Emmordassats

27/10/2017 - 11:33

Redacció

Refugi. Centenars d’escriptors i periodistes són perseguits arreu del món pel que escriuen. Alguns es veuen forçats a abandonar els seus països d’origen i buscar protecció a l’exterior.

Centenars d’escriptors i periodistes són perseguits arreu del món pel que escriuen. Molts són intimidats, assetjats, amenaçats o detinguts. Alguns es veuen forçats a abandonar els seus països d’origen i buscar protecció a l’exterior. Alguns són assassinats. Davant d’aquesta situació, l’ONU celebra cada 2 de novembre, des de fa quatre anys, el Dia Internacional per Posar Fi a la Impunitat dels Crims contra els Periodistes. Al seu torn, el PEN Internacional commemora cada 15 de novembre el Dia de l’Escriptor Empresonat. Iniciada el 1981, aquesta jornada pretén donar visibilitat i suport a totes les víctimes de la repressió de la llibertat d’expressió.

 

Els diversos informes sobre l’estat de la llibertat d’expressió al món posen de relleu que és un dret molt amenaçat i que la repressió afecta un munt de víctimes a molts països del planeta. Les formes de violència que pateixen periodistes i escriptors per emmordassar-los i silenciar-los són moltes, com acomiadaments i tancaments de mitjans, amenaces, arrests arbitraris, llargues detencions sense judici i imputació de delictes fabricats fins a la mort o la desaparició.

Forçar-los a l’exili, alerten els experts, és una tàctica repressiva que utilitzen cada cop més els governs autoritaris. L’escriptora i traductora Carme Arenas, presidenta del PEN Català des de l’any 2010, explica que les formes de repressió s’han sofisticat amb els anys.

“Avui dia hi ha moltes altres amenaces a més de la presó. Hi ha formes de persecució més alambinades, com acusar-los de difamació pel que escriuen a internet. També crec que hem passat d’exercir la censura a promoure l’autocensura, fins i tot a països que es diuen democràtics, com aquest”, denuncia.

La presó més gran del món

Des de l’any 1992, segons ho ha documentat el Comitè de Protecció dels Periodistes, un total de 1.258 informadors han mort durant l’exercici de la seva feina. D’aquests professionals, 810 van ser assassinats, principalment, i per aquest ordre, a l’Iraq, les Filipines, Algèria, Somàlia, Colòmbia, Mèxic, Rússia, el Brasil i el Pakistan. La majoria cobria afers polítics i de corrupció, seguits de conflictes armats i d’informació relativa a la criminalitat i als drets humans. Des de principi del 2017 han mort 30 periodistes, 10 dels quals han estat assassinats. Gairebé la meitat, 4 persones, a Mèxic.

Si Mèxic és actualment el país més letal per a l’exercici de la llibertat d’expressió i d’informació, Turquia s’ha convertit des de l’any passat en el país on hi ha més periodistes empresonats. N’hi ha tants que fins i tot supera el rècord de la Xina i Eritrea sumats, dos dels països que encapçalen la llista negra de Reporters Sense Fronteres pel que fa a la llibertat de premsa.

“En els prop de cent anys d’història del PEN Internacional mai havíem registrat tants escriptors a presó en un sol país i en el mateix moment”, va denunciar aquesta organització mitjançant un comunicat el juliol.

El focus s’ha posat en Turquia sobretot des de l’intent fallit de cop d’estat militar contra el president Recep Tayyip Erdogan, que va tenir lloc el 15 de juliol de 2016. La situació era difícil abans, però s’ha agreujat. Turquia va encapçalar l’any passat el rànquing de països on s’han arrestat més periodistes: un total de 225, segons el Comitè de Protecció dels Periodistes, que descriu el país com la presó d’informadors més gran del món.

La situació és tan greu que Amnistia Internacional li va dedicar al maig un informe, “El periodisme no és un crim”, per alertar del risc que hi pateixen els escriptors, periodistes i acadèmics que critiquen el Govern. Segons les seves dades, almenys 156 mitjans han estat tancats des del juliol del 2016, al voltant de 2.500 periodistes i treballadors han perdut la feina i s’ha revocat l’acreditació a 778 informadors.

“La severitat de la repressió dels mitjans arriba a tal punt que alguns l’han descrit com ‘la mort del periodisme’”, afirma l’informe.

L’organització de defensa dels drets humans denuncia que les autoritats d’Ankara fan servir la legislació antiterrorista per perseguir els informadors. El blanc de la repressió són, especialment, la premsa laica, els periodistes que se centren en la qüestió kurda i els quals acusa de donar suport al clergue Fethullah Gülen, antic aliat del Govern i ara acusat d’estar al darrere de la insurrecció contra Erdogan.

Abús de la Interpol

Però els escriptors i periodistes no només estan amenaçats dins de Turquia. També ho estan més enllà de les seves fronteres, encara que hagin fugit del país i hagin trobat protecció a l’exterior. Això ho va posar de relleu aquest estiu el cas de Hamza Yalçin, que va ser empresonat durant 56 dies al centre penitenciari de Can Brians, a Barcelona, després que les autoritats espanyoles responguessin a una alerta roja (ordre de recerca, captura i extradició) cursada per Turquia a través de la Interpol.

A finals de setembre, Yalçin va poder tornar a Suècia un cop el Govern espanyol va decidir no extradir-lo gràcies a la seva condició de refugiat.

“Hamza Yalçin és refugiat, però no és només això, és més greu encara. En Hamza és ciutadà suec, ciutadà europeu. Aquesta va ser la primera gran vulneració de drets”, s’escandalitza Arenas, que va ajudar l’escriptor suec d’origen turc, membre del Pen, juntament amb els advocats d’Alerta Solidària, des que es va assabentar de la seva detenció a l’aeroport del Prat el dia 3 d’agost.

Molts anys després de trepitjar per darrer cop el seu país d’origen, d’on va fugir després d’haver estat sentenciat a presó per vida, Yalçin va ser acusat d’haver difamat al president Erdogan amb els seus escrits. Com altres escriptors i periodistes d’origen turc exiliats, estava segur a Europa fins al moment que la Interpol va canviar el sistema pel qual filtrava les anomenades alertes roges, que ara distribueix als 190 països membres sense supervisió prèvia. Són els mateixos països que han de decidir en cada cas concret si l’apliquen i en fan cas, o no la segueixen.

Aquestes alertes roges són una via que tenen els dictadors per arribar a les veus dissidents que tenen a l’exterior. Els estats saben que no tenen garantia, i no en fan cas, però les nostres autoritats el van detenir. Això ens preocupa. Espanya és un país amic de Turquia i hi ha molts negocis i connivències”, sosté Arenas.

Arenas no és l’única que denuncia l’ús abusiu que els països més repressors fan de la Interpol per estendre els seus tentacles arreu del món. Les dades ho demostren: mentre que l’any 2002 només es van emetre 1.277 alertes roges, l’any passat es va arribar a les 10.718. L’organització Fair Trials, amb base a Londres, lluita des de fa temps per aconseguir que l’Organització Internacional de Policia Criminal canviï el funcionament i garanteixi que aquestes ordres de recerca i captura no s’utilitzin per reprimir els dissidents refugiats arreu del món. Entre els països que n’abusen, segons les seves dades, no només hi ha Turquia, també hi ha Rússia, Bielorússia, Sri Lanka, Indonèsia i Veneçuela.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp