“Garantir la dignitat és el nucli dur dels drets humans”

28/09/2017 - 12:26

Redacció

Refugi. Parlem amb Estel·la Pareja, directora de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat - CEAR.

La trajectòria professional d’Estel·la Pareja (Barcelona, 1980) ha estat sempre vinculada als drets humans i als desplaçaments de persones perquè, segons explica, molt aviat va intuir que “l’agenda migratòria, d’asil i de refugi seria un dels reptes més importants del segle XXI en les societats europees en matèria de drets humans”. Llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració i màster en Relacions Internacionals, va treballar a l’Institut de Drets Humans de Catalunya i va viure un any i mig a la República Dominicana com a cooperant de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID). Directora de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat des del 2011, Pareja denuncia la responsabilitat dels països europeus en el desplaçament forçat de persones i denuncia que les polítiques d’estrangeria i de migració són racistes i classistes.

Preveies que les migracions serien un dels grans reptes del segle XXI per a les societats europees en matèria de drets humans i ha estat així. Com s’ha gestionat?

Continua sent el gran repte. Em sembla vergonyós, dantesc i surrealista que hi hagi persones morint a les portes de casa nostra. Parlem d’una Europa democràtica i de valors, basada en els drets fonamentals de les persones, però veiem que hi ha ciutadans de primera, ciutadans de segona, ciutadans de tercera i no ciutadans. Hem arribat a la paradoxa aberrant que hi ha llibertat de moviment de capitals i de mercaderies, però no de persones, quan les migracions són processos inherents a l’ésser humà. Des que som Homo sapiens que hem anat migrant a la recerca de menjar, de recursos, d’un clima, d’un context que afavoreixi una vida digne. El que ha passat ha estat la constatació del que dèiem des de fa anys. Sense anar més lluny, aquí durant els anys més durs de la crisi econòmica, es va retallar molt en tot el que tenia a veure amb migracions, asil i refugi. Teníem dormint als carrers, demanant caritat, als supervivents de grans violacions dels drets humans. Diu molt poc d’una societat democràtica, garant i promotora dels drets humans, que no garanteixi la dignitat humana, que per a mi és el nucli dur dels drets humans. I més quan som un país que ha patit l’exili en carn pròpia, un exili molt recent i molt transversal. Jo me n’avergonyeixo.

La crítica és a les institucions o a la societat en general?

La principal crítica és a les institucions, al Govern central i també a les institucions catalanes durant molts anys. És complex. Amb la crisi de les pasteres, a principis dels anys 2000, i l’aixecament de les tanques [a Ceuta i Melilla], com a societat no ens hi vèiem reflectits. El discurs polític i dels mitjans era de nosaltres i ells, gairebé de les hordes africanes que arribaven, un discurs de la por i de la indiferència. Al setembre del 2015, vam veure un punt d’inflexió, no només per la foto de l’Aylan. Ho hem dit moltes vegades: d’Aylans hi ha hagut moltíssims; desgraciadament, hem vist molts nens morts a les platges del sud de l‘Estat. Però quan t’hi veus reflectit, quan veus famílies que s’assemblen a la teva, quan el color de pell és semblant al teu, quan veus que hi ha avis i criatures, això canvia i hi ha aquesta empatia, que també vam veure amb les guerres dels Balcans. Ens va sorprendre l’esclat de solidaritat, del qual ens sentim orgullosos i molt agraïts, però ens va sorprendre perquè feia més de deu anys que ho dèiem i que passava. Crec que va ser un procés d’autoidentificació i crec que el va acompanyar molt l’empatia dels mitjans de comunicació. La societat s’ha sensibilitzat amb el fet que la gent fuig per molts motius diferents i per viure amb dignitat. Ho diem sempre: ningú se’n vol anar de casa seva, aquesta és la gran desgràcia i la gran violació de drets humans, el desplaçament forçat.

Et va sorprendre la resposta de la Unió Europea?

Les institucions europees parlaven de crisi de persones refugiades i nosaltres ho hem qüestionat i hem dit que és una crisi de principis i de valors. Francament, jo crec que ens ha decebut moltíssim a moltes persones, fins el punt de qüestionar-nos el mateix projecte de la Unió Europea. És una Unió Europea que protegeix el capital i el lliure mercat o és una Unió Europea que té unes conviccions democràtiques i protegeix les persones? Ens ho esperàvem? Bé, ja feia molts anys que veiem com amb la creació de la política comuna d’asil en comptes d’anar a més anàvem a menys. Teníem el model dels països escandinaus, molt garantistes amb les persones refugiades, però enlloc d’anar cap a estàndards de màxims anàvem cap a un mínim comú denominador. I el més aberrant ja va ser quan es va establir el mecanisme de quotes.

“Les persones refugiades són les conseqüències humanes de les injustícies de les nostres polítiques exteriors, per acció o per omissió”

Tot just aprovar-se el sistema de quotes, el setembre del 2015, vau posar en marxa la campanya #UErfanos. Un dels eixos va ser el vídeo “Quién da menos”, que fa una sàtira molt impactant comparant les quotes amb una subhasta.

És que va ser això, una subhasta de persones: jo me’n quedo tres mil; no, te n’has de quedar cinquanta mil; i tu, deu mil. Vam veure l’aberració de països que van dir que no participaven en el repartiment i es va adoptar el principi de nacionalitat, amb la qual cosa es van incloure només les que tenien una ràtio de reconeixement alta [de sol·licituds d’asil] dins dels marc dels països de la Unió [siriana, iraquiana i eritrea]. L’Afganistan en va quedar fora. No ens fa vergonya que l’Afganistan en quedi fora quan tenim exèrcits en aquest territori? És un exercici de responsabilitat, perquè les persones refugiades no deixen de ser la conseqüència humana de les injustícies i els desequilibris de les nostres polítiques exteriors, en sentit ampli, per acció o per omissió. Ens estranyem que vinguin persones del Senegal, però és que hem exhaurit tota la seva pesca. Què esperàvem? Tot és acció reacció i és absurd pensar que ho pararem amb tanques, amb acords o amb Frontex, perquè les persones som com l’aigua i acabarem trobant rutes i cada vegada seran més perilloses, cada vegada hi perdran la vida més persones i cada vegada enriquirem més els traficants d’ésser humans.

Què hauria d’haver fet la Unió Europea?

Per exemple, establir una directiva que té d’acollida temporal amb relació a l’arribada de fluxos massius de persones refugiades. Es podrien haver fet tantes coses! Hi havia moltes fórmules: vies segures i legals, corredors humanitaris, visats humanitaris… Un exemple aberrant, i en aquest cas és de l’Estat espanyol: Espanya demana visat de trànsit aeroportuari als nacionals de Síria. Això ho va establir, crec recordar que el 2013, després que van arribar a Barajas dues famílies sirianes que anaven en un vol de Damasc a Cuba que feia una parada tècnica a Madrid. Les dues famílies, nombroses, van sol·licitar asil a Barajas i en 48 hores vam tenir un decretazo que exigeix visat de trànsit per a les persones nacionals de Síria, sense el qual no poden fer parada tècnica a l’Estat espanyol.

Per què creus que aquesta ha estat la reacció? Quins en són els motius?

N’hi ha de diversos. És difícil de contestar, perquè per a mi no té cap sentit, no li veig ni cap ni peus. Primer de tot, el fet que els processos migratoris o de desplaçament forçat es veuen des d’una òptica de seguretat i no de drets humans. Hi ha una retòrica de tancament de fronteres davant la suposada por, a què?, a una suposada invasió. Hi ha aquesta por a l’arribada massiva de persones i que el sistema es col·lapsi, suposadament, quan hi ha estudis que demostren el contrari, que Europa està envellida i necessita aquestes persones perquè treballin i aportin a l’estat del benestar, perquè si no farà fallida. També hi ha molt interessos polítics. Ho hem vist a Alemanya o a França, on l’avanç electoral dels partits d’extrema dreta fa que el discurs d’altres partits que no tenien aquestes posicions sigui cada vegada més extrem i les polítiques més restrictives.

A les eleccions alemanyes, l’extrema dreta ha entrat al Parlament per primer cop i el partit d’Angela Merkel ha baixat. Creus que la política de refugi li ha passat factura?

Sí, li ha passat factura. I es dona el cas surrealista que l’ascens de l’AfD [Alternativa per Alemanya] s’ha donat a lànders de l’est, on gairebé no hi ha persones d’origen estranger. Però aquest tipus de populisme aglutina societats que estan patint molt, i és més fàcil donar la culpa als altres que explicar que hem fet les coses malament o que el nostre sistema econòmic està a punt de fer fallida i que no té sentit perquè genera desigualtats enormes. Els col·lectius més vulnerables en són els caps de turc perquè tenen menys capacitat de resposta, perquè tenen menys drets reconeguts.

“Estem parlant de molt poques persones. En dos anys 17.000 no són res”

A Espanya han arribat només l’11% de les persones que el Govern central es va comprometre a acollir. Ni tant sols s’han cobert les places d’allotjament que s’havien habilitat. Per què?

Hi ha hagut molts factors, com la descoordinació amb les identificacions i l’entorpiment en els tràmits per portar les persones aquí, però, principalment, hi hagut una falta de voluntat política. El sistema estatal d’acollida es va haver d’adaptar, partíem de poques places i han arribat a més de vuit mil, és una dada que va canviant molt perquè estem obrint places noves. Quant a això hi ha hagut un esforç important de totes les administracions públiques. Hi havia places i recursos però no hi ha hagut voluntat política. L’Estat podria haver fet moltes coses. Podria haver arribat a acords amb diferents actors de la societat per fer un esforç en l’acollida i fer-ho viable. És que estem parlat de molt poques persones. És que 17.000 persones en dos anys no són res.

La Generalitat podria haver fet més?

Ha fet un gran esforç en relativament poc temps, això s’ha de reconèixer, però podria haver fet més. En el marc d’Asil.cat, li hem presentat una sèrie de matèries en què la Generalitat i els municipis són plenament competents. Potser no poden fer res per facilitar l’arribada de persones que són a l’exterior, però sí per fer la vida més fàcil a les persones que tenim aquí i que no paren d’arribar-nos. Per exemple, l’empadronament. No pot ser que tinguem tants requisits diferents d’empadronament com municipis tenim a Catalunya. No pot ser que l’empadronament sense domicili fix que es va instaurar a Barcelona no sigui replicable a altres municipis. Per a moltes persones això és una dificultat i l’empadronament és la base sobre la qual aquestes persones podran tenir accés a tots els drets que els són reconeguts: sanitat, educació, habitatge, arrelament.

Altres competències?

Coses tan petites com facilitar l’accés a la universitat, és una línia que s’ha de treballar moltíssim. Com hi accedeixes si no pots trobar els teus expedients acadèmics? O en l’àmbit dels menors no acompanyats, aquí la Generalitat té una gran responsabilitat. Hem estat treballant amb la DGAIA [Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència] el tema dels protocols d’identificació i accés a serveis jurídics especialitzats perquè puguin sol·licitar la protecció internacional, però cal aprofundir-hi i invertir-hi recursos per contractar professionals. El departament de menors i adolescents de la Junta d’Andalusia va fer un acord amb l’autoritat competent grega i van portar en una experiència pilot un grupet de menors no acompanyats. N’hem parlat amb el Parlament de Catalunya. Sèrbia, per exemple, té moltíssims menors identificats. Per què no arriben a acords? En això sí que tenim competències, per portar-los i per garantir que seran ben acollits i que se’ls donaran oportunitats per poder desenvolupar-se amb dignitat.

Hi ha més marge de maniobra?

Sense menystenir el que s’ha fet, perquè partíem de zero, es pot fer més, sobretot per millorar les condicions d’acollida. Encara falta molt per fer. El problema serà que això deixi de ser mediàtic i deixi de generar un moviment a favor i que els responsables de prendre les decisions i d’implementar les polítiques públiques no sentin la pressió ciutadana. 

Ha ajudat?

Moltíssim. Per exemple, el creixement i les millores del sistema estatal d’acollida no les hauríem tingut sense la implicació ciutadana i la pressió social que hi ha hagut.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp