“A Barcelona atenem onze perfils de refugiats diferents”

24/07/2017 - 12:51

Redacció

Asil. Visitem el SAIER i parlem amb Gloria Rendón sobre la problemàtica de les persones refugiades que arriben a la ciutat i s’adrecen a aquest servei municipal.

Gloria Rendón (Apía, Colòmbia, 1968) viu a Catalunya des de l’any 2000. Antropòloga, especialista a treballar amb minories i visibilitzar la seva realitat, coordina el Servei d’Atenció a Refugiats, Immigrants i Emigrants (SAIER) des de fa sis anys i des de l’any passat també el programa municipal d’atenció a refugiats (Nausica). La visitem a la seu del SAIER, al Paral·lel, perquè ens expliqui la problemàtica de les persones refugiades que arriben a Barcelona i l’impacte que té en els serveis municipals i en els seus professionals.

A quarts de nou del matí molta gent ja esperava fora del SAIER, entre els quals hi havia una família carregada de maletes. Passa cada dia això?

Sí. És una situació molt desconeguda, però tenim una gran pressió de persones que volen sol·licitar refugi a la ciutat. I són persones que s’estan buscant la vida i que arriben a Barcelona per les seves pròpies vies. Hem tingut un increment molt important en els darrers anys. El 30 de juny ja havíem atès pràcticament les mateixes persones per consultes sobre refugi que durant tot el 2016: 2.276.

Aquest increment vol dir que cada vegada arriben més persones refugiades a Barcelona o que les que ja hi són necessiten més atenció?

No. N’hi ha algunes que ja eren aquí i que venen a demanar suport, però són un percentatge molt petit. La gran majoria són persones que estan arribant i sol·licitant refugi. Ara són sobretot de Veneçuela, del “triangle nord” de Centreamèrica, i de Colòmbia, que són els països que més estan creixent. I ara tenim moltes famílies de Geòrgia. Ucraïna i Síria han baixat una miqueta. Una altra diferència respecte d’altres anys és que abans venien moltes persones soles i ara tenim moltes famílies amb menors.

A què atribueixes l’increment?

Al fet que alguns conflictes s’han incrementat o que viure en algunes regions és cada vegada més difícil per a algunes persones o col·lectius. Hi ha un factor que ajuda a entendre el fenomen general de les migracions i crec que en alguns casos explica també el de refugi i és el dels lligams colonials. La llengua, entre altres coses. En el cas del col·lectiu veneçolà, fa que molta gent, si pot, vingui a Espanya i n’està venint molta, amb nivells formatius mitjans i alts. L’any passat eren molts estudiants que estaven aquí i que ara veuen pràcticament impossible retornar-hi.

És el mateix cas pel que fa a Hondures, Guatemala i el Salvador?

La ruta tradicional de les persones d’aquests països havia estat els Estats Units, però l’han canviada amb la modificació en la política migratòria. Això s’està notant en alguns països de Centreamèrica, com a Costa Rica i a Mèxic, on s’ha incrementat el flux d’aquest col·lectiu, i ho estem notant també aquí a Espanya. Hi ha molta gent fugint de les situacions de violència.

No és massa d’hora per notar l’impacte de les polítiques migratòries de Donald Trump?

Es nota des de l’any passat. Ja les havia anunciat abans de ser president i nosaltres ja vam començar a sentir el canvi. El que ens arriba en aquest cas són moltes mares de família, que venen fugint soles o que s’emporten els fills perquè estan amenaçats per les bandes organitzades.

Què suposa aquest increment per a vosaltres?

Molta complexitat. A Barcelona vam tenir fa anys un increment considerable de la immigració, però va ser en un moment en què el mercat de treball assumia totes les persones. Arribaven persones soles i famílies però trobaven feina i això feia que no hi hagués una pressió molt gran en els serveis. Mentre la gent treballa, que és el que vol, es busca la vida. Ara la gent vol treballar i vol ser autònoma, però el mercat laboral és el que tenim, i això incrementa moltíssim la pressió en els serveis i en les persones. I això genera molta angoixa, primer de tot a les persones que han fugit i que volen tenir un futur per als seus fills i que veuen que hi ha dificultats, o que no aconsegueixen feina, però implica també una pressió molt gran per als professionals que fan una primera atenció.

Ara tenim casos de famílies a les quals l’Estat està denegant la sol·licitud de refugi. No sabem quins són els criteris de l’Estat, però tret de la siriana, l’està denegant a moltes altres nacionalitats, i això implica que es queden en una situació d’irregularitat total. Si estan en el programa d’acollida estatal, en el moment en què els la deneguen tenen quinze dies per sortir-ne i s’acaba tot. N’hi ha d’altres, com per exemple persones de Veneçuela o d’Ucraïna, que tenen formació i que han aconseguit feina i no demanen cap tipus d’ajut. Però de sobte l’Estat els denega la sol·licitud de refugi i això implica que han de tornar a començar de zero. Se sumen al nombre de persones en situació irregular, perden la feina i no tenen dret a accedir a segons quin tipus de beneficis de l’estat del benestar.

Què hauria de fer l’Estat?

Primer de tot, concedir l’estatut de refugiat a molts casos que estan en estudi des de fa anys i flexibilitzar els criteris per accedir a una autorització de treball a les persones que en el moment de la denegació estan treballant. Com a Ajuntament, n’estem assumint casos clars i situacions molt complexes que hauríem de treballar plegats. Un exemple concret, perquè s’entengui millor: un noi de l’Afganistan que va arribar com a menor. Li van fer una prova per determinar-ne l’edat i van dir que era més gran. Va demanar asil i només tenia un familiar viu, que és a la província de Barcelona, allotjat en el programa estatal d’acollida com a sol·licitant de refugi. L’Estat li va donar plaça al noi en el programa però el va enviar a l’altra punta del país.

No amb el seu familiar?

No. I hi ha una qüestió de sentit comú: aquesta persona té una història molt dura, ha patit moltes agressions, per tant el que no farem és separar-lo de l’únic familiar viu que té. El que vam fer com a Ajuntament és acollir-lo al programa municipal Nausica. Crec que hi ha un problema, i és que de vegades es mira el refugi com un fenomen global i s’oblida que aquest refugi té cara i ulls.

Quin és l’impacte a la ciutat?

Quan es va crear el pla “Barcelona, ciutat refugi” l’impacte a la ciutat era més mediàtic que real. Hi havia molta pressió als països del nord d’Europa i en altres països del sud, però nosaltres no la teníem. Ara tenim un impacte real però menys mediàtic. Aquest és el gran canvi que hem tingut i que intentem explicar. El 2016 nosaltres pressuposàvem que només teníem un perfil d’atenció a refugiats, que eren les persones refugiades que exhaurien les prestacions del pla estatal d’acollida. Ara tenim onze perfils que hem d’atendre a la ciutat.

Onze? Quins són?

Un dels primers són les persones que no accepten la mobilitat geogràfica del programa estatal d’acollida. Els diuen que els enviaran en un allotjament a una altra província i es queden a Barcelona, perquè hi tenen vincles, o venen a Barcelona des d’una altra província. L’Estat considera que no són vulnerables i queden fora del programa. Nosaltres ni tan sols ho sabem, perquè l’Estat no ens n’informa, però apareixen a la ciutat i els atenem. Tenim alguns casos de baixes i expulsions durant el programa. Hi ha persones LGTBI que són agredides i surten del programa i l’Estat considera que són baixes voluntàries. Tenim també molts trasllats de província, autoritzats i no autoritzats per l’Estat. També tenim persones que acaben tot el programa, però amb inestabilitat i precarietat laboral i sense autonomia. Tenim denegacions de sol·licituds a Espanya i persones a les quals han denegat l’asil en altres països europeus i venen aquí. Tenim persones retornades des d’altres països europeus pel Conveni de Dublín i persones amb estatut de refugiat concedit en altres països europeus. D’aquestes n’hi ha poques però ens estan arribant. Estem assumint com a Ajuntament situacions a les quals l’Estat no arriba.

Què suposa això per als serveis municipals?  

Implica un increment de la pressió en els serveis i un augment de les situacions d’emergència que sobrecarreguen els professionals que hi intervenen. L’Ajuntament està fent esforços molt grans, però la situació que tenim és molt complexa. Com a SAIER, tenim sis entitats socials en conveni, cada una de les quals hi aporta una part. La Creu Roja hi aporta les fases 0 (de primera acollida; avaluació i derivació als recursos d’allotjament de la fase 1 d’acollida), la 2 (d’integració, ajuts econòmics) i la 3 (d’autonomia, suport eventual i esporàdic), del programa estatal d’acollida. Però la Creu Roja ha tingut un 98% d’increment d’usuaris des de l’any passat. Nosaltres estem assumint tota mena d’accions: intèrprets i traducció, allotjament d’emergència a pensions i hostals per a moltes persones i en especial per a les persones que es queden fora del programa; ajudes econòmiques, i el programa Nausica, que ja disposa de 80 places per a sol·licitants d’asil. I hi ha una part que és poc visible i molt important, que és la que assumeix el CUESB (Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona) quan arriben sol·licitats de refugi. Són totes les urgències de l’àrea metropolitana durant 24 hores: tot el que representa atenció a usuaris fora de l’horari del SAIER, tot el que és atenció d’usuaris de les persones que arriben a l’aeroport fora de l’horari de Creu Roja i l’atenció d’usuaris fora d’horaris de la Subdelegació del Govern.

Comentaves abans l’angoixa dels professionals. Com ho viviu?

Aquí faig un reconeixement als professionals, que han d’aguantar el dolor de totes aquestes persones i famílies. Tant als professionals socials com als del servei de recepció, les veig i les admiro, i parlo en femení perquè la majoria són dones. Com que l’increment de la demanda d’atenció ha estat tan alt, hem hagut de convocar un nou concurs públic per al servei de recepció, per incrementar hores de professionals, d’intèrprets, de traducció… També estem reforçant el servei de supervisió professional i altres serveis del SAIER. Hem demanat supervisió d’especialistes per intentar ajudar els professionals a gestionar al millor que puguin aquestes situacions, sobretot quan són situacions a les quals no pots donar sortida. Això els angoixa molt.

El que em preocupa és que la situació social difícilment millorarà a curt termini, el context és molt feble arreu. Si, per exemple, l’Estat continua denegant les sol·licituds de refugi augmentarà la borsa d’irregulars en situació de molta més precarietat, i encara que s’estiguin fent esforços, perquè s’han fet esforços ingents, no s’arriba a donar resposta.

Comparteix aquest contingut

Whatsapp