Colpejades pel tràfic i l'explotació

08/03/2017 - 14:44

Redacció

Drets humans. Visitem SICAR cat, que atén a Barcelona dones i nenes víctimes del tràfic d’éssers humans, moltes de les quals són sol·licitants de protecció internacional o susceptibles de sol·licitar-la.

El tràfic d’éssers humans a la Unió Europea és, sobretot, un afer europeu. Ho diu l’Europol en un informe recent i ho defensa amb estadístiques policials: 7 de cada 10 víctimes són europees, i 7 de cada 10 sospitosos de traficar amb persones són també ciutadans d’Europa. En aquest mercat tan lucratiu, el segon que mou més diners al món després del narcotràfic, les dones són la majoria de les explotades, i els homes la majoria dels explotadors. Espanya és un dels punts d’entrada principals de les víctimes originàries de tercers països i també és un país de destí. SICAR cat va atendre l’any passat 155 dones i menors de 34 nacionalitats. D’aquestes, 4 de cada 10 van sol·licitar protecció internacional o són susceptibles de fer-ho.

A SICAR cat ho tenen molt clar: el tràfic de persones és una forma moderna d’esclavitud i una manifestació de la violència de gènere. Es tracta d’un fenomen molt opac i ben organitzat, que opera amb l’eficàcia d’una corporació internacional i amb un nivell d’impunitat molt alt, que té tentacles a tot el món i s’alimenta dels fluxos migratoris i de les esperances de moltes persones de tenir una vida millor. Per combatre-la, sostenen, caldria establir una aliança mundial, perquè tots els països hi estan involucrats, com a territori d’origen, de trànsit o destinació.

L’Organització Internacional del Treball (OIT) parla de 2,5 milions de persones objecte de tràfic i explotades sexualment o laboralment a tot el món. Però és només una estimació. De fet, no es coneixen les xifres reals de víctimes, cosa que impedeix mesurar l’abast del problema, protegir les persones i reparar-les efectivament. En el cas europeu la dificultat deriva, en part, del fet que els estats membres tenen visions diferents sobre el tràfic de persones i sobre qui n’és una víctima. En alguns països s’identifica només les víctimes si col·laboren amb les autoritats per perseguir els traficants; en d’altres, només quan demanen i reben atenció; en alguns indrets no se les considera víctimes si elles mateixes no se’n consideren.

Tot plegat fa que les estadístiques europees de tràfic d’éssers humans estiguin plenes de matisos, de llacunes i discrepàncies. Eurostat va intentar analitzar el fenomen fent un estudi del període 2010-2012: va trobar la pista de més de 30.000 víctimes i presumptes víctimes, entre les identificades i les que se sospita que ho podrien ser. Europol rebaixa el nombre de persones entre 3.000 i 4.000 durant els anys 2013 i 2014. L’Organització de les Nacions Unides calcula que hi ha prop de 140.000 dones atrapades en xarxes d’explotació sexual a l’Europa occidental i central. A Espanya, segons un informe del 2015 del Ministeri de l’Interior, els cossos policials van detectar prop de 25.000 persones en situació de risc, però només 267 víctimes.

En el que coincideixen les estadístiques és que la majoria de víctimes són dones, i la majoria de traficants, homes, i que tant els uns com les altres són, predominantment, originaris de països de l’Europa central i de l’Est. També coincideixen en el fet que el tràfic de persones s’orienta en primer lloc a satisfer la demanda del mercat voraç de serveis sexuals, i en segon lloc, a la feina en condicions d’esclavatge. Eurostat en fa una radiografia per gènere i edats: el 67% de les víctimes són dones, el 17% homes, el 13% nenes i el 3% nens. En termes absoluts, Romania és el primer país d’on procedeixen les víctimes europees, i Nigèria, el focus principal de les víctimes originàries de països tercers.

Perfils canviants

Fundat per l’orde de les adoratrius, una congregació religiosa que sempre ha donat suport a dones en situació d’exclusió social, el programa SICAR cat es va posar en marxa l’any 2002 a Barcelona per atendre i protegir les dones que es quedaven al carrer després d’una batuda policial en clubs de prostitució. Durant la primera dècada d’activitats, van atendre 340 persones. Els nombres han anat creixent, fins arribar a les 155 de l’any passat, un 10% de les quals són nenes soles.

Durant aquests anys l’entitat ha hagut d’adaptar-se a un fenomen en mutació. Una de les coses que ha variat és el perfil de les víctimes. D’una banda, ha augmentat el nombre de menors atesos, que poden ser fills de les víctimes o bé nenes objecte de tràfic que han arribat soles a Espanya. De l’altra, han passat d’atendre sobretot dones de l’Europa de l’Est a atendre majoritàriament dones africanes. En els darrers cinc anys, el primer col·lectiu d’atenció ha estat el de dones nigerianes. Si bé les dones víctimes de tràfic i obligades a prostituir-se segueixen sent les principals destinatàries del servei, també han atès casos d’explotació en el servei domèstic, en matrimonis servils i en mendicitat.

Les persones que atén SICAR cat hi arriben derivades per altres agents socials, des de la policia, serveis socials, entitats que treballen al carrer o hospitals, que han detectat indicis d’una possible situació de tràfic. La primera tasca de l’entitat és fer-ne una valoració i confirmar si són, efectivament, víctimes del tràfic d’éssers humans. No és un procés gens fàcil, explica Bea Lorente, coordinadora de serveis de SICAR cat, perquè primer cal establir una relació de confiança amb algú que ja no confia en ningú.

A moltes dones les van enganyar i van venir a Espanya pensant que hi podrien estudiar, treballar de perruqueres, en hotels o al servei domèstic. Buscaven oportunitats i es van trobar atrapades en un cercle infernal. Han patit molta violència, soledat i incomunicació. “Ens trobem que moltes no saben ni on són, ni per on han vingut; no coneixen la ciutat d’acollida ni l’idioma. Saben que són a Espanya, però no saben on és, ni situar-la mentalment en un mapa”, afirma Lorente.

SICAR cat ofereix una intervenció integral a les víctimes. Té un dispositiu d’allotjament de disset places, segmentat en tres etapes (emergència, permanència i autonomia), i les acompanya al llarg de tot un procés que sol ser molt llarg i que va des de la reparació dels danys fins a la formulació d’un projecte de vida autònom, cosa que inclou, en cas que vulguin quedar-se a Espanya, la regularització administrativa, formació i recerca de feina.

Un dels punts clau del procés de recuperació és que la dona es reconegui com a víctima d’un delicte, cosa que no sempre passa inicialment, i que valori les seves habilitats i tot el que hi ha hagut de positiu en la seva vida i es pot rescatar.

“Intentem que reconegui qui és, que reconegui que ha tingut una vida i que té uns recursos; que potser ha sigut mare i ha sigut capaç de tenir cura d’algú; que possiblement ha estat germana i té capacitat per conviure, i que tot i que ha viscut una situació de violència com aquesta, ha estat capaç de sortir-se’n i tirar endavant”, explica Anna Hernández, educadora social de l’entitat.

Matrimoni forçat

La història de la Mercy pot ser un exemple i un reflex del que han viscut moltes altres dones de les que atén SICAT cat. Té 31 anys i en fa vuit que va arribar a Espanya. Filla d’una família molt pobre, va fugir tota sola de Nigèria fa deu anys per evitar que la casessin per força amb un home molt més gran que ella i influent en la seva comunitat que ja havia avançat una gran quantitat de diners als seus pares a canvi del compromís. La Mercy va creuar tot el Níger i tot Algèria fins que va arribar al Marroc recorrent milers de quilòmetres a través del desert del Sàhara. A la frontera del seu país va contreure un deute de 30.000 euros amb un home que li va prometre que l’ajudaria a arribar Espanya, un traficant que després li va exigir que pagués el deute explotant-la sexualment.

“La meva vida estava en perill i no tenia altra opció”, explica. “Vaig acceptar les condicions que em va posar, perquè no em podia quedar allà sola, era molt perillós, i no podia tornar, perquè havia fugit d’una persona que em podia fer molt mal.”

Dos anys després d’haver fugit de Nigèria, va arribar en pastera a la costa espanyola, amb un fill nascut al Marroc i embarassada del segon. Del recorregut i del que va viure, no en parla, però explica que l’explotació va continuar en diverses ciutats espanyoles. Vivia en una habitació de lloguer, tornava el deute prostituint-se i no li quedaven diners pràcticament ni per alimentar els seus fills.

L’any 2015 va decidir que havia de demanar ajuda. Tenia por, però no tenia altra alternativa. “Hi ha moltes dones que estan patint el mateix que vaig patir jo. Els vull dir que no segueixin callades, que busquin ajut. Si no dius res i no busques ajut, et poden matar”, alerta. SICAR cat l’acompanya des de fa un any, i viu amb els seus dos fills a les places residencials per a les persones que ja es troben en la fase d’autonomia. Ara farà un curs de neteja i espera poder començar a treballar.

Amenaces i seguretat

Mercy és un nom corrent a Nigèria, però en el seu cas és un nom fingit. Més d’un any després d’haver fugit del seu país, encara tem per la màfia que la va explotar, que segueix reclamant-li el deute i amenaça la seva família a Nigèria.

La seguretat és un dels grans riscos que corren les víctimes de tràfic que aconsegueixen escapar de la situació d’explotació i un dels grans reptes de les entitats que les atenen. SICAR cat critica que les autoritats espanyoles deleguen, per omissió, la responsabilitat de la protecció a les entitats. “Les protegim en el dia a dia i quan són testimonis en processos penals. Però nosaltres som treballadores socials i educadores socials, no som especialistes en seguretat”, denuncia Bea Lorente.

Superar una situació d’explotació, expliquen les professionals de l’entitat, és un procés llarg i complex; el vincle amb els traficants no desapareix d’un dia a l’altre. Ni els traficants deixen escapar les dones (les poden trucar, poden amenaçar les famílies en origen o recórrer a la violència física), ni elles, a vegades, són conscients dels perills. “El risc és que les dones que han patit violència durant molt temps l’arriben a normalitzar”, apunta Anna Hernández.

SICAR cat ha hagut de desplaçar víctimes a d’altres projectes que les adoratrius tenen a l’Estat i, fins i tot, a l’estranger per protegir-les. La congregació, nascuda a Madrid al segle XIX, està present actualment en 23 països europeus, africans, asiàtics i d’Amèrica Llatina, on gestiona, entre altres, més de 130 projectes amb dones i adolescents objecte de tràfic.

Ni és convenient identificar les víctimes ni fer públiques la localització de la seu de SICAR cat ni els seus recursos residencials. La norma és tan sagrada que ni tan sols les entrevistes amb mitjans o les primeres trobades amb víctimes potencials sobre les quals s’ha trobat indicis de tràfic es fan a les seves oficines. Tampoc les professionals de l’entitat, setze dones entre advocades, pedagogues, treballadores i educadores socials, no diuen al seu entorn on està situat el lloc on treballen.

Errada en el sistema

La seguretat és un repte pendent, però d’altres els han anat superant al llarg del temps, com és l’accés a la sanitat pública per a les dones indocumentades. “Superem un repte i en ve un altre. Al principi no hi havia res de res, i ningú no en parlava. Era impensable que les dones accedissin a cap dret”, recorden Anna Hernández i Bea Lorente.

Un dels principals obstacles que han superat, tot i que amb deficiències, és el jurídic. No va ser fins a l’any 2009 que es va introduir, per directiva europea, l’article 59 bis a la Llei d’estrangeria per protegir de forma excepcional les víctimes de tràfic en situació administrativa irregular, cosa que els va permetre accedir a drets i evitar les deportacions forçades. Amb tot, és una contraprestació: poden accedir a permisos temporals de residència i treball a canvi de denunciar els traficants. En cas que no denunciïn, l’Estat pot tenir en compte la seva situació personal.

