“Els sol·licitants d'asil saben des que arriben que tenen moltes possibilitats que els deneguin protecció”

29/01/2018 - 08:13

Redacció

Entrevista. Conversem amb Gema Sánchez, responsable territorial d’Accem a Catalunya.

La trajectòria professional de Gemma Sánchez (Cadis, 1978) ha estat sempre vinculada a la immigració, al refugi i a la mediació. Diplomada en treball social, viu a Barcelona des de fa més d'una dècada, i des de fa cinc anys és la responsable territorial a Catalunya d'Accem, una entitat amb una llarga experiència en l'acollida i l'atenció de persones refugiades a Espanya.

El creixement que ha experimentat des del 2013 el nombre de persones que sol·liciten protecció internacional a Espanya els ha obligat a augmentar exponencialment el nombre de places que gestionen en el programa d’atenció de l’Estat i el personal que les acompanya. “Estem en un creixement continu. Tenim més de 1.200 places de les aproximadament 8.000 que té ara el programa estatal. L’objectiu és arribar en breu a les 1.500. Hi ha un augment tan gran que has de donar-hi resposta. Cal arremangar-se i créixer”, explica a la seu territorial de l’entitat, al carrer de Casp de Barcelona.

Accem aposta per un model descentralitzat i normalitzat, que allotja les persones sol·licitants d’asil en pisos de sis persones en una trentena de localitats espanyoles. A Catalunya gestiona 42 places, totes situades a la ciutat de Barcelona. L’any passat van acollir 60 persones, un terç de les quals procedents de Veneçuela. De totes elles, només 5 havien arribat a Espanya en el marc dels compromisos europeus del Govern central per reubicar persones refugiades procedents d’Itàlia i de Grècia.

Accem Catalunya gestiona també 18 places del programa municipal d’acollida Nausica i, des del setembre passat, el servei jurídic del Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) en qüestions relatives a la protecció internacional.

Doneu abast les entitats per assumir aquest repte? Ho heu pogut fer bé?

Fa dos anys teníem 200 places i escaig i ara arribarem a les 1.500. Ha suposat un augment enorme de personal, formar equips, mudances contínues. És molt complicat, sobretot en aquest model pel qual continuem apostant, d’una acollida i una integració al més normalitzades possible, en un barri qualsevol, en un edifici qualsevol. Només trobar pisos que et lloguin ja és un repte. Et diuen que has d’obrir 500 places més, i tu mateix, busca-les en el mercat normalitzat. Hi ha ciutats on pot ser una mica més fàcil trobar habitatge de lloguer, però en una ciutat com Barcelona… Dues vegades a la setmana fem aquí un taller de recerca d’habitatge, i quan ve algú amb un contracte d’habitació, això és una festa.

És un problema de lloguers cars i pressupost?

No és només per pressupost, perquè el pressupost s’adapta. Òbviament, no pretenen que lloguem un pis al preu que es lloga a Galícia, per exemple. És que no te’l lloguen. “¿Llogar a una ONG? I qui em ficaràs a casa? I hi haurà rotació? Però si me’l llogaran igualment.”

O sigui, de propietaris.

Per a mi l’habitatge és el problema més gran que tenim a Barcelona. I això influeix en la nostra dificultat per trobar pisos d’acollida, i això que els lloguem com una entitat, que podem mostrar un suport i una solvència econòmica. No em barallaré per obrir més places a Barcelona. Si hagués d’obrir-ne més, ja no les obriria aquí, perquè ja no és només que trobem habitatge perquè visquin aquestes persones, és que aquestes persones després hauran de fer el salt a una segona fase [del programa estatal] i llogar un habitatge a nom seu. I és impossible.

Llavors, no li recomanaries a una persona refugiada que s’instal·lés a Barcelona?

Quina pregunta… No és que no l’hi recomanaria. Barcelona és una ciutat increïble, que té una varietat de recursos a tots els nivells. Barcelona ofereix moltíssim si busquem la integració de la persona, la seva expansió i que se senti bé. Crec que aquesta ciutat té molt a aportar, però cal solucionar el tema de l’habitatge. Si tinguéssim això mig resolt, aquí segur que poden desenvolupar una vida social i professional que seria estupenda.

També en altres poblacions comenten problemes similars amb els lloguers.

Ara en tota l’àrea metropolitana és una bogeria. Ara mateix tenim una persona al programa Nausica que té feina des del juny amb un sou de gairebé mil euros, amb el qual manté una família de cinc membres, i no són capaços de trobar habitatge, ni ells ni amb el nostre suport. Vam començar a Barcelona; vam anar a l’àrea metropolitana, i tampoc. Aquesta persona comença molt d’hora a treballar en un forn, i ens hem allunyat de manera que tingui la capacitat d’arribar a la feina a les sis del matí, i està sent impossible. És una persona que està atrapada, amb un sou, amb tensió, perquè s’està en un pis d’acollida del que sap que ja haurien d’haver sortit. Fa mesos que busquen per totes les vies i no troben habitatge.

“Si no hi hagués el programa Nausica, caldria inventar-lo”

I si no hi hagués el Nausica?

Doncs caldria inventar-lo. Sí, s’hauria d’inventar. Els casos més dramàtics són els de les persones que es queden en situació irregular, les persones a les quals deneguen l’asil. Hi ha famílies que han aconseguit una feina, una casa, els nens estan encantats a l’escola, i et ve una denegació i et quedes en situació irregular. Perds l’habitatge; òbviament, perds la feina; fins que no compleixis tres anys no pots sol·licitar l’arrelament, i et quedes fora de tots els projectes adreçats a persones refugiades. El millor que té el Nausica, i tant de bo que no es perdi mai, és la flexibilitat, aquesta necessitat de donar resposta a una necessitat que es detecta i d’adaptar-s’hi. Tens la flexibilitat de continuar quan a les persones se’ls denega la protecció i ja no estan dins el perfil [del programa municipal]. Però, fins quan?

L’Estat se’n desentén d’un dia per l’altre?

Queden com a persones immigrants. Entrarien ja per la llei d’estrangeria.

Què els passa en la pràctica?

La pràctica és molt dura, sobretot a escala emocional i a escala psicològica. Tota l’evolució, tant pel que fa a la competència lingüística com de millora social, psicològica i d’estabilitat, tot fa un salt enrere. Tornen totes les pors, torna tota la inseguretat. Al final, a què estem empenyent les persones, no nosaltres, sinó el sistema?

A la irregularitat i l’economia submergida?

O a impagaments, amb tot el que implica això.

Es produeixen expulsions?

Se’ls convida a marxar. Si no passa res, en principi no s’expulsa. Però bé, en quina situació et quedes? El que també em sembla molt preocupant és que les persones ja sàpiguen des que arriben que tenen moltes possibilitats de venir denegats i que tot l’itinerari ja s’està fent de cara a la denegació.

Creus que en són conscients, que ho assumeixen i es preparen?

Sí. La gran majoria, sí. També perquè es porta a terme un treball molt gran des de l’inici sabent que hi ha tantes possibilitats que els deneguin, cosa que no vol dir que no valorem la seva història i que no ho mereixin [l’asil]. Però la realitat és que la majoria de persones venen denegades. Des del principi fem paral·lelament la millor defensa possible i donem la millor atenció, però també preparem per a una possible denegació. Comencem a actuar des d’abans teixint xarxes, creant aliances, perquè aquest perjudici, que tindrà lloc, i aquesta ruptura, que tindrà lloc, i aquest salt enrere, que tindrà lloc, siguin com menys durs millor i capgirar-ho, però capgirar-ho és molt complicat, perquè quedes fora del projecte estatal. S’estan empenyent persones que poden tenir una vida autònoma, i que l’estan tenint, una altra vegada a la casella de sortida.

“Les denegacions estan empenyent una altra vegada a la casella de sortida persones que poden tenir o ja tenen una vida autònoma”

Et consta que últimament s’està negant protecció a moltes persones d’Ucraïna?

És que no hi ha cap pauta. Hi ha persones a qui resolen en tres mesos, hi ha persones que en un any i mig. Ni tan sols podem obtenir la pauta exacta de dir que a tots els ucraïnesos els resolen en un any mig, i als sirians, en tres mesos.

Heu intentat buscar una pauta?

És clar, perquè és el que ens orienta també en la nostra feina. Aquest tipus de dades són clau per poder analitzar-les i veure si podem modificar alguna cosa en la nostra intervenció, des de l’àrea jurídica, l’àrea social o la laboral. Si coneixes més o menys aquestes pautes, pots orientar la teva intervenció i pots preparar-los també a ells.

N’heu trobat alguna, més enllà de les denegacions?

Les dades les publica el Govern [central], i és molt difícil. El nostre servei jurídic agafa les dades d’Eurostat [l’oficina estadística de la Comissió Europea] i les desglossa i analitza, fet que suposa una inversió de temps i necessitat per entendre-les, però no es publiquen en l’àmbit estatal. Des del 2015, si no m’equivoco, no surten les dades per províncies.

El Govern no us passa aquesta informació?

No.

La demaneu?

És clar.

I no us la proporciona?

No. El nostre servei jurídic elabora un informe amb les dades d’Eurostat, en el qual analitza tot el que pot. Però, és clar, sempre fas tard, i és una realitat tan canviant que, quan per fi aconsegueixes analitzar les dades, ja és una altra nacionalitat o una altra realitat, la que està arribant. La part positiva és que no ens podem adormir i estem sempre en procés continu d’aprenentatge i adaptació.

Què diuen les dades que heu analitzat?

Hi ha coses interessants en les dades del gener a l’octubre del 2017, com el fet que, tenint en compte que en l’àmbit europeu hi ha hagut un gran descens de sol·licituds d’asil, Espanya és ara mateix el sisè país en quantitat, quan abans era el catorzè. Ha pujat moltíssim, també perquè molts països llatinoamericans —Colòmbia, Veneçuela, El Salvador, Hondures— venen aquí. Aquestes persones no les veus a les estadístiques de principals nacionalitats en altres països. El 2012 crec que hi van haver 2.500 sol·licituds d’asil a Espanya, i es va tancar el 2017 entorn de les 30.000. Podem ser tan crítics com vulguem, però passar de 2.500 a 30.000, tant pel que fa a estructures d’estat com a aliances territorials, ajuntaments, comunitats, Generalitat, entitats… Estem posant tota la carn a la graella. Adaptar tots els serveis i tota la intervenció…

Quina és la part més complicada?

És el ritme. Per més que corris…

I, així i tot, és suficient? Si hi ha 30.000 sol·licituds i 8.000 places d’acollida…

Però no tothom necessita un centre d’acollida. El que sí que és veritat és que no n’hi ha prou quan les persones necessiten mesos perquè se’ls assigni un centre. El que em preocupa molt, i per a mi això és un tema clau, és que la preacollida a Barcelona està saturada. És quan ja tens cita per sol·licitar asil i tens dret a demanar, si ho necessites, si no tens xarxa social i no tens diners, allotjament i les necessitats bàsiques cobertes abans que t’assignin un centre d’acollida. No tots els refugiats ho necessiten, però hi ha tantíssima demanda que moltes persones no hi entren, i ens trobem amb gent que es queda en situació de carrer. Moltes persones es queden en una situació molt vulnerable o en la xarxa de persones sense llar. I si penses que això els passa a persones que estan fugint i que venen aquí per sentir-se protegides, em sembla un drama terrible i un dany a escala emocional, pel que fa a la seguretat i a la confiança, que després és més difícil encara de recuperar. És que la preacollida no està ben dimensionada: no hi ha capacitat d’acollir totes les persones que ho necessiten, és impossible.

L’Ajuntament està gestionant…

L’Ajuntament està gestionant moltíssim i cobrint moltes coses a les quals no s’arriba amb el programa estatal. Des del SAIER, des de serveis socials…, molt.

No s’hauria de poder solucionar?

Jo crec que tots els problemes són solucionables si hi ha voluntat política, amb creativitat, amb pressupost, amb ganes reals de buscar solucions i no oblidant mai quin és el nostre objectiu real, que jo tinc molt clar: el bé de les persones que atenem, la seva autonomia i la seva integració. Haurien de poder-se buscar solucions. Sempre.

Un problema que denuncien molts sol·licitants d’asil i que semblaria fàcil de solucionar és la seva documentació, la targeta vermella. Els crea molts problemes.

És una targeta molt complicada. És vermella, el mateix nom ho diu, de cartolina, amb una foto, que et diu que t’autoritza a treballar. És una targeta que tanca portes, perquè encara que ara hi hagi 30.000 persones sol·licitants d’asil, segueix sent un document molt desconegut. No es coneix, genera desconfiança i no facilita res. Només la mida, el disseny i el color ja ho compliquen, i es renova cada cert temps, de vegades un mes. Qui et donarà feina? Qui et llogarà? I, a més, t’obliga a donar moltes explicacions, sobre el teu recorregut, qui ets… No sé què implicaria canviar-la. Podria haver-hi una mena de NIE amb un cert codi per a qui hagi d’entendre-ho, però que la persona no hagi d’estar explicant i justificant. Entenc que potser emetre una mena de NIE deu ser més car. Per desgràcia, crec que al final gairebé tot ho mouen els diners.

Abans comentaves que ha estat un repte per a l’Estat assumir aquest creixement tan elevat del nombre de sol·licituds. Alguna crítica en concret?

De crítiques constructives, en tindria moltes. Per exemple, que aquest creixement enorme que hi ha hagut de places l’estem assumint només les entitats. Les places públiques segueixen sent les mateixes, quan podrien haver-les ampliat i compartir responsabilitats. El percentatge de places que té ara és mínim, 416 de 8.000. Això és un sobreesforç per a les entitats, de personal, d’energia, de risc. Nosaltres sempre lluitarem per més flexibilitat. Crec que el programa està molt ben dotat, el problema és que les persones són molt diverses, i aquest paquet per a algunes persones pot funcionar molt bé i en aquest termini, però hi ha casos en els quals no, no és suficient. A més, nosaltres sempre lluitarem per més flexibilitat. Crec que el programa està molt ben dotat; el problema és que les persones són molt diverses, i per a algunes persones pot funcionar molt bé i en aquests terminis, però hi ha casos en què no n’hi ha prou.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp