-ho explicar”, afirma

Càritas el va posar en contacte amb Mescladís, on va seguir un dels itineraris de formació sociolaborals, d’ajudant de cuina i de cambrer. Va treballar en un parell d’hotels i en un restaurant, fins que Mescladís el va contractar l’any 2011. No ha pogut ser enginyer de camins, però explica rient que ho va suplir casant-se amb una enginyera agrònoma. Però ja no li importa. Pel camí, diu, es va enamorar de l’hostaleria.

Veu pròpia

Com en el cas del Soly, la novel·la gràfica es basa en les històries dels personatges tal com les han explicades ells mateixos, de primera mà, un aspecte clau de la seva elaboració, perquè, com subratlla Martín Habiague, “els migrants som interpretats pels altres i tenim molt poca veu”.  Un regalo para Kushbu té una particularitat, i és que en general les dones protagonistes han preferit ser representades per les dones dibuixants.

“El que és molt interessant i particular d’Un regalo para Kushbu és el fet que sigui un treball col·lectiu, amb tanta gent. Entre dibuixants i protagonistes som una vintena de persones, hi ha tantes veus i tantes maneres de dibuixar!”, subratlla Andrea Lucio, una de les dibuixants que ha participat en el projecte.

Lucio ha estat l’única dels dibuixants que no ha pogut conèixer la protagonista de la història que ha dibuixat. Les seves vinyetes narren la història de la Deborah, un nom fingit per a una dona nigeriana que encara ha de protegir el seu parador i la seva identitat per seguretat. Els detalls de tot el que li ha passat els va saber a través d’Habiague i del guió de Gabi Martínez, i de les treballadores del Lloc de la Dona que van ajudar la Deborah i els seus dos fills a fugir de la xarxa de tràfic de persones que l’explotava.

“Potser la història de la Deborah és la que hem hagut de recrear més. Hi havia detalls concrets que no sabíem, com, per exemple, com va creuar la frontera del Marroc”, explica Andrea Lucio. Per poder-la imaginar i reflectir els llocs i les peripècies que la van marcar, es va haver de documentar. Així, va descobrir una anècdota que no sabia, com el fet que la perruca de cabells llargs i llisos que duu la Deborah és d’ús habitual entre les dones a Nigèria.

No conèixer-la, tanmateix, li va permetre distanciar-se d’una història molt dura, quasi com si fos una ficció. “Ho és tant que necessitaries pàgines per explicar-la, i en totes hem hagut de sintetitzar molt.”

 

Comparteix aquest contingut

Whatsapp