"Hi ha el dret a migrar, però no el dret que t'acullin en cap país"

27/12/2017 - 15:07

Redacció

Entrevista. Conversem amb Juana Martín, treballadora social i excoordinadora del servei d'ajuda al refugiat de Càritas Barcelona.

Juana Martín (Navalonguilla, Àvila, 1952) és un referent de l'atenció social als col·lectius de persones immigrades a la ciutat. Arribada a Barcelona als 19 anys per treballar i tenir més expectatives de futur que a la seva terra, es va treure el graduat escolar als 25 anys i, més tard, els estudis de treball social. El 1985 va començar a treballar en la Comissió Diocesana de Migració, que s'integraria a Càritas Barcelona el 1992. Jubilada al juny, en complir els 65 anys, els últims càrrecs que va tenir a Càritas van ser la coordinació de territori de Ciutat Vella i Poble-sec i la coordinació del servei d'ajuda al refugiat obert al setembre del 2015. el seu treball en defensa i suport de la immigració, amb la voluntat d'ajudar, però, sobretot, d'apoderar les persones, li va valer el 2009 ser reconeguda amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Aprofitem la seva llarga trajectòria per repassar amb ella la història d'aquestes últimes dècades.

Com era la situació als anys vuitanta?

Encara no hi havia la llei d’estrangeria i ja rebíem col·lectius de subsaharians que venien fent la ruta Canàries-Sevilla-Barcelona per entrar a Europa, perquè l’únic lloc fronterer pel qual es podia passar eren els Pirineus. Els Pirineus es van blindar després, i l’entrada a Europa van passar a ser els ferris que sortien de Barcelona a Gènova. Barcelona era el punt per aterrar uns dies, descansar, recuperar forces i continuar, aquí no teníem res a oferir. Era ruta de trànsit, majoritàriament masculí i sobretot de subsaharians. Els llatinoamericans ja començaven a venir, però en aquella època eren més refugiats polítics de les zones del sud, de l’Uruguai, el Paraguai, l’Argentina i Xile. També la immigració econòmica, els manters d’aquells anys, venia d’aquests països.

No es quedaven a treballar?

Va començar llavors tota l’època de la floricultura del Maresme i tots els subsaharians que entraven a Europa i que no trobaven treball retornaven per treballar en els hivernacles. Aquí va ser clau la denúncia del jutge Gimeno, del 1982, de les condicions tan infames en què vivien al Maresme els treballadors africans. Jo crec que això marca un abans i un després en la immigració subsahariana, a Catalunya i a Espanya. Gimeno era un jutge jove de Mataró. Un africà li va dir el que estava passant i ell es va calçar les botes, se’n va anar als camps i va aixecar acta. I això va ajudar a regularitzar la situació dels immigrants en l’agricultura del Maresme.

Van ser èpoques dures.

Van ser èpoques molt dures per a la immigració. Tothom deia que no n’hi havia, però sí que n’hi havia: hi havia immigració per al treball clandestí. Jo conec senyors marroquins, gent gran, que no han tingut dret a jubilar-se perquè en aquells anys, en la construcció, en les empreses, es treballava sense papers. Als anys setanta i vuitanta, els immigrants que no tenien documentació els portaven a la Model. Si no tenien ningú, s’hi podien passar mesos allà. La Comissió Diocesana de Migració va fer un paper de mediació entre l’Administració, el Govern civil i la persona, per ajudar-la a sortir i reivindicar que no era un delinqüent, sinó que era una persona sense papers. Aquest va ser un treball molt interessant.

I van començar les regularitzacions…

La primera Llei d’estrangeria és del 1985. Era la condició sine qua non per entrar a Europa. Hi va haver una primera regularització no planificada i va ser un autèntic fracàs, perquè tot el que els demanaven no ho podien aconseguir: els demanaven l’empadronament i demostrar que havien estat treballant, però ni estaven empadronats, perquè no els havien deixat, ni tenien manera de demostrar que havien treballat. I aquesta època va ser molt dura per als immigrants. El 1991, la segona regularització ja es va fer d’una manera pensada i planificada, amb l’objectiu de treure la gent de la clandestinitat i buscar alternatives serioses. Després hi va haver una altra regularització, la de reagrupació familiar. Va ser una època de treballar amb els nois que van arribar. Pensaven que els seus pares vivien en l’abundància i se’ls trobaven potser vivint en situacions molt dures, amb cases no adequades, amb situacions complicades.

