“Els europeus no teniu ni idea de com és de poderós un passaport”

17/11/2017 - 12:40

Redacció

Entrevista. Parlem amb Kim Abdi, refugiada somali i experta independent en refugiats trans i protecció internacional.

Farah Abdullahi Abdi (Beledweyne, Somàlia, 1995) va arribar a Malta procedent de Kenya l’any 2012 després de viatjar durant nou mesos a través d'Uganda, el Sudan del Sud, Líbia i la Mediterrània. Tenia només 16 anys i va sobreviure amb prou feines a la duresa del trajecte i a les màfies que trafiquen amb éssers humans. La història del que li va passar a aquell noiet i els motius que el van empènyer a deixar la seva família els va explicar en el llibre 'Never arrive', que va publicar el 2014, i del qual destina el 20% de les vendes a la comunitat de refugiats de Malta.

Les penúries el van fer créixer, escriure el va ajudar a superar els traumes i arribar a Europa li ha permès ser lliure, sentir-se segur i dur a terme el procés de transició de gènere. En Farah és ara la Kim, una dona de 23 anys que resideix a Berlín amb la seva parella i que lluita per la dignitat dels migrants i pels drets dels menors que, com ella, fugen sols buscant seguretat. Diu que és afortunada i, sí, el que ha viscut els darrers cinc anys sona una mica a conte de fades: va tenir un blog al diari Malta Today i ara escriu al Telegraph; Forbes l’ha inclòs a la llista de personalitats menors de 30 anys més influents d’Europa, i ha guanyat un parell de premis, un dels quals promogut per la reina d’Anglaterra. “Quan la vaig conèixer, el 2016, vaig pensar: ‘Fa tan sols quatre anys era en una barca petita creuant la Mediterrània i ara soc al palau de Buckingham! Estic somiant?’”.

Per poder ser qui volia ser i estar en pau amb ella mateixa, va haver de deixar la seva mare, amb qui manté una relació complicada i un contacte freqüent. “L’estimo amb tot el meu cor, tant si m’accepta com si no. Penso que és la dona més increïble del món, potent i molt forta”, afirma. Ha tingut la sort de trobar-ne pel camí dues d’adopció, que la protegeixen aquí com ho va fer ella quan la va deixar marxar: la comissària europea Cecilia Malmström i la presidenta de Malta, Marie-Louise Coleiro Preca. Ens ho explica a la seu de l’Associació Acathi, durant una estada a Barcelona per assistir a una reunió de treball sobre refugiats menors d’edat i LGBTI organitzada per Asil.cat.

Vas denunciar en el teu blog de Malta Today que si haguessis disposat d’un visat t’hauria costat poc més de 400 euros volar a Londres. I en canvi…

És que és molt complicat. Quan vens de Somàlia, un país sense govern, i que ha estat en crisis durant els darrers 27 anys, no tens un passaport que sigui reconegut. És impossible obtenir un visat, és impossible viatjar a Europa, perquè tots els països tenen por que si hi anem demanarem asil. No és com tenir un passaport espanyol i europeu i anar allà on vulguis. Per a nosaltres, implica dur a terme un viatge molt difícil, per estar fora de perill. Un simple document et pot canviar la vida, i molta gent a Europa no sap com és d’important tenir-lo. Ara viatjo molt. Encara no tinc la ciutadania europea, però tinc un document de viatge per a refugiats de Malta i cada vegada que vaig a l’aeroport miro els europeus amb els seus passaports i penso: “No tenen ni idea de com és de poderós aquest document!”.

I suposo que tenies els 400 euros per viatjar.

Vaig gastar 12.000 euros en un viatge de nou mesos de patiment, durant el qual em van empresonar i no sabia si moriria. Vaig gastar 12.000 euros quan en podria haver gastat 400 i viatjar tranquil·lament en un avió i en vuit hores aterrar a Londres.

“A Kenya tenia tot el que volia, no vaig marxar per diners, vaig marxar per ser feliç”

Parles molt de la teva mare en els teus escrits. Tenies només 16 anys, però et va deixar marxar.

Em va deixar marxar perquè jo era molt infeliç, em moria lentament, perquè és molt difícil ser transgènere, gai, LGBTI a Kenya, a Somàlia, a l’Àfrica, fins i tot ho és encara a alguns països europeus. Em moria lentament. Molta gent a Europa pensa que si venim és per prendre’ls els llocs de treball i prendre’ls els diners. No vaig marxar per diners, a Kenya tenia tot el que volia, vaig marxar per ser feliç. Em moria lentament en una casa segura, envoltada per la meva família, encara que no poguessin entendre el meu dolor i que jo no els ho pogués explicar.

No podries haver esperat a ser més gran?

Ja volia marxar quan tenia 12 anys! Ho vaig dir ja aleshores i la meva mare no em va deixar. Em va dir: “Estàs boig! Però si encara no et deixo anar sol a l’escola, quan està a dues parades de casa, i pretens creuar sis països i el mar!”. Però quatre anys després, quan en vaig fer 16, seguia sent el mateix i volia marxar. Ella no va entendre en aquell moment perquè marxava. Però va veure la tristesa en la meva mirada, perquè estava realment molt, molt, deprimit.

Et va ajudar?

Sí, amb els diners, evidentment jo no en tenia. Ella va ser la que em va ajudar.

Éreu conscients que el viatge seria tan dur com va ser?

Esperava que fos difícil, però…  És com quan tens algú proper que té càncer. Els pots entendre, et pot saber greu per ells, els pot ajudar però en realitat no tens ni idea de com se senten i què suposa passar per una experiència així. De manera que quan vaig començar el viatge sabia que seria dur, que podria ser difícil, però no descobreixes com pot ser fins que no ho passes. I és realment molt difícil.

Et feia por?

Vaig passar por a vegades, però mirant-ho ara en perspectiva m’adono que quan només penses a sobreviure dia a dia, la por és la darrera cosa que tens al cap. Només penses a sobreviure: Com m’ho faré avui? Estaré viu demà? Les coses passen tan ràpid!: t’has de moure d’un lloc a l’altre, t’has d’amagar, t’has de ficar en un camió, has de pagar això i això altre, és tot tan ràpid que no tens temps de pensar ni de sentir res.

Quin aprenentatge en vas treure?

Ara, quan miro enrere, penso que va ser el pitjor que et pot passar, perquè això no t’ha de passar quan tens 16 anys. Un noi de 16 anys ha de tenir l’oportunitat de viure la seva infantesa, d’anar a escola, de ser estimat i de tenir la llibertat de fer qualsevol cosa. Però si no hagués estat per aquest viatge, no seria la persona adulta responsable que soc avui. Tinc 23 anys però és com si en tingués 40.

Com va ser l’arribada?

Vaig arribar a Europa quan tenia gairebé 17 anys i no va ser arribar i sentir-me fora de perill, com a casa, amb algú que et protegeixi. A molts països europeus, fins i tot els nòrdics, així que fas els 18 anys ja no tens els luxes de ser menor. Un jove de 18 anys europeu potser encara és a casa els pares, i pot estudiar i anar a la universitat, i estalviar i potser independitzar-se quan en té 24 o 25. Però nosaltres, quan fem 18 anys deixem el sistema i has de pagar el lloguer, l’electricitat, l’aigua, la roba, els transports, com si ja fossis un adult. O sigui que fins i tot estant a Europa has de créixer molt ràpid, no hi ha ningú que t’ajudi i has de ser molt responsable. Altres joves de la teva edat potser estan estalviant per comprar-se el pròxim iPhone o per pagar-se unes vacances i tu estàs pensant que has de treballar. A Malta jo tenia tres feines: treballava de rentaplats, d’intèrpret i traductor per al Govern en entrevistes d’asil i treballava netejant cases, tot per guanyar prou diners per viure en seguretat, en el meu propi pis. Va ser molt difícil però, alhora, em va fer forta i independent i em va fer no dependre de ningú.

Ets molt positiva…

No sempre. Per descomptat, soc un ésser humà i hi ha dies que em preguntava com podria superar-ho, però amb una vida així no pots tenir gaires dies dolents. Et queixes avui i demà t’has de llevar, dutxar-te, anar a treballar i continuar lluitant la vida.

Has escrit que el teu lema és: “Treballa dur i somia en gran”.

Així és. Amb el meu llibre, amb el meu blog, amb els viatges, volia demostrar a Europa i al món que els refugiats no som inútils. Volia demostrar que som éssers humans, que ens podem integrar, podem treballar dur i podem contribuir. Jo vaig començar a pagar impostos tres mesos després d’arribar a Malta, o sigui que ja li estava aportant al país i no “traient-li”. Però després de fer tot el que he fet ja no sento que hagi de demostrar res a ningú. Aquesta és la meva vida i la visc de la manera com vull. Si m’accepten, perfecte, i si no, tant me fa.

“Europa no és el paradís, especialment si ets negre, si ets refugiat, si ets transgènere i si ets musulmà”

És Europa com esperaves?

No. No és el paradís. És molt diferent del paradís, especialment si ets negre, especialment si ets refugiat, especialment si ets transgènere, especialment si ets musulmà. És molt molt difícil.

El viatge de Farah a Kim ha estat difícil?