SICAR cat denuncia que els criteris són arbitraris i els nombres molt reduïts: l’any 2014, el Govern central només va regularitzar la situació de 31 dones víctimes de tràfic i explotades sexualment, 11 per la seva situació personal i 20 per haver col·laborat amb la investigació policial en contra dels seus explotadors. Deu dones ateses per SICAR cat van obtenir permisos provisionals de residència i de treball l’any passat, i dues van aconseguir autoritzacions de cinc anys.

SICAR cat i la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) alerten que a Espanya es produeix una errada en el sistema. El fet que la protecció de les víctimes de tràfic de persones es tramiti per via de la Llei d’estrangeria deixa desprotegides les que són ciutadanes d’algun país de la Unió Europea i tracta les originàries de tercers països com a immigrants en situació irregular, tot i que tindrien una protecció més efectiva a través de l’asil, l’únic mecanisme legal que garanteix el principi de no devolució al país d’origen o de residència del qual han fugit.

El vincle entre el tràfic i la protecció internacional és recent i data també del 2009, quan es va reformar la Llei d’asil espanyola, s’hi va incloure el supòsit de persecució per motius de gènere i s’hi va especificar que cal tenir en compte la situació de vulnerabilitat especial de les víctimes de tràfic a l’hora de tramitar les peticions. No se sap quantes persones l’han sol·licitat des d’aleshores, però sí a quantes dones l’Estat ha concedit asil: es poden comptar amb els dits de les mans. Han estat sis dones en total, més dues de les seves filles. Ara esperen que s’aprovin dotze sol·licituds més, sis de les quals són de dones ateses per les adoratrius, amb la qual cosa seran divuit dones protegides en vuit anys.

També en aquest cas SICAR cat denuncia les mancances. La llei demana que, quan se sol·licita asil per motius de gènere, ha de concórrer un altre supòsit de persecució, cosa que no passa sempre. Una altra dificultat és que, mentre que altres motius de persecució estan ben documentats i es poden demostrar, les víctimes de tràfic no disposen de res que doni suport a la seva petició ni de cap jurisprudència que avali que, en cas que tornin a Nigèria, per exemple, estarien en perill perquè les màfies hi segueixen operant. En conjunt, segons afirma l’entitat, es deneguen gairebé totes les sol·licituds.

La Mercy és una de les persones ateses a SICAR cat que han demanat protecció internacional. L’any passat ho van fer dinou dones i cinc menors, nou de les quals a la frontera, a l’aeroport del Prat. En el cas de la Mercy, al fet de ser víctima de tràfic d’éssers humans s’afegeix el matrimoni forçat. Va presentar la petició per primer cop l’any 2009, quan va arribar a Espanya, i la hi van denegar. Aleshores ho va fer obligada pels seus traficants, i per això no va denunciar el tràfic. Ara ho ha tornat a intentar i la seva sol·licitud ha estat admesa a tràmit.

SICAR cat es va incorporar el 2014 a la xarxa Asil.cat, que integra entitats que atenen persones refugiades a Catalunya. L’objectiu és millorar l’accés de les víctimes a la protecció internacional i vetllar perquè el programa estatal d’atenció tingui en compte que les persones que han fugit dels seus països a la recerca de refugi són vulnerables i poden ser víctimes dels traficants i se les ha de protegir. L’entitat ho està confirmant a l’aeroport del Prat, on pot accedir des del març de l’any passat quan la policia o els advocats d’ofici sospiten que una dona que sol·licita asil pot ser víctima de traficants de persones. Això els permet activar els protocols de tràfic, tant per prevenir que les dones siguin explotades a Espanya com per evitar que es facin devolucions a frontera i es retornin les víctimes directament als seus botxins.

Més informació

Comparteix aquest contingut

Whatsapp