“La creació del SAIER va marcar un abans i un després en l’acollida d’immigrants

Recordo els tancaments a les esglésies, el 2001. Van servir per a alguna cosa?

Per reprendre les regularitzacions. Van néixer per dues coses. El 1989 s’havia creat el SAIER, per la pressió de les entitats, que reivindicàvem que no teníem capacitat d’atendre totes les persones que arribaven i que havia de ser una responsabilitat municipal. Jo crec que això va provocar un abans i un després en l’acollida d’immigrants. Entre el 1995 i el 2000 es va crear a Barcelona una xarxa social d’immigrants i entitats molt important, amb el suport de l’Ajuntament. Crec que era el Consell Assessor per a la Immigració. A partir del 1995 i amb la reforma del reglament d’aplicació de la Llei d’estrangeria, al 1996, es va començar a crear una mena de consciència social que la immigració és més que mà d’obra. Es va començar a reivindicar el dret de ciutadania i això va donar lloc a la Llei 4/2000 dels drets i les llibertats dels immigrants a Espanya, una llei que tots esperàvem i que era molt social i oberta i reconeixia drets i obligacions, la reagrupació familiar… va ser aprovada per tots els grups del Parlament menys el PP. El PP la va reformar poc després retallant molts drets. I van començar les mobilitzacions al carrer. De primer, hi va haver un assentament molt important a la plaça de Catalunya, de subsaharians que feia més d’un any que vivien en un alberg municipal. Després hi va haver un altre per l’Arc de Triomf. Les entitats els vam acollir, però la situació no se solucionava acollint-los, calia donar-los alternatives i la gent era summament vulnerable.

El recordes molt bé.

Això ho tinc dins meu com una de les experiències dures que he viscut de la immigració. Va passar després dels tancaments. Vaig anar a SOS Racisme, que llavors era al passatge del Rellotge, en un edifici que era com una nau. Ens havien encarregat a les entitats portar-nos els més vulnerables. La direcció de Càritas em va dir que hi anés i acollís cinc o sis persones. Vaig arribar i em van dir que havia d’escollir els més vulnerables. I hi havia aquí com cent africans en una nau immensa, amb un fred espantós, embolicats en mantes, i jo no sabia qui eren els més vulnerables. Em queien les llàgrimes, perquè em sentia tan impotent de pensar que jo havia de triar quatre o cinc persones entre un centenar. Al final me’n vaig endur 19.

“La gent no ve si no hi ha feina. Al final el qui regula, de vegades, és algú que no es veu, que és el mercat”

Com ha evolucionat des d’aleshores?

Hi ha hagut molts canvis. Alguns bons, perquè les coses estan més clares i més regulades, però en altres no s’han assolit els objectius desitjats. També és veritat que hi ha molta menys pressió. En els anys 2000 va ser passar d’una immigració del 0,3%, que teníem en els noranta, a un 13% o 14% en poc temps, va ser el boom. A Càritas les cues d’emigració llatinoamericana eren impressionants, perquè la gent ja venia de l’aeroport amb la direcció apuntada. En aquella època, si un any ateníem el 23% de població immigrada, l’any següent pujàvem al 30% i el següent al 40%. Arribem fins al 60% i escaig de població immigrada, en retrocés de la població espanyola. La crisi és la que després va equiparar les xifres. La crisi i el descens de l’arribada d’immigració estrangera, perquè la gent no ve si no hi ha feina. O sigui, que al final el qui regula, de vegades, és algú que no es veu, que és el mercat.

Com vau afrontar la situació?

Càritas va prendre una decisió important l’any 1995: no podíem tenir dues portes d’entrada, una per als autòctons i l’altra per als immigrants, aquí del que hi hagi per a uns, n’hi ha per a tots, són persones amb drets i han de tenir les mateixes condicions. Nosaltres no ens mesurem per la llei, la nostra llei és acollir i és l’Evangeli i per tant les persones han d’estar acollides. Fins llavors, havia estat la Comissió Diocesana de Migració la que responia al tema immigratori, però ja superat el volum de gent i la capacitat d’un equip per donar resposta, vam decidir que el millor era que cada persona pogués acudir al punt més proper al seu domicili, que l’atenció a les seves necessitats fos territorialitzada i que fos la mateixa que per a qualsevol altre ciutadà. I crec que va ser una proposta de savis, perquè a la llarga això ha beneficiat per no fer guetos, perquè tots els recursos siguin per a tothom, els d’aquí i els de fora. Tu ets persona i tens dret a la teva dignitat.

Com vas viure la crisi?

Amb el tema de l’habitatge i els desnonaments, em posava malalta. Aleshores jo estava en el punt d’atenció de Càritas a la plaça Nova [la seu de Càritas a Ciutat Vella], i cada dia arribava una persona per demanar consell als advocats perquè li treien la casa. I amb la feina, igual. La gent arribava dient que no tenia feina, que ho havien perdut tot. I pensàvem: “Però què està passant?” Jo crec que vam ser els primers que vam descobrir la crisi. Ens vam adonar del que estava passant. La crisi ha enfonsat munts de famílies en situacions miserables, de les quals els costarà sortir. I sobretot, les dones, que treballen en horaris impressionants amb pocs recursos. Això és el que dol més.

Com va colpejar la població immigrada?

Va ser molt fort. Va ser impressionant amb l’habitatge, perquè molts s’havien aventurat a comprar pisos, perquè treballaven bé, en la construcció, i tenien bons sous. Recordo la frase d’un xaval marroquí a qui jo havia atès quan tenia 15 anys, que treballava de guixaire i es guanyava bé la vida. Li van prendre el pis i va haver d’enviar la seva dona i els seus fills de tornada al Marroc. Em va dir: “És que m’han robat la suor.”

“A Càritas ateníem a tothom, ens era igual si eren refugiats o no”

Després va arribar l’anomenada crisi de persones refugiades. Càritas va obrir el servei d’atenció al refugiat el 2015. No n’hi havia hagut abans la necessitat?

És que a Càritas ateníem a tothom, ens era igual si eren refugiats o no. Teníem una coordinació molt estreta amb la CEAR i la Creu Roja, però mai havíem estat una entitat referent pel que fa a l’atenció a refugiats.

I què va passar el 2015?

Que després de la mort d’aquell nen [Aylan Kurdi] el Papa va fer una crida a totes les esglésies a acollir una família refugiada. El cardenal va dir que aquí se n’encarregués Càritas. I així va començar, per la necessitat de coordinar en l’àmbit de l’Església l’acció d’acollida de refugiats. Nosaltres no podíem portar els refugiats, si arribaven estàvem disposats a acollir-los, però no podíem portar-los. L’Església i la societat s’hi van bolcar i ens van cedir recursos, i del setembre del 2015 a juny del 2017, tenim quinze pisos muntats per a famílies refugiades. Hem col·laborat també amb Càritas dels països que tenen camps de refugiats: Jordània, el Líban, Grècia, Turquia, i amb Càritas Síria.

Com ha estat l’acollida?

Jo crec que les entitats d’aquí han respost a les necessitats d’atenció dels refugiats, però el decret és molt rígid [el decret que regula el programa d’acollida de l’Estat]. Els períodes s’esgoten. Tens sis mesos durant els quals et donen tota la protecció que necessites, però després et diuen que et busquis la vida, que et busquis habitatge i que et busquis feina, i és quan la gent queda en desemparament. Les entitats ens han enviat les persones que ells consideraven que eren més vulnerables: persones malaltes, famílies amb nens, persones que no han aconseguit una feina estable i una situació regular, i els denegats [sol·licitants d’asil als quals se’ls ha rebutjat la petició].

Molts?

Ara la majoria de persones denegades són ucraïneses. Tenim una família ucraïnesa, amb dos nens petits, i el pare ja estava treballant i tenia una situació estable. Estaven en un pis de Càritas i els estàvem ajudant a buscar un altre pis. Ja havien superat una situació i se’ls va trencar tot perquè de la nit al dia els van denegar el refugi. Ho van perdre tot i van quedar en situació irregular tota la família. Aquest senyor tenia qualitats i possibilitats, però de la nit al dia s’ha quedat sense recursos, sense ingressos i sense res.

“Nosaltres treballem amb persones i amb processos, no treballem ni amb quotes ni amb contingents”

I ara?

Esperant l’arrelament. Però són tres anys més un contracte de treball de 40 hores i d’un any, difícil de trobar en aquest país. La família segueix aquí amb Càritas, nosaltres no els hem deixat. Nosaltres no deixem la gent fins que no acaben el procés. Hem tingut dues coses molt clares: nosaltres treballem amb persones i amb processos, no treballem ni amb quotes, ni amb contingents. I les persones han de fer processos. Si tu ets aquí i durant sis mesos ho tens tot cobert i després et quedes sense res, com continuaràs fent processos? És que no pots. Aquesta és una de les crítiques que Càritas Espanyola ha fet sempre al decret del Ministeri amb el tema de refugiats.

Què li falta al programa estatal? Temps, sobretot?

Li falta temps. Li falta considerar els processos de les persones, perquè hi haurà persones que en sis mesos surtin i es busquen la vida, i jo les conec, gent que no ha tingut cap dificultat. Però n’hi ha altres que no.

Càritas no ha participat en el programa d’acollida.

No, ens van definir l’any passat, al gener, vam tenir diverses reunions amb el Ministeri. No els va agradar que no entréssim. Nosaltres posàvem com a condició que estàvem acollint immigrants en situació irregular d’alta vulnerabilitat i en unes situacions extremes, i no podíem tenir gent de primera, perquè entraven dins d’un programa estatal, i gent de segona. Demanem les mateixes condicions equiparables i reconèixer les bosses tan enormes de població irregular que estem atenent. A Càritas Barcelona el 19% de les persones que vam atendre el 2016 no tenien autorització de residència.

“Pel que fa a l’aspecte social no hem avançat gaire. La gent que és pobra ho continua sent”

Et vas jubilar fa poc. Amb quina sensació et quedes?

Em quedo amb la sensació que pel que fa a l’aspecte social no hem avançat gairebé. Que la gent que és pobra continua sent pobra, que hi ha pocs recursos, que la pobresa hereditària no l’hem trencat, i que normalment mirem a una altra banda, que hi ha molt benestar però hi ha molta pobresa. Els recursos no estan ben distribuïts.

I respecte a la immigració?

Les lleis i les normes de la Unió Europea són molt més restrictives. Cada vegada més. Aquí tens el control de les fronteres, els CETI, els centres d’internament, les expulsions, que no s’executen però que els deixen aquí als limbes de la il·legalitat. Això és molt dur.

I això com ho vius?

Et costa, però és impotència, què pots fer-hi tu. Les fronteres, per què es creen les fronteres? Tens el dret a migrar però no el dret que t’acullin en cap país.

Hi ha alguna cosa en concret que t’hagi marcat?

Sento que he viscut molts contrastos. M’ha marcat moltes vegades la impotència dels pares amb els fills. La impotència de viure aquí, pensant que venien per donar-los un futur millor i els han ficat en un carreró sense sortida.

Recordo sempre la frase d’un senyor marroquí que era forner i que va fer reagrupació familiar: “El que més em dol és que jo als meus fills no els puc donar el que jo m’havia imaginat que els podria donar.” Però recordo també l’alegria i la satisfacció de xavals que han arribat a la universitat, que tenen estabilitat, que tenen la seva pròpia família…

Comparteix aquest contingut

Whatsapp