La transició, no gaire. Penso que a Europa he estat més ben acceptada com a dona trans que com a dona negra. Això ha estat així especialment a Malta. Allà hi ha molt racisme. Et diuen que t’acceptem per ser trans, cap problema, aquest país accepta gent LGBTI, però ets negra i, per tant, no hauries d’escriure un llibre, no hauries de tenir un blog, hauries d’estar netejant, hauries de treballar en restaurants, hauries de treballar en la recollida d’escombraries, aquestes són les feines i el lloc que et pertoca. No ho vaig poder suportar més i fa un any em vaig mudar a Berlín. N’estava farta. A Somàlia i a Kenya em tornava boja perquè la gent no m’acceptava a causa de ser LGBTI. I a Malta la gent m’acceptava per ser LGBTI però no acceptava el meu color de pell. Vaig passar d’un extrem a l’altre.

Has patit discriminació pel fet de ser musulmana?

Jo no porto el hijab però a vegades me’l poso. Vaig arribar a Berlín el desembre passat, dos dies després de l’atac a Charlottenburg [l’atropellament massiu que va causar 12 morts el 21 de desembre de 2016 en un mercat de Nadal d’un districte de Berlín]. No havia anat a la perruqueria i duia el cabell poc arreglat, i com que tenia una cita em vaig posar el mocador. Estava esperant el metro quan una dona se’m va acostar i em va començar a cridar que havia de tornar al meu país. En cinc minuts ja hi havia almenys deu persones envoltant la dona i dient-li que trucarien a la policia si no callava. I la van fer marxar. La diferència entre Alemanya i Malta és que allà, si em passés alguna cosa així, s’hi afegirien deu persones més per cridar-me que marxés.

Es una qüestió de Malta o penses que està més estès a Europa?

Penso que passa a d’altres llocs, però menys. Fins i tot a Berlín passa, però en unes àrees determinades, i jo no hi vaig. En una gran ciutat pots viure on vulguis, i jo a Berlín em sento a casa, em sento molt estimada i amb el suport de la gent. Però si vius en una illa petita o en un poblet, sigui on sigui, no hi ha on fugir.

Has pogut superar tots els traumes?

Durant els quatre anys que vaig passar a Malta vaig fer teràpia. A Malta hi ha racisme, però si vols suport, en tens, i jo en vaig tenir molt, vaig tenir psicòlegs, vaig poder fer moltes coses i vaig poder escriure un llibre amb l’ajuda del Govern, i n’estic molt agraïda. Però vivia el racisme de manera quotidiana i sabia que Malta no era el meu lloc. Vaig treballar molt per estalviar i marxar-ne. Ara fa un any que soc a Berlín i ha estat la millor experiència de la meva vida. He començat la transició física i a Alemanya tinc assegurança i tinc hormones, metge i teràpia de franc. Tinc tot el suport que necessito per fer la transició segura, tant emocionalment, mentalment com físicament.

“Per a mi, feminisme vol dir maquillatge i pentinats, talons alts i fer-me les ungles, i ho gaudeixo moltíssim”

Com et fa sentir ser una dona?

Adoro ser una dona! Avui he anat a Sephora, la gran botiga de maquillatge, perquè no n’hi ha a Berlín, i m’he tornat boja. Ser una dona significa coses diferents per a gent diferent. Jo m’odiava per ser femenina perquè pensava que si era massa femenina no soc feminista, perquè ser feminista suposa lluitar pels drets de les dones, ser com els homes, ser molt forta. Però la meva professora a Malta em va dir que ningú pot definir què és feminisme. Per a mi, feminisme vol dir maquillatge i pentinats, talons alts i fer-me les ungles, i ho gaudeixo moltíssim. I em fascina anar a comprar maquillatge o sostenidors. Soc com un nen en una botiga de caramels. És bonic ser una dona!

Has escollit el teu nom. Per què Kim?

Per la Kim Kardashian, és el meu ídol! Des de molt jove he estat molt femenina, no són les hormones que m’han fet així. Tenia un cul gros i la veritat és que tenir un cul gros sent un nen era molt difícil. Odiava el meu cos, aleshores, pregava a Déu perquè me’l reduís, però ara és el millor que m’ha passat. I a la Kim li ha passat una cosa similar i li agraden les mateixes coses que a mi, el maquillatge, els pentinats… Encara no l’he coneguda. Potser em trobaré amb el president Obama l’any vinent i li demanaré que em posi en contacte amb ella.

Vist amb perspectiva, tornaries a fer el mateix?

Sí.

Fins i tot els nou mesos de viatge a Europa?

No canviaria res, perquè tot el que vaig passar em va ensenyar tot el que tinc ara. I avui ho aprecio deu vegades més. Dono gracies a Déu, a qui sigui, per haver-me beneït. A Alemanya he trobat l’amor de la meva vida. Vaig deixar Kenya perquè volia ser lliure, volia sentir-me segura i ser feliç, i perquè volia trobar l’amor de la meva vida. I ho he fet tot.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp