"Hi ha racisme institucional a l’Estat i a la Unió Europea”

25/10/2017 - 14:11

Redacció

Entrevista. Parlem amb Alba Cuevas, presidenta de SOS Racisme Catalunya.

Alba Cuevas (Esplugues de Llobregat, 1983) va presenciar situacions de desigualtat i discriminació que després va poder etiquetar de 'racisme social i institucional' durant els sis anys que va treballar com a educadora social amb infants i adolescents gitanos al Centre Obert de la Mina, a Barcelona. Molt activa des de molt jove pel que fa al teixit associatiu juvenil (a l’esplai del barri de la Font d'en Fargas de Barcelona i al secretariat del Consell de Joventut d'Horta Guinardó), Cuevas és directora de SOS Racisme Catalunya des del 2009. Assegura que se sent afortunada per la seva tasca en aquesta entitat, ja que conjuga feina amb militància. Està convençuda que és possible transformar i construir una societat justa i igualitària.

Europa ha blindat les seves fronteres i ha reduït la seva solidaritat a quotes de persones refugiades. Es pot qualificar això de racisme institucional?

El que estem vivint ara són les conseqüències de com ha estat la política d’estrangeria i la no política d’asil o d’acollida de les persones refugiades, tant a l’Estat espanyol com a la Unió Europea. Ara estem veient les conseqüències d’una no acció, o d’una política totalment racista en el cas de la política migratòria, que força les persones a afrontar viatges molt perillosos. És molt pervers parlar de quotes, hauríem de poder acollir totes les persones que fugen del seu país perquè perilla la seva integritat. El dret a la lliure circulació, a moure’t i a anar a viure allà on vulguis s’hauria de respectar i això no es fa. El focus ara està posat a la Mediterrània i a la guerra de Síria, però no hem d’oblidar què passa a la frontera sud des de fa molts anys. Hi ha un racisme institucional tant a l’Estat espanyol com a la UE que complica molt la vida de les persones que migren i de les que fugen buscant asil.

Per tant, consideres racista la llei espanyola d’estrangeria?

Sí, totalment, i més tenint en compte que existeix des del 1985, quan la població estrangera a l’Estat no arribava ni al 3%. La llei d’estrangeria està vinculada a l’entrada d’Espanya a la UE. Ja va ser restrictiva en el seu moment amb els drets i les llibertats de les persones estrangeres i amb cada reforma s’ha anat restringint més.

Com és ara la situació als Centres d’Internament d’Estrangers (CIE)?

Els CIE són un altre exemple de racisme institucional que tenim a l’Estat i a tot Europa. L’únic element positiu que hem tingut els darrers anys és que la societat civil els ha sabut posar a l’agenda i han deixat de ser invisibles, i això ha generat més apoderament de les persones que hi estan retingudes. Tot i això, continuen sent espais opacs i a les organitzacions de defensa dels drets humans ens resulta molt difícil poder documentar les vulneracions que s’hi donen, sobretot perquè les persones són expulsades i la seva fragilitat com a víctimes d’abusos és molt més àmplia. A Barcelona, després que es va saber que l’Ajuntament iniciava tràmits per intentar tancar-lo sembla que hi hagi una sensació de problema resolt, i no ho està. El CIE avui està més ple que mai i les persones segueixen sent privades de llibertat. No és per criticar l’Ajuntament, ells han intentat una via, però té poc recorregut.

Alguns informes indiquen que el racisme institucional i també el policial suposen el gruix de les denúncies a Espanya. A Catalunya es dona la mateixa situació?

A Catalunya, el principal tipus de denúncies que ens arriben, gairebé el 40%, són d’abusos i agressions per part de cossos de seguretat pública. La majoria de casos s’inicien amb una identificació il·legal per perfil ètnic al carrer, que genera diferents situacions d’abús o agressió, com detencions il·legals. Fa uns anys vam posar el focus sobre el col·lectiu de la venda ambulant perquè estava patint una situació de racisme reiterada. El fet d’acostar-nos a un col·lectiu fa que augmentin les denúncies, perquè les persones saben que el que els està passant és racisme i que el poden denunciar amb l’acompanyament d’una entitat. Les víctimes de racisme molt sovint normalitzen aquestes situacions i no saben que pateixen una vulneració de drets, però tampoc confien en un sistema que les pugui protegir. La majoria de casos, malauradament, acaben en la via penal i és difícil; ens trobem amb un sistema judicial racista que té molts prejudicis cap a la persona. La nostra entitat hauria de funcionar sempre com a acusació perquè denunciem casos de racisme, però en els casos de cossos de seguretat hem d’actuar com a defensa. I de vegades, en comptes de celebrar que hi hagi una sentència contra un policia, hem de celebrar que hagin absolt la víctima.

