"Ser apàtrida implica no accedir als drets més bàsics de les nostres vides"

23/11/2017 - 10:13

Redacció

Entrevista. Parlem amb Nina Murray, experta en els drets dels refugiats i en l'apatrídia.

Nina Murray (Glasgow, Escòcia, 1982) és, des de març d'aquest any, coordinadora d'investigació i polítiques de l'European Network of Statelesness (ENS), una xarxa d'entitats, iniciatives acadèmiques i persones individuals que treballen en defensa dels drets de les persones apàtrides a Europa. Màster en Estudis Migratoris i llicenciada en Estudis Ibèrics i d'Amèrica Llatina, té una llarga trajectòria professional vinculada a la investigació i la defensa dels drets humans, especialment en els àmbits del gènere i el refugi. L'octubre passat va ser a Barcelona, en el marc d'unes jornades sobre l'apatrídia celebrades també a Madrid. Es tracta d'un problema important però molt desconegut. Només a Europa, l'ENS calcula que hi ha almenys 600.000 persones afectades. Com a mínim, 10 milions de persones a tot el món no tenen cap nacionalitat.

Sent un problema que afecta tantes persones, com és possible que es parli tan poc de l’apatrídia?

S’entén poc el problema. No fa ni deu anys que se n’ha començat a parlar més en els cercles acadèmics, d’investigació o jurídics. Crec que el problema és que les persones apàtrides estan molt amagades, i que el règim legal internacional sobre l’apatrídia és molt poc conegut. La Convenció de Ginebra sobre els refugiats del 1951 és molt més coneguda i està més desenvolupada que el règim de la apatrídia; fins les persones afectades no s’identifiquen de vegades com a apàtrides. Aquest és el cas de molts sahrauís, per exemple, que s’identifiquen com a ‘sahrauí’ i, per motius polítics, aquesta identitat i la nacionalitat de la República Àrab Sahrauí Democràtica són molt importants per a ells, encara que en termes legals molts són apàtrides. El mateix podem dir dels palestins o els kurds, i això també fa més difícil identificar l’apatrídia.

Quines en són les causes?

Hi ha diferents motius. A escala mundial, la causa més comuna és la discriminació. Són minories ètniques i religioses, com els rohingyes [minoria ètnica, lingüística i religiosa de l’oest de Birmània]. És una de les poblacions d’apàtrides més nombrosa i això és a causa de la discriminació en la legislació i en la política. Un altre exemple són les persones d’origen haitià que viuen a la República Dominicana. A Europa, es tracta més de conflictes de nacionalitat. Cada país decideix d’acord amb les seves lleis qui és nacional i qui no dins el marc de la llei internacional, i de vegades es generen conflictes, per exemple, quan es migra d’un país a un altre. La majoria de lleis de nacionalitat a Europa l’atorguen per descendència, no per naixement, i això en certs casos pot ser un problema. Per exemple, en 25 països del món la dona no pot concedir la seva nacionalitat als seus fills. Si el pare no hi és i una dona originària d’un d’aquests països dona a llum en un país tercer on no hi ha una protecció en la llei en contra de l’apatrídia, el seu fill pot arribar a ser apàtrida.

Quines conseqüències implica no tenir cap nacionalitat?

Moltes. No poder accedir als drets més bàsics de les nostres vides. Per exemple, a serveis de sanitat, a casar-se, de vegades a registrar naixements, a aconseguir un carnet de conduir, un document d’identitat, un número de seguretat social, a estudiar, a aconseguir una feina. Afecta el que és més bàsic, és una situació molt difícil; són com gent invisible perquè no consten en cap registre de cap país i avui dia gairebé tot requereix una identitat i una documentació.

Equival gairebé a no poder viure. Això està passant a Europa?

Sí, passa, passa. En alguns països del món hi ha sistemes de protecció que reconeixen l’apatrídia i que concedeixen a l’apàtrida algun estatus i dret de residència i de documentació, però són pocs. Tots els països d’Europa tenen sistemes de reconeixement de refugiats sota el Conveni del 1951, però molt pocs coneixen bé la convenció sobre l’apatrídia tot i que l’ACNUR diu que per concedir els drets als apàtrides cal tenir un sistema per reconèixer-los i per concedir-los alguna forma de protecció. A Espanya, hi ha un procediment de reconeixement de l’apatrídia que funciona força bé. Una persona pot demanar l’estatus d’apàtrida i el Govern pot concedir-lo, però això no existeix a tots els països. A Alemanya, per exemple, on sabem que hi ha força gent apàtrida, molts estan vivint en uns llimbs amb pocs drets.

Només uns 15 països al món tenen un sistema de reconeixement i protecció d’apàtrides i Espanya va ser un dels primers.

Alemanya? Quina n’és l’explicació?

Només uns 15 països al món tenen un sistema de reconeixement i protecció d’apàtrides, i Espanya, juntament amb França i Itàlia, va ser un dels primers  atenir-lo. Alemanya és un dels molts que no el tenen. Estem intentant sensibilitzar a Alemanya sobre aquest tema, perquè hi ha gent que viu allà que potser han demanat asil i no l’han aconseguit i estan vivint en uns llimbs: no tenen un país que els accepti però tampoc tenen el dret a viure a Alemanya amb residència. Alguns tenen el que anomenen “un estatus de tolerància”, però és molt bàsic i no concedeix gaires drets i poden acabar sent detinguts per intentar expulsar-los.

El risc que els detinguin és molt alt?

Sí, és molt alt. Moltes persones que no tenen residència estan subjectes a expulsió. Hem fet una investigació al Regne Unit i cinc països més europeus [Ucraïna, Bulgària, Polònia, Malta i Holanda] sobre les persones apàtrides que acaben en centres d’internament d’estrangers (CIE). Al Regne Unit, per exemple, hi ha força persones detingudes i no hi ha data límit per a la detenció de migrants. Els estàndards internacionals diuen que només es pot detenir com a últim recurs, quan s’hagi d’efectuar l’expulsió dins d’un termini de temps limitat, però estem veient que si no s’identifica l’apatrídia i la impossibilitat d’expulsar abans de detenir, la gent acaba dins del centre de detenció sense sortida, o si surten al carrer no tenen drets i després tornen a ser detinguts. És un cercle viciós, perquè els funcionaris moltes vegades no reconeixen i no identifiquen el problema de no poder expulsar i són els apàtrides els que pateixen perquè cap país reconeix el seu origen i el país on estan tampoc reconeix la seva apatrídia ni el seu dret a residència. Tenim ara mateix la campanya “Locked in limbo” amb la qual estem intentant sensibilitzar justament sobre aquest tema.

Estem veient un creixement de l’ús de la detenció com a forma de control de la migració i necessitem tenir provisions contra la detenció arbitrària de les persones apàtrides.

L’ACNUR també ha posat en marxa una campanya sobre l’apatrídia, I Belong. Quina és la resposta dels governs? Que haurien de fer que no estan fent?

És molt important que introdueixin procediments per a la identificació i el reconeixement de l’apatrídia. Hem de lluitar també contra la discriminació. A Europa existeix encara una forta discriminació contra les poblacions gitanes, per exemple. Als Balcans, les poblacions desplaçades pel conflicte als anys noranta encara viuen molt marginalitzades i moltes persones no tenen documentació i tenen obstacles per registrar els naixements dels seus fills. Cal solucionar també la qüestió de les lleis de nacionalitat. Necessitem provisions en les lleis que protegeixin tots els nens de l’apatrídia en la infància. I, finalment, el tema de les detencions també és molt important perquè estem veient un creixement de l’ús de la detenció com a forma de control de la migració i cal que tinguem provisions contra la detenció arbitrària de les persones apàtrides.

En els països que no tenen l’estatut d’apàtrida, sol·licitar asil és l’única solució per a les persones apàtrides que estan arribant?

Hi ha persones apàtrides que tenen dret a l’asil perquè l’apatrídia pot ser una forma de persecució. El que és important és que si hi ha una sol·licitud d’asil s’aclareixi abans de determinar un estatus d’apatrídia, perquè el procés de determinar l’apatrídia requereix una conversa entre les autoritats del país d’origen i les autoritats del país de sol·licitud. I si hi ha un problema de persecució és important identificar-lo abans perquè pot posar en risc la persona si el Govern d’origen és l’autor de la persecució. Moltes vegades els dos processos se solapen. És una solució per als refugiats que són apàtrides, però no per a totes les persones apàtrides.

Què passa amb els palestins?

És un tema difícil, perquè hi ha una clàusula tant en la convenció sobre la protecció de les persones apàtrides com en la de l’estatut de refugiat que diu que si reps suport d’un altre organisme de l’ONU, com la UNRWA [Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient], estàs exclòs de la protecció de la convenció. Encara que alguns països han reconegut Palestina, està també bastant reconegut el fet que la nacionalitat palestina no funciona legalment com una altra nacionalitat. És complicat, perquè si ets palestí no només has de demostrar que ets apàtrida, moltes vegades també has de demostrar que no reps suport de la UNRWA. Si es tracta d’una persona palestina que estava vivint sota la protecció de la UNRWA, alguns països li dirien que pot tornar allà i rebre el suport de l’ONU un altre cop, que no cal que li donin protecció internacional. Així doncs, depèn molt de cada cas individual.

Al continent europeu, la dissolució d’estats és una de les causes més importants de l’apatrídia.

És la comunitat més gran d’apàtrides?

No. Són molts, però no és la més gran. Hi ha poblacions més grans, com els rohingyes. També hi ha poblacions molt grans a Tailàndia i Costa d’Ivori, per exemple. No hem parlat de situacions de dissolució d’estats. Al continent europeu, és una de les causes més importants de l’apatrídia. En el que era l’URSS, per exemple, Ucraïna, Letònia i Estònia tenen poblacions bastant nombroses de gent apàtrida. I als Balcans, també. En els països que formaven part de Iugoslàvia hi ha poblacions importants, sobretot gitanes, apàtrides o en risc d’apatrídia.

L’anomenada crisi de persones refugiades no ha ajudat d’alguna manera a posar aquest tema sobre la taula a Europa?

Als països d’origen d’aquests fluxos més recents, com Síria i l’Iraq, ja existien problemes d’apatrídia abans dels conflictes, com els kurds o els palestins que hi vivien. No vull anomenar-ho una oportunitat, però els debats sobre la migració ens deixen parlar també sobre l’apatrídia, en el sentit de sensibilització. Tampoc entenem gaire bé encara el nexe entre l’apatrídia i la migració forçada, no hi ha cap investigació ni gaire sensibilització sobre això. Ara ho estem començant a investigar, perquè volem entendre millor què li passa a una persona kurda o siriana palestina quan entra a Europa, per exemple, a través del Mediterrani, a Grècia o Espanya. Qui identifica que sigui una persona sense nacionalitat? Hi ha algú que ho faci? La policia o els guàrdies de frontera entenen quelcom de l’apatrídia? No ho sabem i necessitem entendre millor el procés de registrar la nacionalitat d’aquestes persones. No sabem què està passant.

Tot el que expliques mostra que queda molt camí per fer. Fa molts anys que treballeu en aquest tema, heu vist una evolució en positiu?

Estem veient molta més sensibilització i això és el primer pas. Tenim la campanya de l’ACNUR i un pla d’acció bastant ambiciós, que es proposa erradicar l’apatrídia en deu anys, i només posar aquesta fita és molt important. El que s’està dient és que si hi ha voluntat política podem resoldre aquesta situació i això és una gran oportunitat per sensibilitzar i trobar solucions. El 2019, l’ACNUR celebrarà un esdeveniment d’alt nivell sobre l’apatrídia i esperem aconseguir més ratificacions dels dos convenis sobre l’apatrídia, el del 1954 i el del 1961 sobre la prevenció i la reducció de l’apatrídia. Tota aquesta campanya a nivell global de l’ACNUR és una oportunitat per a nosaltres per poder parlar amb governs europeus per fer canvis i posar solucions legals sobre la taula que són lògiques.

L’objectiu de l’ACNUR és que estigui erradicada per al 2024. Ho veus factible?

Bé, factible que s’erradiqui completament l’apatrídia en deu anys, no ho sé… Però és un objectiu, i el que esperem és que s’aconsegueixi fer un gran pas endavant en la sensibilització, i que no s’acabin ni els recursos ni la capacitat de l’ACNUR de treballar i enfocar-se en l’apatrídia el 2024, que sigui un punt de partida per construir solucions sostenibles per al futur. És bo que posi aquesta meta encara que sigui difícil d’aconseguir, és un estímul important cap a l’acció, el canvi, i la futura erradicació de l’apatrídia al món.

 

Comparteix aquest contingut

Whatsapp