“Moltes víctimes de racisme no saben que pateixen una vulneració de drets i ho normalitzen, i tampoc confien en un sistema que les pugui protegir”

La UE alerta que el 80% dels delictes d’odi no es denuncien. A SOS Racisme afirmeu que quatre de cada deu víctimes de racisme que ateneu es fan enrere en la denúncia. Quins són els motius?

Això és molt greu i de vegades ens fa sentir un cert fracàs. Les persones que ens truquen o ens venen a veure suposen una minoria perquè molta gent no és conscient que pateix racisme. Per SOS Racisme passen entre 400 i 500 persones l’any i d’aquestes persones, unes 120 acaben identificant-se com de situacions de racisme. Gairebé un 40% decideixen no seguir endavant quan els diem que podem assumir el seu cas. En més del 60% dels casos és per por i desconfiança en el sistema. Hi ha un grup més petit de casos en què és impossible seguir endavant perquè no trobem testimonis o perquè han prescrit. Alguns casos no ens queda res més que socialitzar-los, que se’n faci ressò. Els casos s’acumulen, sobretot els que van per la via penal, així que gestionem entre 250 i 300 expedients l’any, són processos molt llargs.

Quin és el perfil més habitual de les víctimes?

Elaborem el perfil de víctima des de fa cinc anys: homes, d’entre 27 i 35 anys, amb nacionalitat espanyola, una part dels quals són nacionalitzats. Per país d’origen, predominen els marroquins, els subsaharians i, en tercer lloc, els llatinoamericans. Tenen un nivell d’estudis mitjà-alt i una situació econòmica, familiar i social bastant estable. D’això fem dues lectures. Una de negativa: no estem arribant a la gent més vulnerable, per això fem projectes concrets, com treballar en la venda ambulant, i ara comencem amb treballadores sexuals. I podem deduir que les persones disposades a reivindicar els seus drets sempre tenen una situació estable, no tenen altres preocupacions més importants que atendre. Atenem també persones en situació irregular, però no és el perfil majoritari.

“Les persones disposades a reivindicar els seus drets sempre tenen una situació estable, no tenen altres preocupacions més importants que atendre”

Els atemptats d’agost han tingut un impacte negatiu sobre les actituds de part de la població cap a la comunitat musulmana? Heu rebut més denúncies?

El racisme existia abans dels atemptats i existeix després. Sí que és cert que després dels atemptats les persones que pateixen aquestes situacions estan més sensibles perquè se senten més mirades, o més assenyalades; tots estem hipersensibilitzats, els racistes i les víctimes. Les denúncies que rebem estan més vinculades al discurs d’odi a la xarxa, a internet, que en general augmenta.

La Xarxa BCN Antirumors, en què participa SOS Racisme, ha posat en marxa una campanya per combatre rumors i missatges discriminatoris i racistes a les xarxes socials. Com la valores?

Les hem de llegir en positiu i en negatiu. En negatiu, et donen una llibertat, impunitat i anonimat importants; et permeten dir coses que no diries en molts altres formats. Però és cert que a les xarxes hi ha racisme o discurs d’odi com al carrer o als mitjans. La part positiva de les xarxes socials és que poden ser també un espai de contranarrativa. Aquest ha de ser l’enfocament de la tasca antiracista i de defensa dels drets humans. Podem i hem de denunciar els discursos d’odi que es donen a les xarxes, podem intentar exigir que es tanquin comptes i també podem iniciar vies penals, tot i que és molt difícil. Però la manera com podem guanyar més és fent un discurs alternatiu i apoderant la ciutadania, donant eines i formació perquè els contradiscursos guanyin a les xarxes i que quan algú digui una bajanada hi hagi molta gent que li respongui. Es tracta de llibertat d’expressió. Els discursos més progressistes i per la llibertat han sortit perdent amb relació al discurs d’odi com a delicte, hem de pensar més com podem contrarestar-lo, i espero que siguem més gent que els altres.

Etiquetes com #StopIslam han estat tema del moment a Barcelona?

Sí que ho van ser els dies posteriors als atemptats, però aquestes etiquetes després no es mantenen.

Com valores la informació pública i la dels mitjans durant aquells dies? Recordes algun exemple concret de mala praxi?

La informació que va emetre TV3 des de Ripoll, els dies i les setmanes després dels atemptats, va ser escandalosa; es va crear la sensació que hi havia una fractura brutal. Vaig molt al Ripollès i ni de bon tros crec que fos així. En general, va haver-hi mala praxi als mitjans. Era important abordar que vivim en un moment a Europa i al món en què l’extremisme violent està present i que els extremismes violents tenen una arrel geopolítica i estan fent morts a tot arreu. Crec que era necessari abordar-ho així, però en canvi es va fer des del fet concret: que hi havia uns nois joves que feia molts anys que vivien a Catalunya o que havien nascut a Catalunya i se’ns havien radicalitzat. Per a mi, que uns joves es puguin deixar portar per unes idees i una manipulació molt concreta planteja l’anàlisi següent: què estem fent malament la societat catalana?

Comparteix aquest contingut

Whatsapp